ACTE ÚNIC

S'escena representa una sala senzilla: una taula, quatre cadires i un canterano; dalt des canterano hi ha un gerro de vidre amb un ram de flors. Per sa paret, retrats d'homes amb un senyor amb bigot.

En escena: na Frasquita güela, na Frasquita mare, na Frasquita filla i na Mariquita.

Na Mariquita ensenya a fer mundillo a na Frasquiteta filla, i aquesta té es mundillo descansant sobre sa taula.

Ses altres, mare i güela, fan calça.
 

Escena I

FRASQUITA FILLA.— Ara dos voltes de sa maceta esquerra i agulla.
MARIQUITA.— No, filla meua, tres voltes de sa maceta esquerra i agulla.
FRASQUITA MARE.— Ai, filla meua, amb tal de dur-li la contrària...
FRASQUITA FILLA.— Vol callar, mamà? Entre una i s'altra ja tenc es nirvis com cordes de guiterra!
MARIQUITA.— Filleta meua, no n'hi ha per tant.
 

(Durant un moment callen)

FRASQUITA GÜELA.— Més randa que jo sé fer, no crec que n'hi haja una altra. En ses nits que sa barca, amb tots es homes de sa família, era per la mar, i feia mal temps, jo, per no cavil·lar tant, feia mundillo finsos que tots eren en terra.
FRASQUITA MARE.— Idò ara sí que sé d'on ve tanta caixonada de randa.
FRASQUITA GÜELA.— Filla meua, en sos anys que tots es homes de sa família van embarcats, totes ses Frasquites de ca ses Frasquites, es dies de mal temps han fet randa.
MARIQUITA.— Idò a sa meua família, totes ses dones, es dies de mal temps, resàvem i resam a la Mare de Déu de Jesús i a la Mare de Déu del Carme.
FRASQUITA GÜELA. —Naltros també hi anàvem, a vore la Mare de Déu de Jesús.
FRASQUITA MARE.— No diu això. Diu que en comptes de fer randa, quan tenien ànsia, elles resaven.
FRASQUITA GÜELA.— I naltros també resàvem. A casa no n'hi ha ningun, de moro.

(Callen totes i només se sent remor de ses macetes. A dins se sent un tro).
 

SES TRES A LA JUNTA.— Ai! Què ha sèt això?
GÜELO.— (De dins)
No és res, no importa que...
FRASQUITA GÜELA.— (Asseguent-se)
No ha sèt res. Ton pare, que se'ls ha donat per pescar. Treu sa canya per sa finestra que dóna a la mar, i allà el teniu hores i hores. Es pa que gasta amb s'esca i fent bromeig!

(Na Frasquita filla i na Mariquita surten a vore què ha passat).

(Ses frasquites. Eivissa: Mediterrània-Eivissa, 1998, p. 5-8)

* * *

ESCENA XII

JOANÓ.— ¿A què li passava an en Xicu, que pareixia que havia vist el diable?
CATALINETA.— Ai, mon pare, quina n'ha fet! En Joanet li ha dit que es cagallons de cabra feien bo an es porcs i n'ha posat un grapat dins es caldo de sa majora, creguent que era es menjar de sa truja.
JOANÓ.— A refotre! Com agafi an en Joanet no li quedaran més ganes d'embromar en Xicu. Algun dia li faré sa pell. 
CATALINETA.— És que en Xicu cada dia és més bambarrenc. En Joanet no en té sa culpa.
JOANÓ.— Un i s'altre (mentre sa majora s'ha adormit a sa cadira, en Joanó i na Catalineta fermen es sac).
JOANÓ.— Això és tota sa llata que ha fet en Joanet? Quin garrit! És més gandul que es jeure.
CATALINETA.— ¿A què farem, mon pare, amb sos sacs plens?
JOANÓ.— Mirau, anau a can Pau i que vénguen ell i es dos bessons, a veure si podeu posar tots es sacs a sa torre.
CATALINETA.— Bé, vaig corrensos (surt).

(Moros a la costa, dins de Teatre de sempre. Palma: Consorci per al Foment de la Llengua Catalana i la Projecció Exterior de la Cultura de les Illes Balears, 2007, p. 62-63)

* * *

PRIMER ACTE
ESCENA I

(Després d'una estona, toquen a sa porta. A s'escenari no hi ha ningú)

MARIA.— (Des de dins) Que es pot passar? (treu es cap)
No hi ha ningú.
JOAN.— (Traguent es cap) Senyora, som naltros! Es de ca s'Escorregut de Corona!
EMITETA.— (Des de dins) Passau, que ja surt.
MARIA.— Joan! Llevau's es capell!
JOAN.— (Es treu es capell) Què deu fer, que no surt?
MARIA.— Anau a sebre! Com que té una casa tan grossa, per arribar aquí...!
JOAN.— Això vol dir que n'Eularieta nostra, si ve a servir aquí, fregarà tot es dia.
MARIA.— Encara que fos així, sempre serà mellor que anar tot es dia darrere es bestiar, cuidar-se des porcs, cavar i lo que s'hi entrevanca.
JOAN.— Ha, ha... I si guanya per ella i està mantenguda, una boca menos a casa! Carallso! Corren mals temps i tot s'any sense ploure!
MARIA.— Es mals temps i sis garrits per alimentar, vestir i calçar.
JOAN.— Sí, no es pot dir que no hagis sét una bona criadora!
MARIA.— Ah, refoina! Em pareix que vós també hi heu tengut que veure!
JOAN.— No us don sa culpa, però sa cosa pinta així. Encara que n'Eularieta és massa jove per sortir de casa.
MARIA.— Tornem, Toni, amb sa maça! Ja n'hem parlat prou, d'això! No vo'n deveu enrecordar, que tenia sa mateixa edat que ella quan em vaig casar amb vós i que no faltava feina, a ca vostra, perquè a més des bestiar i fer es menjar per cinc, m'havia de carregar sa vostra majora, que, cadufo va, cadufo ve, li celebràrem es cent anys. Jo me l'havia de carregar a s'esquena, que vaig quedar baldada de sa ronyonada.
JOAN.— No importa que m'ho retragueu. Per aquell temps jo anava a treure sal a ses Salines, i allò tampoc no era molt dolç.
MARIA.— Déu ja ho ha vist, que hem fet lo que hem pogut, per acapar sa criolada.

(Pagesos i senyors, dins de Teatre de sempre. Palma: Consorci per al Foment de la Llengua Catalana i la Projecció Exterior de la Cultura de les Illes Balears, 2007, p. 87-88)