Autors i Autores

Enric Larreula

Coberta del libre T'han enganyat, Immaculada.

Narrativa breu

"Vaig conèixer una noia que no li venia.
Com dius?
No la regla, no. Que no li venia allò, per més que fessis. Entesos? Àààngela Maria!
La vaig conèixer el dia de la inauguració d'una exposició de quadres d'un meu amic. Me la va presentar la dona d'aquest amic pintor. Em va dir: Mira, et presento l'Elvira, una amiga meva de l'aeròbic. Ens vam donar la mà, i l'amiga de la dona del meu amic em va dir, així d'entrada, que jo tenia el cabell molt maco. Així d'entrada: Hola, què tal? Tens el cabell molt maco. Jo vaig quedar una mica desconcertat. Allò que de bones a primeres, sense que ens coneguéssim de res, m'engaltés aquesta floreta em va fer l'efecte d'una insinuació impetuosa. Me la vaig mirar en silenci i ràpidament li vaig prendre les mides amb una llambregada. Tot i que duia un abric molt gruixut i pelut que la tapava molt, em va semblar que la cintura la tenia una mica ampleta, llàstima! A més a més, la cara la tenia un xic rodona; però comptat i debatut una insinuació és una insinuació vingui d'on vingui, i no anava jo gaire gras d'aventures passionals com per desaprofitar aquella ocasió. Així és que, mentre me la mirava de dalt a baix, vaig iniciar un somriure tan suggestiu com vaig poder i li vaig deixar anar amb una lentitud estudiada sí, doncs mira que tu tens un d'allò preciós. No sé per què li vaig dir un d'allò. Ja sé que hauria hagut de precisar més, però noi, així de sobte no se'm va ocórrer res més, què vols fer-hi. Si li deia que el que tenia preciós era el nas, se m'hauria vist el llautó, perquè el nas el tenia més aviat gros i de ganxo. Si li deia que el que tenia preciós era el cabell, a part que no era veritat, hauria semblat que li deia allò del cabell perquè ella m'havia dit allò del meu, i hauria quedat com molt de compromís i poc original. Tampoc no li podia dir que tenia un tipus preciós, perquè ja he dit que amb aquell abric gruixut i pelut no se li marcaven gens les formes, i més aviat se li endevinaven voluminoses. I mentre estava jo rumiant i rumiant què podria dir-li que tenia preciós en el cas que ella em demanés que què era el que jo trobava que tenia preciós, va i diu i tu com ho saps? Vaig quedar de pedra per dues raons: la primera perquè no m'esperava que digués allò. La segona, per què no sabia a què es referia. O més ben dit, no sabia a què es pensava que em referia jo, encara que tot feia suposar que s'havia de referir a alguna cosa que no s'apreciava a primer cop d'ull. I com que ella em mirava fixament amb una actitud d'allò tan interrogativa (tot i que per donar un punt just de picardia a les seves paraules havia aclucat un pèl de res l'ull dret), vaig comprendre que no podia defugir la resposta i, per dir alguna cosa i guanyar una mica de temps per pensar millor, li vaig dir dona, això es nota. [...]"

("La noia de l'exposició", del llibre T'han enganyat, Immaculada)

* * *

"De fet, ja vaig haver de baixar l'escala a peu, perquè l'ascensor estava espatllat, cosa rara... No és que m'importés gaire, perquè jo sóc caminador de mena, però, coi!, un dia que duia una cartera tan plena i que pesava tant... doncs, apa, a peu!

En passar la porta de l'escala i sortir al carrer em va veure la senyora dels mobles, que ja havia obert la botiga, i em va dir bon dia! Li vaig respondre amb un curt bon dia, perquè serà tan bona dona com vulguis, però és tafanera i xerraire de mena, i a mi acaba posant-me nerviós. És d'aquelles que no sap res, que no sap res, però parla i parla perquè tu la desmenteixis i llavors, sense voler, la informis del que vol saber. Ves què n'ha de fer de les coses dels altres...

