Joan Garí
Comentaris d'obra
Joan Garí, amb La balena blanca, ha equilibrat perfectament la història narrada amb un to, un estil i un llenguatge ben escaients; ha aconseguit d'ajustar el fet i la manera de contar-los, i ho ha fet per la banda alta de l'espectre (...).
(Víctor Gayà. El Temps, núm. 1, 242, abril 2008)
* * *
[La balena blanca] Com a escàndol i denúncia resulta una novel·la fallida: naïf. En canvi, com a paràbola o faula, ens trobaríem davant una novel·la exemplar, moralitzant, sobre el sentit de la vida i l'existència (…) Garí, confie, pot oferir-nos productes més ambiciosos d'una manera reexida, i passar a la història com un bon novel·lista, i no solament com un bon narrador.
(Lluís Roda. Caràcters, núm. 43, abril 2008)
* * *
[Viatge pel meu país] El de Borriana és un excel·lent escriptor que es mou amb solvència i gust pel terreny que trepitja. El seu, de fet, és un volum que, sense dissoldre la gènesi –abunden les citacions i visites al text fusterià [El País Valenciano, 1962]– adopta vida pròpia, amb més volada quan deixa de banda els registres més notarials per oferir delicioses digressions amb vocació lírica o irònica. Una prosa elegant i fluida, sense ensopegades ni omissions dignes de ser esmentades, que segueix els passos de Fuster amb la mateixa estima i desconcert, amb la voluntat de descriure el país sense edulcorants. Amb el mateix esperit engagé. Una visió –i aquesta és la conclusió més inquietant– encara incompatible amb el volkgeist dominant.
(Xavier Aliaga. Web Núvol, 1 de maig de 2012. Llegir l'article complet)
* * *
El balneari és una obra que arriba precedida per un ampli bagatge i una activitat d'escriptura intensa. Això permet a l'autor plantejar una novel·la determinada per dos aspectes: una pràctica reflexiva i una inclusió del present (…) M'ha interessat la proposta reflexiva i estètica, vital i humana de Joan Garí a El balneari.
(Vicenç Llorca. Serra d'Or, núm. 647, novembre de 2013)
* * *
[El balneari] Descobrir les excel·lències de la prosa de Joan Garí és com descobrir la sopa d'all. Garí és un dels nostres escriptors que millor domina el difícil equilibri entre allò que es vol dir i l'embolcall adequat amb què s'ha de dir. El seu teixit lingüístic és impecable: ric, net, punyent quan cal ser-ne, i amable i generós quan la sensibilitat ho requereix; en definitiva, sempre adequat. No debades és un dels grans assagistes actuals en llengua catalana. La solitud d'un escriptor acabat de divorciar que cerca refugi en un poble de muntanya per anar a llepar-se les ferides i repassar introspectivament part de la seva vida conformen el fil conductor d'aquesta magnífica novel·la psicològica.
(Francesc Mompó. Levante-emv, 19 d'octubre de 2013, p. 28)
* * *
Joan Garí és un dels grans escriptors valencians de la literatura catalana. Ha conreat diversos gèneres literaris i el periodisme. I ara s'endinsa en la gastronomia amb el llibre La memòria del sabor (…): una prosa tan esplèndida com seductora.
(Jaume Fàbrega. El Temps, desembre 2015)
* * *
(...) L'ofici de lector, que ha estat editat per Publicacions de la Universitat de València, no és un llibre de crítica literària a l'ús dirigit a especialistes. És el brillant dietari d'un lector intel·ligent, en el qual a més de transcriure la seua opinió sobre allò llegit també ens parla d'allò que li ha evocat, li ha suggerit, l'ha provocat o l'ha conduït cap a altres llibres o cap a moments del seu propi passat. En les seues pàgines trobem un lector que busca el diàleg fluid i constant amb l'escriptor i l'obra elegits. Ho fa amb respecte, però també amb confiança, una confiança que l’obliga a esmenar-li la plana en un moment determinat.
La lectura de L'ofici de lector acaba sent com una visita secreta, inesperada, a la biblioteca de Joan Garí. Repassarem amb els dits el llom dels volums que allí trobarem, títols que delaten els seus interessos com a lector i escriptor, la seua predilecció per la literatura memorialística, la preocupació per l'odi, la xenofòbia, la violència extrema exercida pels feixismes i pel nazisme… Mentre som a la biblioteca, podem escoltar el que passa més enllà de les pàgines impreses, el batec dels pensaments, de les emocions, de la realitat quotidiana de lector-escriptor que ens arriba des de les altres habitacions de la casa i fins i tot des del carrer, i que es cola en les seues reflexions.
L'ofici de lector és un llibre interessant, divertit, on trobem un escriptor que sap seduir i captivar amb una ploma elegant i esmolada, una ploma sarcàstica quan vol i ferma, animosa, resoluda i eficaç sempre.
(Manel Alonso. Diari Gran del Sobiranisme, 3 de gener del 2018)
* * *
[L'única passió noble] En els XXVI Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians s'ha guardonat l'escriptor Joan Garí (Borriana, 1965) en la modalitat d'assaig per l'obra L'única passió noble (Onada Edicions, 2016), en la qual es presenta un diàleg imaginari amb madame Mähler-Besse, que, fins la seua mort l'any 2012, va ser la darrera propietària del château de Michel de Montaigne, al Perigord.
Aquest punt de partida serveix a Garí per reflexionar sobre l'actualitat del pensament de Joan Fuster, un gran admirador de l'assagista francès. De fet, no resulta agosarat afirmar que el rebuig que sentia Fuster per tota recerca d'una essència i per pensar els homes en abstracte, l'aprengués de la ploma escèptica de Montaigne. El llibre de Garí no pretén ser cap estudi crític sobre el pensament de Joan Fuster, sinó una original manera de presentar la vigència d'algunes de les seues idees, tant pel que fa a la qüestió de la pàtria valenciana com al pensament en general. (...)
(Fèlix Edo i Tena. Fragment de "Joan Garí, entre la vida i la literatura", Núvol. El digital de cultura, 15 de juliol del 2017. Llegir l'article complet)