Autors i Autores

Maria Josep Escrivà

Àngels de nata.

Àngels de nata

–No et mogues d'ací. Només puguem venim a buscar-te. T'ho prometem.

Entre Felícia i jo vam amagar l'àngel al fons del canyar que baixa fins al barranc de Sant Nicolau. Estava ert i gelat com la neu, i les plomes se li havien marcit igual que els pètals dels albons quan fa molt de temps que no plou. No podia caminar sense ajuda, i per la manera com es queixava, vam deduir que tenia algun os trencat. Fins i tot va haver-hi un moment en què, a pesar de dissimular-ho, vaig veure que se li omplien els ulls de llàgrimes. Però no el vaig voler posar en cap compromís, i vaig callar. L'àngel només deia paraules soltes. Com va poder, ens va tractar d'explicar que se li havien desencaixat les ales després de moltes i moltes hores de vol. Que els humans estaven obsessionats amb la capa d'ozó, i l'havien feta responsable de tots els mals que últimament patia la terra (catàstrofes naturals, desaparició de les espècies, descongelació dels pols...). Però el vertader drama era que les persones humanes ja no creien en àngels. Tothom ho sabia, però ningú no s'atrevia a reconèixer-ho. I per això, a criatures com aquella, els tocava fer hores i més hores de vol per a buscar situacions que justificaren la seua existència: un xiquet que cau un bac, una joveneta que s'enamora, un romanç a la llum de la lluna, una felicitat inesperada, un naixement feliç, un sospir, un adéu, una abraçada... Qui no havia confiat mai, en uns altres temps, la protecció de qui més volia a la custòdia d'un àngel?

Aquell àngel desolat s'havia estavellat com un colom interceptat pel perdigó d'una escopeta. I encara sort que la palmera del Molí li havia fet de paracaigudes!




(Del llibre Àngels de nata. La Pobla Llarga: Edicions 96, 2013)