Just haver-la saludada em vaig adonar que no sabia si havia d'anar cap a la dreta o cap a l'esquerra. En absolut, no ho recordava en absolut... Em vaig aturar, és clar, i vaig intentar fer memòria. Ella, en veure'm aturat va començar a costar-se'm per dur-me conversa: que si va molt carregat avui. Que sí, que déu ni do... Ai, coi!, mira que era fotut allò, doncs no recordava res...

De totes maneres no podia pas quedar-me aturat allà tot fent memòria si no volia acabar de plàtica amb aquella dona. Així és que la vaig tornar a saludar per no donar-li massa temps a dir res més, i vaig enfilar cap a l'esquerra, cap al carrer del Treball.

De totes maneres no sabia si m'hi acostava o me n'allunyava. Vaig mirar amunt i avall, tot el que m'allargava la vista, però res. Com que em vaig girar per mirar enrera vaig tornar a trobar-me amb els ulls de la senyora dels mobles, que, pel que es veia, no em deixava de petja, i vaig haver de tornar-la a saludar, així, amb el cap.

Vaig continuar endavant fins a la cantonada. Anava a cegues, però tenia l'esperança que en tombar el carrer pogués descobrir-lo en un lloc o altre... Però res... I ara què? si no hagués anat tan carregat, mira, fas una volta en rodó al bloc de cases i..., però amb aquell mort de cartera...

A veure, a veure, calmem-nos. Ahir vaig anar a... No, ahir no vaig agafar-lo, que ahir vaig tornar amb l'aut... Calla! No, que ahir em va acompanyar en Joan amb el seu fins a la Meridiana i... O sigui, que ahir no el vaig agafar... I abans-d'ahir?... Abans d'ahir vaig anar amb el metro, que... Dilluns devia ser!... No, dimarts va ser! Exacte, dimarts. Que al vespre el vaig agafar per portar les caixes a Montmeló... Per tant, en tornar vaig baixar per Navas... això, sí... vaig passar per davant de casa... El que ara no recordo és si en arribar a Cantàbria vaig tombar a la dreta o a l'esquerra, aquest és el problema...

Bé, no m'hi podia quedar allà a la cantonada. Un cotxe no és com un gos, que el xiules i ve. Un cotxe l'has d'anar a buscar. Així és que vaig travessar Treball i vaig anar cap a Cantàbria, amb aquell llamp de cartera que pesava com un mort, mirant a dreta, a esquerra... Res. En arribar a la cantonada de Cantàbria vaig mirar amunt i avall amb una mica d'esperança i una mica d'inquietud, res de res. Aquestes coses emprenyen, quan tens pressa... [...]"

("L'aparcament", del llibre La propina)

* * *

"Em va dir que era terrible, i m'hi vaig acostar. Perquè jo tinc un problema d'ullera... bé, no d'ullera, d'ulleres, perquè m'hi van fer això de la vista cansada i ara m'ha quedat com una ratlla al mig dels vidres, que per sota hi veig de prop i per sobre hi veig de lluny. Però aquí la van cagar els de l'òptica, perquè em van dir agafi un paper i llegeixi i jo el vaig agafar i vaig llegir, i llavors amb un doble decímetre em van prendre la mida dels ulls al paper, però quan vaig anar a buscar les ulleres resulta que només hi veia bé si llegia o mirava de prop per sota de la ratlla o si mirava de lluny per sobre de la ratlla, però l'ordinador ja el vaig poder llençar, perquè no m'hi puc acostar com si llegís un llibre i no me'l puc mirar de lluny perquè ni em donen els braços, ni em dóna la vista, ni em dóna la gana. O sigui que tot un èxit. I això és el que em passa, que els entremitjos no els veig clars de cap manera i em fa anar molt malament. I em va dir que no podia viure d'aquella manera i li vaig dir que em sabia molt de greu.

Però no la veia clara perquè a aquella distància per dalt ja ho veig borrós i per baix, també. Per això m'hi vaig voler acostar una mica més per mirar-la per sota i veure-la millor, però no m'hi podia acostar tant com volia perquè entremig hi havia la taula amb els cafès i tota la història. Però em vaig tirar tant endavant com vaig poder. I em va dir que havia arribat a una situació límit i que o feia alguna cosa o pararia boja.

