Autors i Autores

Albert Manent
1930-2014

Antologia

A JOAN MIRÓ

Vindrem d'antics palaus a noves sangs,
latents i obertes com serpents.
Tot és nostre i proper, refent-nos i nodrint-nos,
com una primavera que comença:
línies conjurant llunes o remoroses aus,
al·lucinants paraules mai no dites
i mons per néixer encara.
Ulls despresos del somni,
reals des d'una altra esperança.
Colors com reialmes pròdigs o tempestes;
estrelles d'infantesa i mans que s'obren
cap a esquerps horitzons.

I ens sobta aquesta sang, com somniades serpents,
com un vi nou i aspre,
i vetllem meravellats entre les formes pures.


(D'Hoste del vent. Barcelona: Impremta Atenes, 1949)

* * *

"El grau de professionalització dels escriptors catalans dins el segle XX no ha estat gaire alt, però tanmateix no ha deixat de créixer el nombre dels qui s'han junyit voluntàriament al professionalisme literari. Nicolau d'Olwer va escriure que la seva generació fou «la primera a rompre amb el bilingüisme». Fins aleshores Maragall i Miquel dels Sants Oliver, periodistes professionals, tenien com a vehicle principal el castellà. Ara bé: aquest professionalisme, que havien aconseguit alguns altres de la generació de Nicolau: Carner i Puif i Ferrater, per exemple, no és ancorat en una sola dedicació: el periodisme, o si voleu, el teatre. Les remuneracions insuficients que donen els diaris i l'èxit, sempre aleatori, dels drames o les comèdies, obliga els escriptors, dedicats a l'exercici de les lletres per a viure'n, a cercar el complement estipendiari de les traduccions, de les feines editorials més disperses i en alguns –per què no?– dels premis –en metàl·lic, no en forma d'objectes d'art, que Carner bandejà definitivament– dels Jocs Florals. N'hi ha que són només mitjanament professionals i troben en l'ensenyament o en alguna altra feina paraliterària, que no representi una ruptura massa pertorbadora per a la seva vocació d'escriptor, la solució personal."

(De «Josep Carner i la professionalitat de l'escriptor», dins Literatura catalana en debat. Barcelona: Selecta, 1969, p. 27)

* * *

"Convé subratllar que per a un intel·lectual català el desastre del 1939 seria molt superior que el de qualsevol altre expatriat: sense biblioteca, sense tribunes normals d'expressió, amb un públic hipotètic, exclusivament de refugiats, no devia ésser gaire afalagador l'exercici de la vocació d'homme de lettres. Els esperonava, sens dubte, la confiança que el naufragi –tan inhumà, tan injust, tan tràgic, per a la majoria un capítol de la literatura de l'absurd– fóra passatger. Però els fats han permès un llarguíssim exili... [...] Un altre factor negatiu per als escriptors de la diàspora fou la Segona Guerra Mundial i la incomunicació forçada entre Europa i Amèrica. Rafael Tasis, que ho patí, recordava que durant l'ocupació alemanya «viure no ha estat pas una tasca fàcil com pot semblar als que respiren a ple pulmó l'aire lliure d'Amèrica», però afegeix: «Si bé en general els escriptors s'han vist privats de la normal satisfacció de veure impresa llur producció –es refereix, és clar, als de França– no han deixat d'escriure en català, fidels a una llei espiritual que era la raó suprema de llur exili.» No tots els parers intel·lectuals concordarien amb el que Tasis dóna gairebé com un axioma. Uns no exerciren més com a tals, uns altres s'integraren en altres cultures i uns tercers no publicaren fins al retorn o fins que l'exili esdevingué voluntari. La rude franquesa de Mercè Rodoreda en una entrevista del 1972 és ben explícita: «Durant l'exili no vaig escriure res perquè altra feina tenia per sobreviure. Escriure en català, a l'estranger, és voler que floreixin flors al Pol Nord. I és que es necessita molta pau per a poder escriure. Això no vol dir que els escriptors no puguin parlar de les èpoques tristes i dramàtiques.»

Cal convenir que per damunt de tot –qualitat literària, nombre de llibres i de lectors, xifra de tiratges– allò que justifica sobretot els escriptors d'exili, almenys durant una dècada, és l'esforç perquè la continuïtat literària no es trenqués i la llengua tingués un tornaveu públic fora de la pàtria. Al silenci, obligat i vexant, de dins, responien amb el lema de la continuïtat de la llengua i de la literatura a l'emigració. Aquest orgull legítim explicaria certes actituds de principi, tancades, com la de Navarro i Costabella, que posa en quarantena commemoracions i edicions de l'interior i que s'aïra contra els qui ignoren «que la literatura catalana s'ha mantingut activa i eficient fora de les fronteres de Catalunya des de l'any 1939 i que, per tant, mai no pot renéixer allò que no ha deixat mai d'existir»."

