Autors i Autores

Vicenç Llorca

Altres llengües

PLEGARIA EN EL BRYCE CANYON
A Miquel Àngel Riera, in memoriam.


Dime que no morimos,
que sólo vamos a buscar
agua de luna.
Y volvemos, como los indios, a poblar
las fallas de la Tierra,
a reconocer en la piedra muda
el oficio de la inmensidad.
Dime que no morimos,
que si acudes con el sueño
es porque existe una paz
más allá de nosotros
que imita las formas del Bryce:
anfiteatro donde el sol y la nieve
labran una memoria más alta.
Dime que en esta soledad mayestática
anida el águila,
feliz de poseer el vacío
en el batir de las alas abiertas,
así como las madres en el abrazo
transforman la nada
en un hijo que crece con mundo.
Duerme la vida mineral en el abismo,
reposa un bosque de fuego petrificado
y, como un fósil, recupero los cantos indios,
que entiendo y amo más que nunca.
Dime que no morimos,
que sólo has ido
a calmar esta enorme sed de astros
que todos tenemos.
 

RONSARD CONTEMPLA LA ROSA

No tot són roses.
Hi ha herbes que ens enganyen
el tracte amb les olors.
Què tocar? Quan tocar?
La vida avança cega,
victoriosa i pura
en el seu laberint
de tendresa i desig.
Colliu les flors abans...
I quines són les flors?
La saviesa pensa,
o oblida el pensament?
Només resta la tarda,
la tarda que suavitza
l'excés de sol del dia,
l'excés de la tempesta,
la tarda, que ens esforça
a esdevenir nosaltres
i a ser enllà de nosaltres.


RONSARD CONTEMPLA LA ROSA

No todo son rosas.
Hay hierbas que nos engañan
a tratar con los olores.
¿Qué tocar? ¿Cuándo tocar?
La vida avanza ciega,
victoriosa y pura
en su laberinto
de ternura y deseo.
Coged las flores antes de que...
Pero ¿qué flores?
¿La sabiduría piensa
o el pensamiento olvida?
Sólo queda la tarde,
la tarde que suaviza
el excesivo sol del día,
la fuerza de la tormenta,
la tarde, que nos empuja
a ser,
a ser más allá de nosotros.


RONSARD CONTEMPLATES THE ROSE

Not everything is roses.
There are herbs that deceive us
as to behaviour and perfume.
Which to touch? When to touch?
Life goes forward blindly,
victorious and pure
in its labyrinth
of tenderness and desire.
Cut the flowers before...
And which are the flowers?
Wisdom thinks,
or forgets thought?
All that remains is the afternoon
the afternoon that softens
the excessive sunshine of the day,
the excesses of the tempest,
the afternoon, which forces us
to become ourselves
and to be more than ourselves.


POBLAMENT DELS NÚVOLS

Disset d'abril.
Passa la tempesta, i el cel
esdevé una ciutat de núvols:
blau encerat, blanc subratllat,
gris apuntat, rosa en camí;
triomf de l'aigua
quan creix, s'eleva
i sedimenta en l'aire.
Així madura aquesta primavera
entre avingudes plenes
de paradissos que no cessen d'arribar.
Jo m'hi passejo,
damunt versos de pluja jove
i arrels extraviades dins els ulls
que exclamen la correspondència
natural i directa
de cada forma amb el seu somni.
Disset d'abril,
passa la vida i la mirada llisca
com el silenci clos d'un núvol alt.


POBLACIÓN DE LA NUBES

Diecisiete de abril.
Pasa la tormenta, y el cielo
se transforma en una ciudad de nubes:
azul de cera, blanco subrayado,
gris apuntado, después rosa;
triunfo del agua
cuando crece, se eleva
y sedimenta en el aire.
Así florece esta primavera
entre avenidas colmadas
de paraísos que no cesan de llegar.
Por ellos yo paseo,
sobre versos de lluvia joven
y raíces extraviadas en los ojos
que exclaman la correspondencia
natural y directa
de cada forma con su sueño.
Diecisiete de abril,
pasa la vida y la mirada se desliza
como el silencio hermético de una nube alta.


NATION OF CLOUDS

April the seventeenth.
The storm passes, and the sky
becomes a cloud city:
wax blue, white underlined,
pointed grey, pink on the way;
triumph of water
as it grows, it rises
and forms sediments in the air.
Thus ripens this spring
between avenues full
of bliss after bliss.
I walk there
on verses of young rain
and with lost roots in my eyes
which proclaim the relationship
both natural and direct
between each form and its dream.
April the seventeenth,
life goes by and the gaze slips
like the closed silence of a high cloud.


