S'ha dit, i no sense raó, que l'humour era qualitat exclusiva de les races del nord d'Europa. Aquesta facultat de l'humour, molt complexa i difícil de definir, es aquell estat d'esperit que, posant el poeta al centre del món, exalta el sentiment de la llibertat fins á convertir-la en arbitrarietat, en ares de la qual transforma, al seu lliure albir, la perspectiva del món i de la vida, mirant lo gran des de lo petit i viceversa i convertint lo sublim en ridícul i lo ridícul en sublim. El seu fonament moral és l'exacerbació de l'individualitat; el seu procediment favorit es el contrast i la paradoxa; la seva finalitat es provocar un riure amarg i ferir i destruir, servant, emperò, al travers de l'amargor un deix d'amor cap a lo mateix que fereix i enderroca. No s'ha de confondre l'humour amb l'esperit còmic ni amb el satíric. L'humorisme, en mitg de les més grans extravagàncies, té sempre un caràcter transcendental i idealístic que va al fons, a l'ànima de les coses.

Shakespeare amb el seu Hamlet, aquest fill atormentat del Lliure Examen, ha estat el veritable pare i antecessor dels grans humoristes moderns. Tot hi han anat a beure:Byron, Heine, Carlyle, J. P. Richter, Goethe (en el seu Faust). Entre les races del nord ont s'ha desenrotllat principalment aquesta singular qualitat, gracies a la gran expansió que hi ha adquirit l'individualitat. [...]

El vell esperit railleur de la nostra raça, tant inclinat de si a la mofeta, dotat d'una facilitat i vivacitat extraordinàries pera atrapar el costat ridícul i la caricatura de totes les coses, tant ric de fina ironia, tant propens a la sàtira intensa i dissimulada, qualitats que donen una fesomia personalíssima al nostre peculiar temperament, aquest esperit se va lentament ennoblint, i ja'l veiem alguna vegada, en els nostres dies, transformat en humour, vestit amb hàbit ciutadà i amb ademans de persona civilisada. Creiem amb tota fermesa que aquest aspecte personalíssim del nostre caràcter nacional, depurat i refinat, ha d'esser amb el temps un dels més feconds en obres mestres en la nostra literatura. El vallfogonisme i el pitarrisme han mort definitivament en les nostres lletres. També ha passat la manifestació, més refinada i culta, de la gracia d'en Vilanova, tota casolana i inofensiva. El malaguanyat Bartrina's pot considerar com el veritable predecessor del novell humorisme català, representat per en Pompeu Gener i pels joves n'Eugeni d'Ors i en Josep Carner, i potser per algun altre: humorisme ple d'un esperit filosòfic, altament especulatiu i transcendental.

Un llibre de versos d'en Josep Carner, Fruits saborosos, es el que'ns ha suggerit les precedents reflexions. L'humour d'en Carner es fi, quasi imperceptible, però insinuant, i sempre intencionat i reflexiu. Es el veritable poeta subtilis entre'ls nostres poetes. Fins en els temes més seriosos i tot, no l'abandona mai la mitja-rialla finament irònica, sumament escèpitca que'l caracteritza.

(Del llibre Estudis de literatura catalana: primera sèrie, 1912)

* * *

Ja en vida de Maragall fou feta l'observació que en la seva personalitat hi havia un doble aspecte, un doble fons, un dualisme d'elements en aparença contradictoris. Coneixem tots un Maragall burgès i un Maragall revolucionari; en ell conviuen un poeta pagà i clàssic i un poeta cristià i romàntic, un poeta plàstic i sensualista i un poeta místic i espiritualista: hi ha en ell una insaciable curiositat intel·lectual i ensems la seva actitud és essencialment antiintel·lectualista. Jo crec, i així ho vaig declarar un dia, que totes aquestes contradiccions tenen llur comuna arrel en el temperament de Maragall: un temperament profundament, radicalment místic. [...]

L'ordre que somniava Maragall era el dictat per la llei ideal d'unes relacions d'home a home, d'unes relacions formulades pel cor i fonamentades en l'amor, no dictades per la raó ni mecanitzades per cap sistema. El sistema, heu's ací l'enemic, hauria pogut dir el nostre gran poeta. Per això el problema de la desigualtat social, el resolia amb aquella doctrina tan sanament humana i cristiana, que cada persona havia de tenir els seus pobres. Per això els problemes de l'organització social, els humanitzava i els sublimava a una simplicitat primitiva en aquella apologia tan fervent (que el lector trobarà en el present volum) de la "parròquia", la qual ell qualificava d'"organisme fonamental de la germanor cristiana", i amb la qual afirmava que "podríem transformar la ciutat i el món".

(Del pròleg a Elogi de la paraula i altres escrits, 1935)