Autors i Autores

Joaquim Espinós

3. Assaig

"També sóc algú que creu en Roma i en un món abans de Nietzsche"
Valentí Puig, Cent dies del mil·lenni


Existeix en la història cultural d'occident, un abans i després de Nietzsche. La cita de Valentí Puig no és ni casual, ni gratuïta. Quin altre autor exemplifica millor que ell la crisi de la modernitat? D'una banda representa el final d'una etapa, la del racionalisme expansiu i confiat en les seues possibilitats de progrés indefinit, de l'altra inaugura la crisi ideològica i moral en la qual estem encara instal·lats.

D'entre els escriptors contemporanis que el modernisme volgué incorporar al seu projecte cultural, Nietzsche és, sense cap dubte, el de més profunda petjada en la cultura europea contemporània. Ni els messiànics Carlyle o Emerson, ni l'individualista i voluntariós Ibsen, ni Tolstoi i el seu anarquisme cristià, ni el naturalisme de Zola o el simbolisme de Verlaine: cap d'ells deixà una estela tan brillant ni tan profunda. En l'atmosfera expectant de l'Europa de finals del segle XIX, la seua obra dinamità els fonaments de la cultura occidental – el cristianisme, la democràcia, la metafísica, el socialisme– al temps que gosava somiar amb noves formes de vida. La lucidesa implacable en l'anàlisi dels símptomes de la decadència d'occident anava acompanyada d'una inèdita i desmesurada fe en la vida, que exalçava fins a límits sobrehumans la voluntat d'autosuperació. Dos foren els principals mites amb què pretengué conquerir el cor dels descreguts del cristianisme: el de l'etern retorn i el del superhome. Mites de reminiscències paganes, poderosos i provocadors, que no sempre foren ben interpretats, tal i com demostra la demoníaca lectura que en feren els nazis. Mites que encara avui ens interroguen, rocosos i enigmàtics, amb la seua rara eloqüència.

En certa manera, Nietzsche no és més que un fill radical de la il·lustració, no féu més que acabar la feina iniciada per Voltaire: dur fins a les últimes conseqüències la crítica de les mistificacions i els dogmes que amagava no sols la tradició cristiana, sinó el propi pensament il·lustrat. Aprengué en La Rochefoucauld a desconfiar de les virtuts, al darrere de les quals s'amaguen tot sovint vicis inconfessables. "Les nostres virtuts no són, la majoria de les vegades, sinó vicis disfressats", digué el moralista francès, i el filòsof alemany s'esmerçà a aplicar despietadament aquesta màxima. En la lectura nietzscheana, les virtuts cristianes no és que siguen hipòcrites, és que atempten contra el més sagrat: la vida.

Una volta desautoritzat el fonament diví de l'existència, ja res no pogué aturar la tasca crítica. Amb la mort de Déu moriren les veritats considerades inamovibles al llarg de segles, i el vell edifici dogmàtic s'ensorrà com un castell de cartes. Aleshores restà obert el joc d'interpretacions. La veritat no és més que una il·lusió, un mirall creat per l'hàbit i per les inèrcies del llenguatge, i una de les principals tasques del filòleg serà la d'esbrinar, genealògicament, els orígens i l'evolució de l'engany. D'això, se n'ha dit també deconstrucció, i és un dels aspectes més perdurables de l'herència nietzscheana.

Potser l'aspecte més escabrós de l'obra de Nietzsche siga el seu pensament polític, o més exactament, les interpretacions que se n'han fet. El seu individualisme, la seua crítica al pensament igualitarista democràtic, ha sigut apropiat tant per l’extrema esquerra –anarquisme– com per l'extrema dreta –feixisme–. Ja sabem que el cas extrem de manipulació el protagonitzà el nacionalsocialisme alemany, i aquesta fou la causa del descrèdit en què caigué durant molts anys, fins que en la dècada dels seixanta escriptors francesos com Bataille, Blanchot, Klossowsky, Deleuze, Foucault o Derrida emprengueren la seua revalorització com a pensador imprescindible de la contemporaneïtat.

Bona part del poder de fascinació de l'obra de Nietzsche rau en el seu estil. Un estil premeditadament ambigu i paradoxal, que viu de les seues contradiccions, i que suscita, doncs, les més diverses interpretacions. Nietzsche inaugura l’estil filosòfic de la postmodernitat, basat en el fragmentarisme, en l'escriptura aforística. Tots els assagistes posteriors en són hereus en major o menor mida. Fins i tot els que el denigren. El seu estil, poètic i lúcid alhora, renovador indiscutit de la literatura alemanya, contribueix al seu atractiu, però si ens no parlara de temes essencials, si no haguera sabut incidir en els temes crucials del seu temps –del nostre temps-, no ens diria res.

(Fragment del Pròleg del llibre Història d'un entusiasme. Nietzsche i la literatura catalana)