Cançó de l'amor que passa

A l'ombra d'un taronger
tres minyonetes cantaven.
L'una té la trena d'or,
l'altra és bruna i solellada,
la més xica duu la llum
dels estels a la mirada.
Amor passava de llarg,
amor,
rialles i fressa d'ales.

La primavera ha arribat
i el cel és color de plata.
Els crits dels ocells són curts
i espessos com la pinassa.
La veu de les noies és
ondulant com una flama.
Amor passava de llarg,
amor,
rialles i fressa d'ales.

Si un sospir sembla l'oreig,
el cant fa remor d'onada
i l'aire més fresc i fi
que l'arena de la platja.
Rera el taronger hi ha el mar
i el cant fa remor d'onada.
Amor passava de llarg,
amor,
rialles i fressa d'ales.

Les donzelles van cantant
amb una veu prima i clara.
La riera s'ha aturat
per escoltar la tonada.
Les noies criden l'amor
mentre la tarda s'escapa.
Amor passava de llarg,
amor,
rialles i fressa d'ales.

La trena, el llavi, l'esguard,
s'encenen sota les branques.
Primavera va dictant
la musica i les paraules:
a l'ombra d'un taronger
tres minyonetes cantaven...
Amor, no passis de llarg,
amor,
posa un bes a cada galta!

(Del poemari Vint cançons)
 

* * *
 

Passera sobre el mar

Amor, faré una passera
damunt de la mar.
La pedra llisca lleugera
damunt de la mar.
Mon braç la tornava alada.
Vola, que l'ombra morada
no sigui xarxa parada
damunt de la mar.

Si la gavina s'acosta,
fes via, brunzent.
Pedra, si és roja la posta,
fes via, brunzent.
No et torbi l'escull, esquiva
l'abraçada fugitiva
del dofí. Sageta viva,
fes via, brunzent.

El mar té camins de fada,
blanc i rosa, Amor.
Els feia la pedra alada,
blanc i rosa, Amor.
Vés-hi, peu nu, rosa vera.

Oreig damunt la passera,
amb la teva mà lleugera
cull l'estel, Amor.

(Del poemari El somni)
 

* * *
 

Veus dels fantasmes

Enfilin-se les heures a les altes parets,
i negres esparvers hi facin lur estada.
Els nostres ulls no s'obriran mai més,
són ombra sense flama.

El bec de la perdiu amb flor de tintorell
les aigües del torrent, en beure-hi, enverina.
No seguirem el vol de la perdiu mai més,
i l'aigua no ens convida.

Les aspres llunyanies amagarà la neu,
i, a prop, en el mar blau, voleiarà la vela.
La cara son recer no ens donarà mai més,
ni els arbres que l'ombregen.

Mai més! I sempre més, fantasmes sense alè,
vagarem a l'entorn de les grises muralles.
Veurem, en una cova sense fons,
desfer-se les onades.

(Del poemari La nit de Sant Joan)
 

* * *
 

Escrit a terra

Mentre la dona adúltera
espera, tremolosa, el veredicte
i, mofetes, els doctes,
satisfets del parany que maquinaren,
el creuen atrapat,
Jesús s'asseu, cap-cot,
i va escrivint a terra,
amb el dit, com distret, a la pols de la terra,
paraules o senyals.

Ningú no va llegir-ho.
Mai no sabrem, si el cor no els endevina,
què deien aquells mots.
El vent de la tramuntana,
o del desert una alenada tòrrida,
degué endur-se'n, de cop, pols i paraules.

(Del poemari Escrit a terra)