(De «La situació històrica de l'escriptor català exiliat», dins La literatura catalana a l'exili. Barcelona: Curial, 1976, p. 23-25)

* * *

"Els motius dels polítics catalans contemporanis són més escassos del que sembla. Només enceto el tema referint-me a un dels més famosos, «l'Emperador del Paral·lel», que s'aplicava al demagog anticatalà i polític del Partido Radical Alejandro Lerroux, ja des de la primeria del segle. Al que aleshores no era president de la Generalitat, sinó només advocat de sindicalistes i polític republicà, Lluís Companys, li deien «El Pajaritu», perquè, en lloc de corbata, duia llacet d'artista o «pajarita». Un renom tendre i popular fou el de «L'Avi», aplicat a la bonhomia i l'edat venerable del president Francesc Macià. Entre la gent de la Lliga Catalana, a part del col·lectiu «pronois», aplicat als més destacats dirigents de les joventuts (Estelrich, Saltor, N. de Carreras...) en contraposició als grans o «prohoms», Ramon d'Abadal i Vinyals era dit «L'Abadalet» per contrapunt al seu oncle Ramon D'Abadal i Calderó. I el senador Pere Rahola i Molines –futur ministre de Marina–, que duia una gran barba i tenia fama de frívol en un cert sentit, hom l'anomenava «El Asombro de Damasco», nom d'una sarsuela, i ho corrobora Sagarra a les seves Memòries. Paulina Pi de la Serra, que parlava molt bé i tenia una oratòria florida, era coneguda en ambients polítics com «El Rossinyol de la Lliga». Miquel Badia era conegut com el «Capità Collons» i Antoni M. Sbert, com l'«Etern Estudiant», mentre que Julià Nougués, diputat republicà federal de Tarragona, fou en «Tulipán». A Ventura Gassol allò de «Germà Gassol» era una amable ironia referida al tractament, habitual i franciscà, que ell donava no solament als seus amics. El llegendari sindicalista Salvador Seguí era «El Noi del Sucre», i no s'ha aclarit ben bé per què. «Los Cuatro de Infantería» eren l'equip del Ministre d'Economia del primer govern de la República, Nicolau d'Olwer, el sotssecretari Josep Barbey i els directors general Ferran Cuito i Manuel Raventós i Bordoy."

(De «Motius de polítics catalans del segle XX», dins Del noucentisme a l'exili: Sobre cultura catalana del nou-cents. Barcelona: Barcelona: PAM, 1997, p. 45)

* * *

"La Guerra Civil Espanyola esclatà el 18 de juliol de 1936. Aquell vespre Millet va telefonar a casa per dir-los que no hi aniria a dormir i els comunicà les notícies alarmants que desembocaren en la lluita fratricida. L'alçament militar havia desencadenat la barbàrie i aquella mateixa nit l'anaren a cercar a casa per assassinar-lo. Com han inventariat Josep Maria Solé i Sabaté i Joan Villarroya en el seu llibre La repressió a la reraguarda de Catalunya (1936-1939) (1990), hi va haver prop de vuit mil morts violentes, i només una petita part de les quals eren producte de consells de guerra regulars. La caça de clergues, membres de la Lliga, carlins i gent de dreta o catòlica, en general, fou paorosa. En les seves memòries dues figures del catalanisme i de la cultura, com Pere Bosch i Gimpere o Carles Pi i Sunyer, se n'escruixeixen i condemnen, horroritzats, tanta sang vessada per l'odi i la ceguesa. Sort que alguns conselleres de la Generalitat, com Josep Maria Espanya i Ventura Gassol, i altres col·laboradors seus, amb el beneplàcit del president Companys, van aconseguir salvar milers de persones en perill de mort donant-los passaport, sovint en blanc o fals, perquè poguessin fugir en vaixells francesos, italians, anglesos, etc. L'èxode fou potser de vint-i-cinc mil persones, per bé que no s'ha pogut inventariar mai del tot."

(De Fèlix Millet i Maristany: Líder cristià, financer, mecenes catalanista. Barcelona: Proa, 2003, p. 32)