Manuel de Montoliu és clar en l'exposició dels seus criteris; és lúcid i presenta la seva ideologia sense induir a enganys. Per a ell, l'artista ha de completar la seva alçada i profunditat com a tal. En tot treball s'ha de fer patent l'esperit que fa de l'home allò que està cridat a ser.

La perspectiva que aquest volum de crítica pot obrir cap a un esdevenidor fecund, és la de mantenir un criteri humanista en una societat fortament tecnificada, on l'automatisme i la massificació tendeixen a l'anul·lació de l'home i de la seva llibertat. A la limitació d'espais a què es veu sotmès l'home dels nostres dies, la reacció ha de ser la volada ampla i el control d'allò que malda per dominar-nos i reduir la nostra capacitat d'iniciativa i creació. 
Manuel de Montoliu, en fi, llega als que el vulguin escoltar de nou, uns criteris ben vàlids d'elegància, respecte i claredat en l'exposició; d'investigació, veracitat i documentació abans del pronunciament, i de selecció, exigència i rigor a tots els treballs que va estudiar, i que constitueixen un ampli i fonamental panorama de les nostres lletres.

Olga Xirinacs i Díaz. Del pròleg de Breviari Crític V, 1979.

* * *

Cal reconèixer que per a exercir la crítica estava excel·lentment preparat. Posseïa una vasta cultura estètica, dominava els corrents ideològics de la història, havia contribuït a il·luminar les fonts del nostre renaixement, no ignorava la nostra literatura medieval, per més que el desvergonyit descordament d’alguns dels seus autors devia produir-li una secreta antipatia, i, sobretot sentia una intensa atracció per la literatura castellana antiga, especialment pel seu corrent místic. Car ell era o volia ser el representant d’una crítica ortodoxa. Identificava la bellesa i la moral, però amb un concepte encara molt restringit de la moral, delimitat, més que pel dogma i la metafísica catòlica, per idees conventuals i estantisses aprensions de vella soltera.

El mateix títol de la seva secció -Breviari-, més que donar una idea de brevetat condensada, exhalava, per saturació de les idees que hi exposava, una indefinible sentor clerical. I, naturalment, aquesta posició topava amb les modes literàries del moment que sota la influència de les descobertes i afirmacions de Freud, es complaïa a explorar els monstres del subconscient -denominació aleshores abusiva- i a analitzar la influència de la libido en les passions i els sentiments. [...]

De totes maneres, no volia passar per un crític d'estampeta clerical que preferís una moderna capelleta pseudo-gòtica a les imposants catedrals amb totes les seves bíbliques i genèsiques exhibicions. Per això, si es mostrava irritat davant de la immoralitat de la literatura del seu temps, en canvi s'esforçava a ser comprensiu, i tolerant, i generós davant de les produccions de les literatures antigues. I equilibrava la seva posició incongruent perdonant, per exemple, la pornografia dels antics, en gràcia de la joia vital que, segons ell, els salva de la immoralitat malaltissa dels moderns, o acudint a la sublimació de la catarsi de les tragèdies gregues, que redimeix els protagonistes dels crims més abominables. [...] És possible que el seu talent innegable hauria donat fruits més assaonants, si seguint el seu veritable temperament s'hagués dedicat a construir obres de gran envergadura referents als temes i als moments que més podien complaure i satisfer la seva peculiar sensibilitat. El volum dedicat a estudiar Aribau i la seva època, ho demostra.

No tractava, precisament, l'actualitat com si fos una època morta, i els seus autors, vagues i llunyans fantasmes que ell ressuscitava? I encara que defensava coratjosament i serenament les seves idees, no té la pasta de reformador que la seva posició, per a esdevenir sòlida i fer-se influent, necessitava. Afable i bondadós en el tracte, ni el seu caràcter ni el seu físic no l'acompanyaven per a una tan àrdua missió. No era, sobretot, gens bel·licós, i la seva passió no sobreeixia mai el camp de les quartilles. Així, per exemple, en temps una mica reculats va servir-li la mutilació d'un dit com a pretext per a no acceptar el repte d'un escriptor massa irascible, vexat per una crítica. Si promovia, doncs, de vegades, enrenous i malestar i fins induïa un cert públic a mirar amb inquietud certs escriptors i a fer-los considerar com a damnats, no exercí gairebé cap influència literària ni serví de mentor a ningú que valgués la pena. No obstant, tinguts presents els seus punts de vista, els Breviaris, recollits en volums, formen, per la constància i bona fe que el guiava, un panorama ben complet de la literatura catalana contemporània.

Domènech Guansé: "Manuel de Montoliu", dins Abans d'ara,1966.