9

Vingueren cavalls
amb ulls de maragda.
Un anell verd viu
sorprengué la nit.
La mort
fornida de sella
i agafat a la crina
l'amor


no caiguis

la cua suau
com fils de seda.

El bosc nocturn
oculta el trepig
angoixant
el clac clac
les petjades
i els renills
salvatges.

(Del llibre Paisatge amb hivern. Barcelona: Edicions del Mall,1986, p.25)

***

I

sóc com el tro
gemegós que braola en la vall
foll de terror
jo sóc la vall

com el rampí
cec entre pedres
que ensopega amb el terròs

sóc la foradada
vertiginosa que escup
aigua en un salt magnífic

jo sóc el salt

no sóc res més:
una carolina molla
que aguanta la pluja
tristament

(Del llibre El volcà. Barcelona: Edicions 62, 1991, p.37)

***

aquesta és la nit que les llunes es giren
i mostren terrorífics xucladors
boques badades sense llavis
aquesta és la nit dels rius sagnants
de llargues ombres, de focs apagats
és la nit de carbons, d'espills
sense imatge
una nit sola, espessa
que lentament es podreix

(Del llibre El volcà. Barcelona: Edicions 62, 1991, p.48)

***

(15)

l'entrada de casa és 
un prodigi de focs de sant joan
les flames esvalotades brases
amargants
i els papallons de la nit
morent translúcids en el fum
els meus cabells elèctrics
el meu cos crepitant
com un arbre
negres homes atien la fúria

i jo que no puc passar
la son -el llit tan lluny-
que em fa caure a la calenta
abraçada

(De "Poemes esparsos i esbossos" dins El volcà. Barcelona: Edicions 62, 1991, p.81)

* * *

"Vaig passejar durant hores pels tortuosos viaranys plens de pedres caigudes, de fortificacions que en aclofar-se havien barrat el pas. Milions de sargantanes corrien pels rocs. L'embruix pesava sobre cada casa de sostre rodó caigut, sobre cada torreó ple de nius d'aus fúnebres, sobre cada carrer tou i ple de runes. Jo mateix sentia com tot aquell silenci començava a aclaparar-me, com la calma plena de presagis d'abans del temporal s'ensenyoria de mi. Em deixava arrossegar, seguint d'esma qualsevol direcció.

De sobte una figura negra va travessar el carrer al capdamunt del qual jo estava. Vaig quedar immòbil de la sorpresa. Després vaig correr al final del call i encara vaig tenir temps de veure una dona embolicada de cap a peus amb una roba negra fugint apressada vés a saber on. Vaig córrer cap a on havia desaparegut. Ella s'escapava lleugera, aguantant-se el sari amb una mà blanquíssima. Es girà un cop, em mirà amb uns enormes ulls negres, i tornà a caminar de pressa. Es va fondre en un revolt. Quan hi vaig arribar només vaig veure runes, piles de runes d'algun minaret enfonsat que covava un veritable exèrcit de serpetes, fines i escapadisses com la figura que jo perseguia. Quan vaig posar un peu al damunt dels rajols desfets una munió de serps es va desvetllar i van començar a zigzaguejar veloçment. Vaig travessar el munt com vaig poder, apartant amb les grosses botes els menuts rèptils i procurant no moure ni un roc, segur cau de mil serpents més. Quan vaig ser a l'altre costat del mur vaig veure la dona al fons, guaitant-me des de sota una arcada. En adonar-se que l'havia vist va girar-se altre cop i, descalça com anava, va continuar lliscant silenciosament per la ciutat. Darrera l'arcada hi havia el que devia haver estat, en temps remots, un jardí. Ara era només sorra: voltes de rajols aterrats i plens de ratolins que fugien sense fer soroll cap a les esquerdes ; caminois de lloses aixecades i cobertes de pols; antics pous plens de matolls secs i insectes... Al fons un magnífic palau de grans arcs de mitja punta, i finestres plenes de zelosies, reixes de fantàstics recargolaments, relleus brodats fins a la minuciositat amb motius vegetals i sanefes... Era un edifici grandiós, rectangular, ple d'esquerdes però malgrat tot sencer encara. Allà al fons, al portal rodó del palau, hi havia mig girada, mirant-me, la dama negra. M'esperava."

(De "La ciutat dels rajols" , AUSA (Vic), núm.126, 1991)