Domènec Guansé
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Biografia

Domènec Guansé i Salesas neix a Tarragona el 17 de març de 1894. Fill de propietaris rurals, estudia batxillerat però no inicia cap carrera universitària. És així com comença a compaginar diversos oficis, com ara el de topògraf, amb una gran passió per la literatura. Amb una formació autodidacta, entra al món del periodisme amb una secció diària a la plataforma d'expressió castellana Diario de Tarragona.

A principis dels anys vint es professionalitza com a crític literari en català. Antoni Rovira i Virgili li ofereix la secció de crítica teatral al diari La Publicitat i el 1922 insisteix a Guansé perquè s'estableixi a Barcelona, trasllat que fa definitiu el 1924. Un cop a la capital catalana, substitueix un any després Tomàs Garcés com a crític de llibres de la secció "Cròniques catalanes: Les lletres" a la Revista de Catalunya, on comenta fins al 1929 obres de gèneres diversos. És també Rovira i Virgili qui li ofereix una secció diària al diari La Nau. Paral·lelament, col·labora en d'altres tribunes, com D'Ací i d'Allà, Revista de Poesia, El Nostre Teatre, La Rambla, L'Andreuenc, Ciutat de Manresa i fins i tot L'Esquella de la Torratxa. Ja en temps de la República, col·labora al setmanari Mirador i, més tard, a Meridià.

Paral·lelament, a mitjan anys vint enceta una línia narrativa, allunyada dels cànons noucentistes i molt marcada pel psicologisme i l'erotisme. Publica els reculls de contes La clínica de Psiquis (1926), La Venus de la careta (1927) i Com vaig assassinar Georgina (1930). Dins la mateixa escola que els contes, publica dues novel·les, Les cadenes d'Eva (1932) i Una nit (1935). Després d'aquesta novel·la, el gerent de la Llibreria Catalònia, Antoni López Llausàs, li ofereix publicar tots els llibres que escrigui, però l'esclat de la Guerra Civil el desmoralitza profundament i el projecte no es porta a terme. Ja en el seu exili a Santiago de Xile, el 1950 publica una altra novel·la, menys crua i més lírica, titulada La pluja d'or. Amb tot, la novel·la següent, Laberint (editada per l'editorial Proa de Perpinyà, el 1952), recull l'herència de la novel·la psicològica primerenca, amb tints eròtics i amargs. En aquest aspecte, les seves primeres narracions situen Domènec Guansé entre els millors prosistes catalans de preguerra, amb una prosa que és qualificada de poètica i precisa, suggeridora i culta. Pel que fa al teatre, publica dues obres durant els anys trenta que tenen poc ressò, titulades Volia ser feliç (1934) i Una noia és per a un rei (1937).

Com a traductor, comença el 1928 amb una versió de Manon Lescaut d'Antoine-François Prévost, que obre la col·lecció "A Tot Vent" de l'Editorial Proa. També tradueix al català Bell amic (1931), de Guy de Maupassant; El coronel Chabert (1929), d'Honoré de Balzac; Nus d'escurçons (1964), de François Mauriac; una selecció del Diccionari filosòfic (1930), de Voltaire, i Afrodita (1931), de Pierre Louys. Algunes d'aquestes traduccions són fetes amb la col·laboració del seu germà, que consta com a A.G. Salesas. També tradueix La passió d'Israel (1967), de Nelly Sachs; Aventura amazónica (1978), d'Evelyne Coquet; Israel, anys de lluita (1973), de David Ben-Gurion; Historia mundial de la mujer (1973), de Pierre Grimal; Papà Hemingway (1968), d'A.E. Hotchner; El izquierdismo, remedio a la enfermedad senil del comunismo (1969), de Gabriel i Daniel John-Bendit, o Comprador vendido: La manipulación de la sociedad de consumo (1974), de Wolfgang Menge.

Durant la Guerra Civil continua publicant articles a Revista de Catalunya i el 1939 s'exilia amb un grup d'escriptors. Peregrina de Perpinyà a Tolosa i després a Roissy-en-Brie, des d'on fa escapades a París i col·labora amb cròniques literàries a la revista Catalunya de Buenos Aires. Finalment, el desembre de 1939 embarca cap a Xile on forma part d'un nucli d'escriptors que revitalitzen la revista dels vells residents catalans, Germanor, fundada el 1912 i que Guansé dirigeix el 1945, i creen la col·lecció "El Pi de les Tres Branques", on editen obres de Josep Carner i Carles Riba, entre d'altres. Aquest grup, format sobretot per Joan Oliver, Xavier Benguerel, Francesc Trabal, Domènec Guansé, Cèsar August Jordana i Josep Ferrater Mora, participa activament en el món cultural xilè, amb conferències i col·laboracions a la premsa de Santiago, amb activistes com Pere Pruna, Modest Parera o Pelai Sala. Tots junts ajuden a divulgar el fet nacional de Catalunya i la seva cultura.

Durant aquest període a l'exili, sense diaris ni setmanaris on pugui fer grans ressenyes i lluny de l'ombra tutelar d'Antoni Rovira i Virgili, Domènec Guansé aprofundeix els seus estudis assagístics amb pròlegs (com en les obres completes de Pere Coromines, Josep Maria de Sagarra o Carles Soldevila) i s'especialitza en la novel·la. Al costat d'un bon bagatge de literatura francesa, russa i castellana, el seu interès s'expandeix fins a d'altres gèneres, com el retrat, i excel·leix en els estudis de conjunt. Així, publica el dietari poètic d'alta mar Ruta d'Amèrica (Santiago de Xile, 1944) i Retrats literaris (Mèxic, 1947), galeria dels grans escriptors catalans de la seva generació o de l'anterior que havia conegut directament a les redaccions dels diaris, a les tertúlies, a les editorials, etc. L'obra inclou precises semblances de vint-i-vuit escriptors (on destaquen les de Riba, Sagarra, Obiols i Benguerel) que judica des de la perspectiva de l'ambient d'Amèrica. Els perfils que hi traça són esplèndids compendis de la vida, la psicologia i l'obra de cadascun d'ells. Considerat un llibre cabdal, reflecteix tota una època i és reeditat i corregit el 1966 sota el títol Abans d'ara. Val a dir que als anys cinquanta també assaja la poesia, versos que comenta i envia a Xavier Benguerel i que trobem en la seva correspondència.

El 1963 retorna a Barcelona i ha de recomençar de nou, al voltant de Rafael Tasis i editors com Cruzet, Cendrós o Pere Puig Quintana. Es dedica a feines editorials anònimes i escriu pròlegs d'encàrrec i alguns llibres o traduccions. A més dels retrats refosos a Abans d'ara, deriva cap a la biografia, amb breus textos sobre Margarida Xirgu (1963), Pompeu Fabra (1964, reeditat del 1934) i Josep Anselm Clavé, apòstol, agitador i artista (1966). En aquest darrer període també col·labora en revistes com Xaloc, Serra d'Or, Oriflama, Tele-Estel i Tele/exprés. Finalment, mor a Barcelona l'u de febrer de 1978.



--------------------



Caricatura de Passarell. ©Fons Domènec Guansé, ANC
+ ampliar






©Arxiu Serra d'Or, Biblioteca de Catalunya






©Arxiu Serra d'Or, Biblioteca de Catalunya
+ ampliar






©Arxiu Serra d'Or, Biblioteca de Catalunya