Agustí Calvet
(Gaziel)
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Comentaris d'obra

Agustí Calvet formava part d'una generació molt important: la que se sol anomenar la segona generació de l'Institut d'Estudis. Aquest nucli humà […] ha tingut i té homes de la talla de Ramon d'Abadal, Pere Bosch i Gimpera, Josep Carner, Joaquim Folch i Torres... Tot semblava indicar que aquest seria, també per a Calvet, el camí traçat. […] Per continuar els seus estudis d'investigació es traslladà a París i allà es trobà amb la declaració de la primera guerra europea, que aviat esdevingué la primera guerra general. Llavors, Miquel dels Sants Oliver, director de "La Vanguardia", el nomenà corresponsal a la capital de França amb la missió de cobrir el front occidental. La publicació en el diari del senyor Godó del "Diario de un estudiante en París" proporcionà a Calvet (i al diari) un èxit vast i fulminant, un èxit tan aparatós, que en el curs de la vida del seu autor ja no pogué superar. Aquest fet fou molt important en la vida de Calvet. El transportà a la consideració més popular. Abandonà les seves investigacions i es convertí en un periodista important.

(Josep Pla. Agustí Calvet 'Gaziel' dins Retrats de passaport. Obra Completa, volum 17. Barcelona: Destino, 1970)

* * *

Gaziel es mogué preferentment en tres ciutats que són evocades a les seves Memòries d'una manera ben diferent: Barcelona, París i Madrid. Una Barcelona profundament coneguda i recreada, principalment, a través del seu clima polític i social, que tant havia interessat el gran periodista que fou Gaziel; un París idealitzat que esdevé així una ciutat gairebé de somni, vista a través dels indrets més poètics i misteriosos, de la seva topografia –ciutat d'altra banda íntimament relacionada amb els moments més conflictius de la seva vida i que actuà gairebé com a lenitiu–; i un Madrid pintoresc i animat. Tanmateix, és Barcelona, la ciutat més lligada al seu destí, la que hi assoleix un major relleu i és representada amb gran lucidesa i sentit crític, i també amb unes descripcions de gran bellesa no exemptes, sovint, de tendresa, com per exemple l'evocació de l'enterrament de mossèn Cinto, o la passejada de la burgesia catalana de dotze a dues pel passeig de Gràcia.

(Carme Arnau. Pròleg a Tots els camins duen a Roma. Memòries I. Barcelona: Edicions 62 / La Caixa, 1981)

* * *

Si Seny, treball i llibertat, en la seva dimensió cívica, té per objecte enaltir els valors de la convivència respectuosa i tolerant, base de tota societat democràtica i pròspera, L'home és el tot (Florència) (1962) desplega, recapitula i justifica la moral humanista de Gaziel, materialista, terranal i assentada en la raó –la facultat més noble, i fràgil, de l'ésser humà. L'itinerari per Itàlia, emprès el juny de 1956, comença i acaba a Roma (capítols I, XI i XII), se centra en la capital de la Toscana i recorre Siena un dia (capítol VII); de fet, però, les impressions romanes, Gaziel les reservava per al tercer títol d'aquesta segona trilogia. En aquest volum, al costat de les purament superficials del primer capítol, destaca, en el darrer, la narració de l'audiència que el papa Pius XII concedeix al Congrés Internacional d'Editors, avinentesa que Gaziel aprofita, sobretot, per elogiar la figura del pontífex i per admirar l'incomparable sentit d'adaptació de l'església catòlica –al segle XIX antiliberal i a mitjan del segle XX enfrontada a la doctrina comunista en nom del liberalisme. Dos aspectes distingeixen L'home és el tot dels anteriors llibres de viatges de l'autor. En primer lloc, és el més pròxim a una guia per al viatger –i em resisteixo a dir-ne turística perquè aquí les seves invectives contra el turisme organitzat i convencional es redupliquen. [...] I com que s'adreça a un públic instruït i sensible, incorpora al catàleg de meravelles algunes dissertacions artístiques, com la que compara l'escultura de Donatello amb la de Rodin, amb connexions literàries (pàg. 1270); o fa pedagogia de la forma de procedir del viatger espiritualment refinat que vol distanciar-se de les masses turístiques gregàries i amorfes, indicant com cal moure's per un museu prèvia exposició d'una petita teoria sobre la qüestió (pàg. 1259-1260). Tot plegat explica que sovintegin les apel·lacions directes al lector, un recurs gràcies al qual compartim la seva intensa fruïció estètica i, alhora, pot establir un simulacre de diàleg, especialment quan defensa un punt de vista allunyat del tòpic. [...] El segon tret peculiar del L'home és el tot concerneix el seu fons: en cap altre llibre de Gaziel no es palesa ni justifica de forma tan clara el seu distanciament mental respecte al temps que li ha tocat de viure, situat a les antípodes dels seus ideals. Una colla d'incidis, en efecte, fan predir 'un món exactament al revés del paradís terrenal que jo estimo: el mateix que estimaven, en els millors temps, els homes i les dones d'aquesta Florència xica, bella, sàvia i dolça' (pàg. 1322); i als lectors que el vulguin conèixer els destina aquestes definitives paraules:

