Autors i Autores

Joan Garí

Un ofici del segle

Llum, més llum
(Andreu Alfaro, escultor)

 

Potser a Andreu Alfaro (València, 1929) no li acabe d'agradar, però no hi ha manera més eficaç de definir-lo: l'últim artista il·lustrat. Assegut en la butaca de vímet del seu taller, amb unes celles inquisitives del color de la pols del marbre blanc apuntant-te pletòriques de lucidesa, el sents parlar de Goethe i dels alemanys i després dónes una ullada a la seua obra i tot sembla clar. Tant, si més no, com la llum metàl·lica d’aquesta vesprada de novembre.

Naturalment que Alfaro és un il·lustrat. Un dibuixant que no podia acontentar-se a ser escultor, havia de delatar de seguida la seua ambició: convertir les seues obres en nous emblemes urbans, en traços d'una cal·ligrafia cívica. És així que tot aquest alumini, tot aquest acer seu contorsionat fins al límit s'ha ensenyorit d’alguns espais urbans que han passat a contenir ipso facto una impensada dimensió comunitària.

Algú ha dit que l'escultura avui és proporcional a l'ésser humà perquè l'home del segle XX ha deixat de ser innocent. Precisament l'obra tridimensional d'Alfaro fa escasses concessions a les pautes anatòmiques. No sé si és Goethe qui li ha ensenyat a aquest home de cap senatorial a sacrificar la mesura humana a favor directament de la mesura mítica. És probablement l'única cosa que pot restituir la més candorosa de les innocències: la fe en el progrés. Però els mites d'Andreu Alfaro són uns mites perfectament racionalitzats i per això hi ha una línia de profunda coherència en els temes dels monuments que ja ha aixecat: Europa, la Il·lustració, l'Olimp de Weimar, l'esperit olímpic, Catalunya, la dona o, definitivament –com a la plaça de la República a Frankfurt–, el món.

El senyor Joan Fuster, a qui també s'ha relacionat ideològicament amb aquelles coses de la Il·lustració, no compartia la veneració d'Alfaro per Goethe. L'assagista i l'escultor seien davant per davant en un casalici suecà i d’aquelles tempestes d’idees encara ara es podrien propagar alguns incendis.

–Saps què era Goethe, ho saps, Alfaro? Un senyoret de merda. Això era.

–I qui no és un senyoret de merda, Fuster? I qui no ho és.

El senyor Joan Fuster no sentia entusiasme per l'autor de Werther ni, en l'època que jo el vaig conéixer, per gairebé res més. Però Alfaro fou ferm en les seues discussions: Goethe era un escèptic a la seua manera, un revolucionari que es malfiava de la revolució, un europeista profundament germànic. De manera que és probable que el problema de Fuster era que no s'agradava a ell mateix, i per això menyspreava Goethe. I després ve allò altre: els nazis van poder aprofitar Hölderlin i la seua passió pels herois, però l'única cosa que van saber fer amb el de Weimar fou aixecar gairebé a la vora del seu arbre l'arquitectura més espantosa de tots els temps: el camp de Buchenwald. Amb aquesta distinció, ja es pot ser germanòfil sense cap mala consciència. I Alfaro ho és, per múltiples vies, incloent-hi la conjugal.

Ara té seixanta-vuit anys i tothom amb ulls a la cara li reconeix un estatus privilegiat en l'escultura de la segona meitat d’aquest segle. Però aquesta història té un origen: en el principi hi havia una família de botiguers. Els Alfaro eren carnissers. Carnissers valencians del primer terç de segle, és a dir, fascinats per don Vicent Blasco Ibáñez –un home que parlava el seu llenguatge. Després de la guerra civil al pare del futur escultor li van tancar la botiga. Una definició perfectament intrahistòrica del que representa una dictadura: prohibir que el carnisser venga carn.

L'espectacle de la carn en mans dels matancers. Hi ha hagut artistes moderns, més o menys insignes, fascinats per aquesta visió. El pintor Francis Bacon, per exemple, s'emocionava profundament entre els animals escorxats, i d'aquí les convulsions dels seus retrats: una metafísica sanguinària. Per un altre costat, l'escultor també anglés Anthony-Noel Kelly, que va treballar en una carnisseria i en un escorxador, era sorprenentment detingut per la policia aquesta passada primavera. L'acusaven de robar cadàvers per a convertir-los en la matèria primera de les seues obres. No sé si cal dir que Alfaro, a pesar dels seus orígens (o precisament per això), s'ha mantingut al marge d'aquesta passió liminar per la carn. No és home a qui agraden les efusions sentimentals pròpies o alienes, ni tan sols davant d'un fetge ben arrancat. Ell va créixer avesat al tacte aspre d'aquest paper amb què s'embolcallen els productes alimentaris i es va dedicar a l'activitat més normal del món: usar-los per a fer gargots. Era l'embrió d'un dibuixant delicadíssim. Més tard, abans de guanyar-se la vida amb l'escultura, va treballar com a tractant d'animals i en una agència de publicitat (dues activitats ara tan íntimament relacionades). Finalment, la seua ferreteria va envair places i carrers d'algunes ciutats afortunades d'Europa. Havia mudat la carn per la irisació freda de l’alumini.

