No sé pas si Josep Maria Junoy es proposà deliberadament de causar una impressió de gràcia a través de l'accentuació d'una falta absoluta de reticència i de profusió a través d'una falta de pes. Crec, si més no, que fou l'home del seu temps que donà menys "lates" als seus coneguts i amics. Tingué una tendència permanent al resum, a l'esquema, a la síntesi. Arribà a escriure articles fabulosament curts, i jo li n'he llegit un que feia dues ratlles i mitja. El seu contingut literari tendia a l'estil telegràfic; però, com que sabia que aquest estil no té valor comercial en els papers públics, féu tota classe d'esforços per donar a la seva tendència al morse una forma més grassoneta i curvilínia a base de farcir el telegrama amb incisos, repeticions, redundàncies i en general aquell ociós floreig que el seu esperit donava, a cada moment, de si. Per si això no fos prou, diré que, segons confessió pròpia, repetida reiteradament, li havia estat impossible de llegir un llibre de la primera ratlla a l'última. Tan aeri era el seu esperit. Les pàgines més ràpides, més llampeguejants, de la literatura universal —posem per exemple les de Voltaire— li havien caigut sempre, literalment, dels dits. Un dia em regalà un exemplar preciós de les "Cartes filosòfiques" (sobre Anglaterra) de Voltaire, que és un dels llibres que s'han escrit que es llegeixen amb més fluència, amb aquestes paraules: "És un llibre pesadíssim". Trobava, així mateix, que els epigrames de l'Antologia Grega eren massa llargs, llarguíssims. La conferència —gènere que cultivà sobretot en llançar "La Nova Revista"— li produí considerables maldecaps. Com que a les conferències s'ha de donar temps al públic d'asseure's, almenys una estona, en una cadira, allargar una d'aquestes peces oratòries per tal de resoldre aquesta estona li produí molts sofriments. Ningú no podrà dir, doncs, que fos un orador aclaparador i sonífer. Com tampoc no es podrà dir mai que fes nosa física a ningú (per presència real) ni que la seva estada entre la gent fos subratllada, desintegrable i recalcitrant. Més aviat pecà de meteòric i d'inaferrable. Es veia i no es veia. Apareixia i desapareixia. ¿És que per ventura no fou l'importador de l'haikai a casa nostra?

Josep Pla: "Josep Maria Junoy: Inestabilitat", dins Obra completa. Volum 29. Homenots. Quarta sèrie. Barcelona: Destino, 1979, p. 91-95.

* * *

Per esnobisme, doncs, s'allistà entusiàsticament i fugissera als moviments d'avantguarda, i fou aquí, no sense enginy, dels primers a escriure o traçar cal·ligrames. Per esnobisme, també, sustentà la ideologia comunista quan encara aquesta ideologia semblava una pura utopia per als països d'Occident. Quan després de la primera guerra mundial —i com una de les seves conseqüències— una sèrie d'intel·lectuals francesos passà de l'escepticisme al catolicisme, engrescat amb aquesta espiritual aventura, esdevingué catòlic militant. L'atragueren els escriptors d'Action Française i, sobretot, Maurras amb el seu esteticisme: tenia bon gust. Però, en definitiva, es deixà guanyar per l'ètica de Mariatin: tenia bon cor. Amb tot això, produït per mimesi, hi havia, lluny del traüt polític i de les ideologies de compromís, la Catalunya de les arts i de les lletres, la qual semblava autènticament adorar. Situat així entre corrents contradictoris, era dels homes més mal preparats per a optar, decididament, en qualsevol tombant crític absolut. [...] Dos llibres que encara es poden llegir, l'un amb gust, l'altre amb interès, deriven d'aquestes notes o són treballats d'una manera semblant: El gris i el cadmi i L'actualitat artística corresponent al curs 1930-1931. De la secció, n'hauria pogut sortir encara un altre llibre, que ens recordaria la seva sensibilitat en un aspecte més viu i entranyable: el recull dels comiats que dedicava als artistes i escriptors amics, en llur darrer viatge. [...] Esnob, elegant, correctíssim, home de gust, mudable com el vent, quina flameta interior l'animava? No ho sabem. Sense ser pròpiament important era una figura ben representativa d'aquell temps, en allò que aquell temps tenia, com per escreix, de luxe, de gust per les novetats, per l'aventura intel·lectual i, més que per la cultura en si, pels seus superficials refinaments. ¿Qui, per això, en recordar-lo tal com fou aleshores, no sentirà una mica d'enyor?

Domènec Guansé: "Josep Maria Junoy", dins Abans d'ara: retrats literaris, 1966, p. 165-167.

* * *

Moltes coses hauran canviat. D'entrada, Junoy rebutja per ironia el noucentisme; rebutja l'anàlisi sistemàtica i la barata pel suggeriment, la indicació i la síntesi. Es fa interessant de remarcar, per a aquesta qüestió, l'ordre de Junoy de destruir les existències d'Arte &- Artistas, que en aquell moment eren de 782 exemplars sobre una edició total de 1.100. L'ordre s'acomplí, i sembla que Junoy vulgui renunciar a aquell text anterior i emprendre una nova etapa. Una nova etapa conformada bàsicament pel subjectivisme i que el farà cridar entusiasta i sense embuts a la professió de fe preliminar dels "Troços", convertit en revista, Vive la France!, així com una voluntat decidida i postulant (voluntat que nosaltres sabem que no és totalment nova en ell) d'estar à la page i d'introduir a Catalunya els nous corrents de la literatura i de l'art europeus.

Jaume Vallcorba Plana: "Sobre l'evolució ideològica de Josep Maria Junoy (1906-1939)". Els Marges (Barcelona), núm. 13, maig de 1978, p. 35-37.