ADÉU (AL MEU GERMÀ)

Germà, al donar-te avui en abraçada estreta
l'adéu darrer temut,
encar que de t'absencia l cor senti la pena
am dolça enveja t mira i séns voler l'omplena
un goig desconegut.

Car ja del ditxós dia que han somniat tes ansies
en l'horitzó ha brillat,
com tresor de promeses, la somrient aurora:
la Dea t crida ja que nostre cor adora
la santa Llibertat!

Darrera dels arams de gavia esportellada
ella és la que somriu
i la qui atrau i extén les ales oblidades
a l'aucellet que plans travessa i serralades
per veure l plorat niu.

Fòra de ta presó també somrient t'espera;
la porta oberta està...
Mes ales sento batre al veure ta fugida
i forcejo tot foll ma reixa malehida...
Més ai! que és tot en va!

Oh benhaurat aucell! Que n'ha de ser de dolça
per nostre jove front
la primera besada d'eixa nova mare
que am mà solemne t mostra, obert del tot desd'ara
i a ta mercè, lo món!

Jo oviro ja ses mans com benehint-tet donen
bordó de pelegrí,
com tu, cor-près i els ulls en plors, més am coratge,
besant-lo l prens, i sol, tot sol, del llarc romiatge
comences el camí.

Pot-ser, pot-sê encabat que la pendent esquerpa
tresquis am peu incert,
badant ses solituts ont el Dolor habita
séns ni una trista branca s'obri l'infinita
extensió del desert...

Valor, germà! I ensems que am peu segur trepitgis
la fosca terrenal,
si vols veure lluir les branques desitjades
conserva sempre encès, malgrat vent i boirades,
l'estel de l'Ideal.

(Dins de Nova primavera: poema líric. Primeres poesies, 1901)

* * *

NOCTURNA

Ja l’ombra nupcial ens amagava,
Prò invencible, aquell vespre, ens arribava
L’atracció del misteri de la nit;
I al fi sortírem enllaçats de braços,
I a l’atzar enudguerem nostres passos
Per la quieta foscor del pla endormit.

Silenciosa, amorosa, allà en l’altura
Glatia l’estrellada; una aura pura
Infinita caricia sobre l món
Feia lliscar; i al fons de l’espai lliure,
Tot el cel, tot el cel ens va somriure,
I el cor s’obria a aquest somrís pregon.

I anaven caminant lligats de braços
Tot portant a l’atzar els nostres passos
Sota aquella estrellada soletat,
Fins que, aturant-nos, nostres ulls alçàrem,
I en un transport units amdós restàrem
Tot sondejant l’augusta immensitat.

I mirant per la volta silenciosa
La flama de la vida tremolosa,
De l’Infinit glatint en el pregon,
En nostre pit, magicament encesa,
Una flama d’eterna jovenesa
Llavors brollà, rejovenint al món.

(Dins de Llibre d’amor, 1903)