Aleshores, quan ja la tenia molt a prop, molt a prop, la vaig mirar per la banda de baix i la vaig veure clara, però el problema era que per veure-la per la banda de baix havia de tirar el cap molt amunt, amb el coll tirat molt cap endarrere perquè si no ho feia així només la podia veure per la banda de dalt i per la banda de dalt la veia borrosíssima. Llavors em va tornar a dir que no podia aguantar més aquella situació i que estava disposada a qualsevol cosa, però això ja ho havia dit abans.

Aquesta història de les ulleres em fa anar molt malament, sobretot quan he de veure coses de lluny i de prop a la vegada. Per exemple quan vaig fatal és quan visito una exposició de quadres. Els quadres encara, mirant-me'ls de lluny per la part de dalt, passo, però si vull llegir els cartellets m'hi haig d'acostar tant que sembla que me'ls vulgui menjar. I amb les altres exposicions em passa igual. Home!, només per dir que una vegada vaig anar a visitar l'exposició de joies de la corona anglesa que van fer a París em vaig acostar tant per llegir un dels cartells d'una vitrina, que va saltar l'alarma. I això que no havia tocat res, eh? Vaig passar una vergonya horrible, perquè és clar, explica-ho això de la ratlla al vigilant i en francès... I també em va molt malament per llegir els diaris dels altres al metro. Perquè abans poc o molt quan arribava a la feina estava l cas de les notícies principals, però ara de lluny només veig els titulars, i encara, però per llegir la lletra menuda m'hi he d'acostar tant que la gent es molesta. Fins i tot una vegada un paio més lleig que un mico va plegar el diari bruscament i se'm va quedar mirant de fit a fit, com volent dir què? I tampoc no és això... I em va dir que pel que li sabia més greu era per les criatures, perquè les criatures són les que en surten més perjudicades.

Aleshores em vaig posar la mà dreta darrere l'orella i amb el dit vaig fer palanca a la cua de les ulleres de manera que pressionant la cua cap avall les ulleres em van pujar cap amunt i llavors la vaig poder veure amb comoditat per la banda de baix. Vaig veure que plorava, però tampoc no era tan còmode com em pensava perquè al cap d'una estona de mantenir les ulleres d'aquella manera també me'n cansava, i les vaig deixar anar, però la vaig tornar a veure molt borrosa i vaig anar trampejant com vaig poder una estona amb les ulleres aixecades i la veia molt bé i una altra estona amb les ulleres abaixades i veient-la fatal. Però és clar, tampoc no m'agradava no veure-la clara, no ho sé, m'acabava posant nerviós i perdia interès pel tema. I em va dir que pensava deixar la seva família i anar-se'n a Austràlia, ben lluny on no la poguessin trobar mai.

Però jo em vaig enretirar perquè per estar amb la cara tan a prop d'ella m'havia d'inclinar molt cap endavant i vaig notar que se'm carregaven molt les espatlles, i després ja sé què em passa, que acabo amb les cervicals fetes pols. Una vegada ja vaig haver d'anar al metge per aquesta història de les cervicals... Res, em va donar une spastilles però no em van fer res en absolut, que també van més perduts... Fins i tot vaig fer unes sessions d'acupuntura amb un xinès. Quin altre, aquell!, que només saben fotre els quartos i prou... I com que plorava que no parava em va fer una mica de cosa, perquè és clar allà ens podia veure molta gent i podien pensar-se que plorava per alguna cosa que jo li havia dit o li havia fet i jo no li havia dit ni li havia fet res que la pogués fer plorar, de fet jo només me l'escoltava perquè ella m'havia dit que volia parlar amb mi perquè m'havia d'explicar una cosa i vam quedar per trobar-nos, però a mi no m'anava gaire bé perquè aquell vespre feien el Expediente X i a mi m'agrada molt perquè ho fan molt bé, i sempre estàs amb allò de i ara què passarà..., i la Scully... [...]"

("Les ulleres", del llibre La dutxa)