SORTIDA

Voldries no haver de destruir per créixer,
però no t'és donat de saber
el mal que provoca el teu desig de bé.
Només et queda la intenció
de perdurar en l'acte
que et fa consciència.
Tu –que voldries néixer de tu
com qui torna d'un viatge inacabat
o com l'aigua que s'acumula a la font-
des del teu cos, amb el cos,
aspires a coses belles.
Voldries créixer sense dolor,
però viure vol el verb sortir,
calibrar l'atzar,
reprendre la pluja
o bé esgarrifar-se de suor.
El que es tracta és de sortir
sempre a les estrelles.


SALIDA

Desearías no tener que destruir para crecer,
pero ignoras
el mal que causa tu anhelo de virtud.
Sólo te queda la intención
de perdurar en los actos
que afirman tu consciencia.
Tú -que desearías nacer de ti mismo
como quien vuelve de un viaje inacabado
o como el agua que en la fuente se acumula-
desde tu cuerpo, con tu cuerpo,
aspiras a la hermosura.
Desearías crecer sin dolor,
pero vivir exige el verbo salir,
calibrar el azar,
reprender a la lluvia
o que el sudor te estremezca.
Lo importante es ir
siempre hacia las estrellas.


EXIT

You would like not to need to destroy, to grow,
but it is not given to you to know
the evil brought about by your desire for good.
All that remains in the act
that makes you conscious
is your intention to survive.
You –who would like to be self-born
like someone returning from a journey cut short
or like water accumulating at its source-
from your body, with your body,
aspire to beautiful things.
You would like to grow without pain,
but to live requires the verb to leave,
to calibrate risk,
to take the rain again
or just as well shiver from the sweat.
It's about going out
always towards the stars.


CEL SUBTIL

Què em clama que no sigui jo?
Per què sóc tant la teva absència?
No podria dir el cel sens tu,
penetrar aquests núvols sens tu,
ser la pluja suau que torna
al món la humida edat primera?
Les atmosferes de la Terra
creixen ferides d'aquest sol
de tarda d'or amb rius que afinen
estranyes músiques aquàtiques
i vents que duen de països
llunyans l'anhel d'un llarg viatge.
On partim? On t'esperarem?
Sota quins dits prendrem l'aurora?
En el marge d'una pregunta
llegim la llum d'un cel subtil.


CIELO SUTIL

¿Qué me llama que no sea yo mismo?
¿Por qué soy tan vivamente tu ausencia?
¿Acaso podría nombrar el cielo sin ti,
penetrar estas nubes sin ti,
ser la lluvia suave que devuelve
al mundo la húmeda edad primera?
Las atmósferas de la Tierra
crecen heridas por este sol
de atardecer dorado con ríos que afinan
extrañas músicas acuáticas
y vientos que traen de países
lejanos el anhelo de un largo viaje.
¿Adónde nos dirigimos? ¿Dónde te esperaremos?
¿Bajo qué dedos amaremos la aurora?
En el límite de una interrogación
leemos la luz de un cielo sutil.


SUBTLE SKY

What calls me if not myself?
Why am I so much your absence?
Couldn't I say sky without you-
penetrate these clouds without you-
be the soft rain which returns
to the world its first moist state?
The atmospheres of the earth
grow, wounded by this sun
of an afternoon gilded with rivers which tune
strange aquatic musics
and winds which bring from distant
countries the yearning for a long journey.
Where to? Where shall we wait for you?
Under which fingers shall we love the dawn?
In the margin of a question
we read the light of a subtle sky.


LA DOTZENA LLUNA
 
A Anna


Com d'un pou d'aigua clara extraiem
els secrets minerals de la joia.
Tu somrius i proclames l'imperi
de la lluna en els ulls, en el sexe,
en els llavis, en tot el que és fet
per nedar sobre el mar blanc dels astres.
No hi ha vent ni murmuris. No-res.
Tot és prest perquè l'Óssa Major
es redreci, i el cel de la nit
ens habiti amb les lloses de jade.


LA DUOCÉCIMA LUNA
 
A Anna


Como de un pozo de agua clara, extraemos
los secretos minerales de la dicha.
Tú sonríes y proclamas el imperio
de la luna en los ojos, en el sexo,
en los labios, en lo que ha sido creado
para nadar sobre el mar blanco de los astros.
No hay viento ni murmullos. Nada.
Todo está preparado para que la Osa Mayor
reaparezca, y el cielo de la noche
nos habite con las losas de jade.


THE TWELFTH MOON
 
To Anna


As if from a well of clear water we extract
the mineral secrets of joy.
Your smile and proclaim the empire
of the moon in your eyes, in your sex,
in your lips, in everything that is done
to swim in the white sea of the stars.
Not a breeze, not a murmur. Nothing.
All is ready for the Great Bear
to arise, and for the night sky
to live in us with our jade flagstones.
 
Versió castellana: Montserrat Gibert
Versió anglesa: Boris Nicholson
Extrets de Cel Subtil (Edicions de La Magrana, 1999)