La nit va arribar lentament i un embolcall de núvols grisos va cobrir el cel de Kyoto. Poc després, aquella foscor va ser truncada per la lluna, quan de sobte aparegué per mostrar el seu rostre blanc i lluent. A la zona de la ciutat coneguda com a “bosc de l’oest” hi regnava la tranquil·litat; només el “cric-cric” dels grills trencava el silenci que presidia aquells carrers. Mansions de luxe es barrejaven amb antics casalots que eren allà des de temps immemorials. Quan ja era negra nit, un cotxe es va aturar i del seu interior en baixà una dona jove. Després de dir adéu als que l’acompanyaven. Va empentar una porta de fusta, travessà el petit jardí i es dirigí cap a l’entrada de la casa.

Procurant no fer soroll, va extreure un clauer de la bossa i ficà una de les claus al pany. Llavors, es submergí en les penombres, caminant de puntetes per no fer soroll, aleshores quelcom va cruixir sota la sola de les sabates. Es va acotar per mirar d’esbrinar de què es tractava. Llavors, els seus dits van palpar una cosa fina i esmolada. Quan es va incorporar, va nota una brisa que s’esmunyia per una de les finestres que hi havia darrera seu. S’hi va apropar i aleshores es donà compte que el vidre estava trencat.

De sobte sentí un calfred. Volia estar-se quieta, però el seu cap girava en una i en l’altra direcció, a la recerca d’un senyal enmig de l’obscuritat. En aquell precís instant va pensar que si algú hagués entrat per la finestra, el soroll hagués despertat als seus pares. Això, però, només era una suposició. Llavors, la incertesa s’apoderà d’ella.

(L'últim Samurai. Barcelona: Carena, 2002)

* * *

L’èxit i la gran acollida que tingué aquell festival, va animar als membres de la encara vigent comissió pro-piscina a organitzar-ne un d’altres. L’ajuntament va creure oportú nomenar una comissió que seria l’encarregada d’organitzar-los. Van tenir lloc un seguit de reunions, on a part de parlar dels festivals pròpiament, es començà també a barallar la possibilitat que tots els nedadors igualadins s’unissin sota la mateixa bandera. Això, no obstant, no semblava agradar a totes les entitats esportives. Es va organitzar un festival el dia 14 d’agost que havia de servir de preludi pel que havia de tenir lloc la vigila de la Festa Major. Finalment, es van poder salvar totes les diferències existents, i el dia 23 d’agost la piscina va acollir un convidats d’honor com van ser els clubs Atlètic de Barcelona i el Martorell que van disputar el primer partit de waterpolo que es va fer a Igualada. En aquella ocasió, tant els directius de les entitats esportives com els propis nedadors van comprendre que si volien que la natació igualadina es fes un lloc en aquest esport, calia unificar forces i allunyar les diferències. És per això que els representants locals que van competir en les proves de natació lliure ho van fer sota el nom de Club Natació Igualada. Aquell dia, naixia el club, no de manera oficial, però sí oficiosa.

Passada la Festa Major, s’inicien els tràmits per a la fundació i posterior registre a la Federació del Club Natació Igualada. Per tot això es considera que la data del 23 d’agost de 1934 és la que marca l’inici de la nova entitat.

(Aigualits, sí. 75 anys del Club Natació Igualada 1934-2009.  Igualada: Escucurucuc, 2011)

* * *

INDIGENTS

«De mica en mica, la rialla els va passant. Mentre han estat enraonant, el rellotge no ha parat de donar voltes, i, sense que ho hagin advertit, s’han fet quarts de quatre de la matinada: hora de tancar. Incondicionals i ocasionals comencen a abandonar la taverna».

NANUK

«En aquests dies de la meva senectut, em tornen a la memòria records viscuts durant els anys més novells de la meva vida. D’alguns sempre me n’he recordat; d’altres, en canvi, havien romàs en el racó més ocult del meu ésser. Ara, quan hi penso, crec que vaig ser jo mateix qui decidí deixar-los allà. Suposo que hi ha coses que, malgrat hagin succeït, val més oblidar-les per a sempre».

LLÀGRIMES DE TARDOR

«La remor d’aquell himne llibertari es va estendre per tot el paratge. Uns cantaven amb els punys alçats, d’altres enlairaven banderes republicanes. A algunes persones, entre ells el Tonet i l’Enriqueta, els rostres se’ls van compungir i dels seus ulls vidriosos van eixir-ne regalims de llàgrimes. Són les llàgrimes del record».

(Llàgrimes de tardor. Almansa: El Toll, 2016)