Dels orígens familiars, almenys, li ha quedat una certa adequació entre el fons i la forma de les seues obres. Ell encara ha heretat vestits de son pare, com el germà menut s'ha abillat amb els seus. Ha estat un costum habitual fins i tot entre la classe mitjana de la nostra societat. En la mentalitat d'un botiguer és inconcebible aquesta tendència de l'art actual que utilitza objectes d'escombraries, ja podrits abans que el temps s’hi passege immisericorde. Els materials d'Alfaro són tan pulcres, adequats i harmoniosos com les idees que vehiculen.

I ara som ací, en un racó de la immensa nau que li fa de taller, estudi i magatzem al carrer Fusters (qui li ho havia de dir!) d'un polígon industrial de Godella i aquest fill de carnissers que té més tractes amb el ferro que molts industrials es posa a parlar de Ciprià Ciscar amb la mateixa convicció que usa per a Johann W. Goethe –i per al de Sueca. Ciscar és avui el secretari d'organització del PSOE, i viu i treballa a Madrid provant d'exorcitzar l’extensa gamma de dimonis familiars l'esclat simultani dels quals ha provocat la debacle del seu partit. Però no fou sempre així: va haver un temps en què aquest polític que podria haver estat model de Botticelli –i deixeble de Maquiavel- regentà la poderosa Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana. Des del seu despatx en una clara avinguda vora l'antiga horta de València, Ciscar gestà els dos fets més importants que han ocorregut en aquesta complexa ciutat des del segle XV: la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià (1983) i l'Institut Valencià d'Art Modern (1985). En el naixement d'aquest darrer van tenir un protagonisme destacat els consells del nostre escultor.

–Ningú no em vol fer cas, però ho crec així, Fuster: l'IVAM és la cosa més important que li ha passat a aquesta ciutat des del Segle d'Or.

–Tens tota la raó, Alfaro. Tota la raó.

És ben comprensible, doncs, el seu reconeixement de la figura de l'exconseller. Un il·lustrat, al País Valencià, és com un pollastre en un garatge. D'ací la importància de les afinitats electives: Déu els cria i ells s'ajunten.

És evident, fet i fet, que a València són impensables famílies com ara les nissagues germàniques dels Mann o els Humboldt. Els valencians no estimen la seua ciutat i, en conseqüència, aquesta també els odia. Vas pel carrer i aquesta amargor pot ocultar-se rere la bellesa més esponerosa. El nostre escultor ha volgut suplir la inexistència d'un mínim de filantropia ciutadana pregonant pel món aquest tema seu tan característic de l'arbre. No una altra cosa són les famoses generatrius, paraboloides hiperbòliques amb tubs quadrats d'alumini o d'acer inoxidable que s'escampen, com autòmats generosos, alats i dúctils, a partir d'un eix solidíssim. N'hi ha una molt bonica a Nuremberg –"Un arbre per a l'any 2000" (1971)–, bellament intacta, o una altra a València, davant l'estadi del Mestalla (aixecada amb ocasió del mundial del 82), que durant anys ha patit el vandalisme anònim sense cap immutació municipal. Una tercera, més recent, ha donat vida pròpia a una plaça salobre del meu poble, Borriana. En un país on les arrels són una matèria de pronòstic reservat, els diagrames arboris d'Alfaro cerquen alguna mena de fraternitat universal que coadjuve la seua gent a retrobar-se amb ella mateixa.

Si l'escultura ha de liderar la transformació de les ciutats i la recuperació de la seua memòria –ni que siga la memòria del futur–, el dibuix té tota una altra missió. Diria que Alfaro vol fer amb les línies el mateix que Miró amb els colors: rescatar la complexitat del món a través de signes simplíssims. I és que un gran dibuixant és un paio que només necessita una sola línia per a mostrar el paradís (o els seus dimonis). L'elegància nua que s'amaga rere qualsevol de les línies primordials d'Andreu Alfaro ha volgut ser relacionada pels crítics amb l'anomenat art minimal, però ell prefereix parlar d’un herculi esforç de síntesi. Qui no està enamorat dels traços d'Alfaro és que no pot estimar l'art. I això, per a un home de mirada severa però tracte cordial, enemic de les passions inútils, és tota una victòria.

Feia hores que parlàvem i ell va callar de sobte. Rere seu, penjades en la paret, un bon grapat de caricatures de Fuster, el seu nas aguilenc (l'equivalent a les celles del nostre escultor), la seua mirada d'intel·ligència hipnòtic ai sorneguera. La llum blanquinosa de novembre ja havia abandonat aquell estudi. Però ell, en silenci, encara parlava amb els seus mentors: Johann Wolfgang Goethe, Joan Fuster Ortells.

–Ara te n’has d'anar. He de fer unes trucades.

I me'n vaig anar.