¿Què us estimeu més, que em fingeixi encantat d'haver nascut en el temps que som, o que us digui, amb tota franquesa, que si jo hagués pogut triar, hauria escollit de viure en un dels tres moments històrics següents: a Atenes, el segle V abans de J.C., i abans també que hi nasqués Sòcrates; a Florència, el segle XV, abans que fos descoberta Amèrica; a París el segle XVIII, abans que hi esclatés la Revolució? [pàg. 1316]

(Manuel Llanas. Gaziel: vida, periodisme i literatura. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1998)

* * *

Quina mena de gent som i Meditacions en el desert (1946-1953) són dues obres imprescindibles per conèixer aquest Gaziel nou de trinca que probablement no s'hauria manifestat mai si la història hagués seguit un camí més assenyat. Són dues obres cabdals tant pel moment en què les va escriure com per la temàtica, el pols literari –que no té res a envejar a Pla o Sagarra– i el catalanisme franc que traspuen. El lector hi descobrirà un Gaziel d'estirp més popular que burgesa, que no només escriu amb el cap sinó també amb l'estómac, que segueix instal·lat a la trona, però que s'explica amb una prosa natural –desproveïda dels postissos pretèrits– que podria ser la base d'un català periodístic molt més genuí del que avui tenim.

Quina mena de gent som aplega quatre assaigs que el periodista va escriure entre el 1938 i el 1946 amb una única obsessió: comprendre Catalunya i els catalans. Gaziel retrata el país sense complexos, analitzant amb pragmatisme la seva història i buscant els motius de la seva conflictiva relació amb Espanya. Defugint i criticant el victimisme dels historiadors romàntics, l'exdirector de La Vanguardia repassa un per un els principals episodis de la història de Catalunya per acabar posant en evidència l'enorme tragèdia dels fets: 'la ineficiència de l'esperit nacional català per a plasmar-se en una plena realitat estatal.'

Producte d'una mirada més àmplia, però també més amarga i pessimista, Meditacions en el desert (1946-1953) és una obra escrita basant-se en l'actualitat del moment que il·lustra el drama dels demòcrates que, a l'exili interior, es mantenien ferms. El mateix Gaziel la presenta com un dietari intel·lectual que va refugiar-lo de la tristesa durant set dels gairebé 20 anys que va residir a Madrid. (...) Meditacions en el desert recull les reflexions d'un home estupefacte amb la seva pròpia trajectòria vital, el món i el temps que li ha tocat viure. Gaziel s'indigna amb el progressiu arrelament, amb cada petit triomf, de l'Espanya rància i tronada del tro, l'altar i l'espasa, com ell l'anomenava. I s'indigna per duplicat amb els intel·lectuals que, com ara Azorín, Ortega y Gasset o Marazón, van fer el joc al règim franquista, pervertint la cultura castellana que ell tant s'estimava.

(Enric Vila. "Gaziel i el catalanisme de doble fons", Avui, 16 de desembre de 1999)

* * *

En els llargs anys que he passat en voluntari silenci, com un frare de la Trapa, jo, que abans de 1936 no callava mai, igual que un predicador tossut, per bé que dissortat, he seguit (ben segur per vici) escrivint una pila. Si no ho hagués fet, em penso que ja fóra mort: és el batec incessant del meu esperit i el meu cor, el que m'ha mantingut fermament, nit i dia. I ara em trobo, com el sembrador que ha emmagatzemat la collita, amb tres o quatre llibres a les mans. Aquest ha estat el primer que he donat a llegir, per fer una provatura. A les alçàries de la vida on jo em trobo, els homes no tenim pas gaires il·lusions, i si les de la vanitat no han constituït mai una temptació capital nostra, com és ara el meu cas, ja no ens poden fer ni fred ni calor. No era pas un èxit literari el que jo cercava. Tampoc no volia saber on era jo mateix, després de tant temps de ni alçar la veu. El que m'interessava esbrinar és on eren els altres, els qui abans n'escoltaven. I ara he vist i comprovat, amb una joia gairebé inefable, que eren tan a prop meu, com si mai no ens haguéssim separat. Enmig de tanta vilesa que la vida conté, també s'hi troben a voltes compensacions ben bones.

Aviat faré setanta-dos anys. Ja no me'n poden quedar gaires. Tot i sentir-me encara físicament intacte, com en els millors temps: i per més que, amb la serenitat i la lucidesa que sols tenen les postes de les vides llargues, el cel no m'hagi semblat tan lluminós com avui, és ben segur que des d'algun lloc de l'horitzó, una mica més ençà o una mica més enllà, m'està sotjant la indefugible tenebra. Per això, perquè se'm fa tard –i també perquè el meu destí, que aquest llibre explica, no em permeté de fer-ho abans–, vull consagrar totalment les meves darreres forces a les tres realitats superiors, per mi, a les altres: la nostra terra, la nostra gent, la nostra parla.

(Agustí Calvet "Gaziel". "Per què quatre paraules més", pròleg a Tots els camins duen a Roma. Memòries. Barcelona: Selecta, 1959)



--------------------



Coberta del llibre Gaziel: vida, periodisme i literatura, de Manuel Llanas.
+ ampliar