Cal imaginar Llorente, si més no en la joventut, a més de com un estudiant de lletres aplicat, i un universitari brillant, com un poeta innovador, i un revolucionari idealista. Estèticament, i lingüísticament, ho va ser. La seua poesia no fou una aparició miraculosa, ni una rara flor solitària en un erm, però la seua qualitat sí que suposà una revelació, i una revolució.

A més, l'actitud, la vocació artística, la tossuda constància que com a poeta tingué –i mantingué al llarg de la vida–, foren del tot excepcionals.

Josep Piera. El somni d'una pàtria de paraules, 2012.

* * * 

La imatge que la major part dels universitaris valencians tenen actualment de Teodor Llorente Olivares és la d'un poeta vell, folklòric i decadent, ideològicament conservador i estèticament caduc. La realitat indica que, ben al contrari del que havia passat en dècades precedents, en els darrers quaranta anys quasi tota la bibliografia que ha tractat de la seua vida i la seua obra ha emmarcat el cosmos llorentí al voltant d'uns tòpics majoritàriament negatius i escassament amables amb la seua persona. Han estat tant els prejudicis lingüístics, literaris i ideològics que li han caigut al damunt, que tot sovint se l'ha criticat i condemnat sense llegir-lo. Perquè, així les coses, qui s'animaria a llegir un autor maleït?

Aquesta estratègia de "rebutjar el passat" que determinats valencians tan alegrement han practicat i practiquen resulta, tanmateix, ben curiosa i paradoxal. Si ens centrem en la literatura de finals del segle XIX, i mirem com hi han actuat la resta de pobles peninsulars, de seguida comprovem que Catalunya té gairebé santificat mossén Jacint Verdaguer; que a les Balears mossén Miquel Costa i Llobera és molt més que un poeta; i que a Galícia no hi ha xiquet ni xiqueta en edat escolar que no conega Rosalia de Castro. Mentre els nostres veïns s'han dedicat a estudiar i exalçar els seus autors més destacables els valencians ens hem limitat a qualificar Llorente, responsable de l'obra poètica més sòlida de tot el segle XIX, de "conservador i beat", a dir que el llorentisme ha estat com una malaltia que ha "esterilitzat durant moltes dècades la moderna literatura valenciana culta", i no sé quantes bajanades més.

Rafael Roca: "Teodor Llorente, el darrer patriarca", Serra d'Or, núm. 544, abril del 2005.

* * * 

En resum, reafirme la meua creença en un moviment [la Renaixença valenciana] nascut autònom, amb una etapa inicial de 1830 a 1859, l'any de la incorporació i immediat cabdillatge de Teodor Llorente, que enceta una nova etapa: l'etapa de la maduresa. Un Llorente que amb les seues afirmacions ha originat tot un corrent d'opinió partidari de rebaixar la importància dels precedents i en conseqüència augmentar-li-la a ell mateix i al seu grup. Però, com crec haver reeixit a demostrar, o bé Llorente ignorava massa coses dels seus predecessors o bé callava per engrandir la seua figura. Dit així ja sé que pot sonar una mica dur, brusc. Al capdavall segurament ens acostaríem més a la veritat si ho deixàvem en un punt d'equilibri entre una certa desconeixença de les tasques anteriors i un –crec– innegable afany de protagonisme que el portava a acréixer la seua singularitat i partida gairebé de zero.

Vicent Simbor Roig: "La Renaixença al País Valencià", Caplletra, núm. 4, 1988.

* * *

L'aclaparadora influència de Teodor Llorente en la vida cultural valenciana és, com se sap, un cas molt infreqüent a la literatura europea de l'època. Aquest pes extraordinari del Mistral valencià no es justifica únicament, ni de bon tros, per la seua creació poètica: obra, per cert, que encara reclama noves aproximacions crítiques desapassionades que l'analitzen literàriament i sistemàtica, tot prescindint del llast que el fenomen del llorentinisme inacabable comportà per a la poesia valenciana. No espere, cal dir-ho, cap revaloració espectacular d'aqueixa obra, però sí, potser, una descripció exhaustiva dels seus mecanismes expressius i una justipreciació distanciada, en el marc de referència de la literatura –catalana i no catalana– del moment. A partir de la recent edició, preparada per Lluís Guarner, de la seua poesia catalana completa, l'estudi esdevé més fàcil de realitzar.

Tampoc no és suficient per a l'explicació del fenomen Llorente la seua insistent tasca traductora –al castellà generalment, amb comptadíssimes excepcions– de la poesia europea. [...] Un altre camp de l'activitat de Llorente, potser el més estudiat de tots, és el político-ideològic, en què intervingué bé directament o bé des de la premsa i des d'institucions com Lo Rat-Penat, i en tot cas des del seu lloc de patriarca de la Renaixença valenciana.

Però és una quarta faceta de Llorente la que ací ens ha de prendre més temps i més espai. Em referesc a allò que anomenaríem, si no fos pretensiós i inexacte, la seua teoria literària. Farem bé a dir, simplement, el seu pensament lingüístico-literari: un pensament dotat de continuïtat i coherència i que podem inferir de molts dels seus escrits, bé siguen cartes, articles periodístics, pròlegs o discursos oficials.

Vicent Salvador: "El pensament lingüístico-literari de Teodor Llorente", Caplletra, núm. 4, 1988.