Muntaríem Un dissabte gris i trist. I així es va fer. No cal dir que l’obra va entusiasmar a tots els que havien d’intervenir-hi i es va posar en marxa la maquinària. Els assaigs van transcórrer amb normalitat i tothom va estar d’acord amb l’escenografia que s’havia previst. Però, oh sorpresa! Quan va arribar el dia de muntar l’escena vet aquí que al teatre Romea hi havia instal·lada tota la bastida de canonada de l’espectacle Flowers  de Lindsay Kemp, que es representava en aquells moments. [...]

Des del punt de vista estricte  de direcció podríem dir que el punt bàsic va ser la solució donada al fet que la protagonista, Victòria, es mou sempre (i alhora) en dos “llocs” diferents: la presó (on “realment” s’esdevé l’acció) i la cambra de l’hospital on van passar els fets que ella explica a l’advocat en la ja esmentada presó.  Per això calia preveure els dos llocs molt a prop i havia de ser forçosament la llum la que ens ajudés a delimitar exactament on s’esdevenia en cada moment l’acció, evitant a l’actriu una passejada de banda a banda de l’escenari cada vegada que passava de la “vivència” a la narració. Per això vam celebrar tant poder disposar del muntatge  de llums de Flowers. [...]

I així va estrenar-se, la tarda del dia 13 de desembre de 1977, Un dissabte gris i trist, original de Nicasi Camps i Pinós, premi Emili Vilanova en els Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a Múnic.

Antoni Roig i Prous: “Algunes circumstàncies que envoltaren l’estrena” dins Camps i Pinós, Nicasi: Un dissabte gris i trist. Barcelona: Editorial Millà, 1986, p. 11-12.

* * *

Va començar a escriure a la revista Quatre Cantons, de la qual va ser codirector. Allà podem trobar moltes entrevistes, una d’elles a Jordi Pujol.

El 1964, per Setmana Santa, va escriure en quatre intensos dies la “seva” obra de teatre Si els morts poguéssim parlar. En principi escrita en castellà i posteriorment traduïda per ell mateix, parla d’en Juanchu. Un malalt que havia conegut a Lourdes. Això no és estrany en ell: en el cas de No tot són flors entre roses i clavells, obra amb disset personatges, la va pensar un diumenge a la tarda, va trucar als qui volia que fossin protagonistes i director, els va reunir dilluns i divendres l’obra ja estava acabada i passada a màquina! [...]

Siguin drames, monòlegs, vodevils, musicals, teatre infantil, etc., les seves obres inclouen un ampli ventall de temes: amor, amistat, adulteri, catalanisme, franquisme, política, trasplantament d’òrgans, alcoholisme, homosexualitat, racisme, violència de gènere... Totes les obres eren signades com a Nicasi Camps i Pinós directament o amb un dels seus pseudònims (com Nick Hassy en les seves creacions més esbojarrades o Tomàs Pinós en alguns casos com a director teatral). Sempre amb un personatge que diu “no em faci riure, que no en tinc ganes”, el seu segell personal. I no ens oblidem de la seva àmplia producció d’adaptació de clàssics.

Yolanda Pirla: “Si els escenaris poguessin parlar...”, Icària: papers de l’Arxiu Històric del Poblenou (Barcelona), núm. 19, 2014, p.66-71.

* * *

En Nicasi Camps i Pinós, el president d’honor de l’Arxiu Històric del Poblenou, se’n va anar al cel, en el qual creia amb fervor, el mes de gener passat. Terrassenc de naixement, però poblenoví de vida, de cor i de militància, ens va fer molta companyia durant noranta-dos anys. Tenia la ploma fàcil per a tota mena de gèneres literaris. Escrivia a raig i sempre llarg. Era capaç de parir una obra de teatre sencera en un viatge en tren. I se’n vantava. Quantes en va escriure fent de brancadier dels malalts que acompanyava a Lourdes?

Catòlic fervent i practicant, treballador incansable, generós fins al moll de l’os, devot de la seva família i gota malaia dels qui no pensàvem com ell. Era xerraire, tossut, molt susceptible i un desconfiat que confiava cegament en els amics. Les seves emprenyades eren llegendàries. Quan s’enfadava, feia el botet com els nens i semblava que el cel havia de baixar a la terra. [...]

Era un nacionalista de pedra picada. Molt de la ceba. I s’atrevia a fer pedagogia  xovinista quan anava a vendre el catàleg de “Les Culleres”   per les terres del sud d’Espanya. I això ho feia als anys seixanta, quan no estava gens de moda i, a més, era perillós. Però no li van trencar mai la cara i el client sempre acabava fent-li una bona comanda, que era el seu segon objectiu. Devia ser el viatjant més feliç del ram de la ferreteria.

Maria Favà: “El record d’en Nicasi Camps i Pinós”, Icària: papers de l’Arxiu Històric del Poblenou (Barcelona), núm. 25, 2024, p. 88.