De Carner, Manent en poua o assumeix el do preciós de la forma submisa i de la paraula musical. La poesia de Manent canta amb una naturalitat plàcida i serena, com la del millor Carner. Amb l'avantatge, en el fons, de saber prescindir del guspireig enginyós, epidèrmic, a què tan sovint es redueixen els versos del Carner més fàcil. [...] L'impuls metafòric mai no aboleix les realitats sensibles, ni s'esfuma en mera àlgebra d'imatges, com s'esdevenia en alguns moments de Riba; tampoc no pretén de donar a l'aspecte metafísic i al religiós el lloc explícit que, amb millor o pitjor fortuna, un López-Picó o un Esclasans concediren en els versos respectius.

[...] Sota l'aparença d'una naturalitat sense fissures ni ensopecs, hi ha "la paciència d'un arc voluntari i humil", escrupolosa. D'això, en deriva, una elegància impecable, ferma, inconsútil. La tria de les paraules, dels ritmes, dels temes, l'atmosfera que hi crea, responen a una cura conscient i pacient. Però no és una perfecció frígida i maquinal, neoclàssica: els versos de Manent retenen, encara, el tebi batec d'un anhel o d'una nostàlgia que semblen sincerament vius. L'amor, el bosc, una fauna amistosa, el temps que no torna, i l'altre temps, el de les estacions -primaveres subtils, tardors fugisseres-, són la seva matèria. I tornem a pensar en el més delicat del romanticisme anglosaxó.

Joan Fuster. Literatura catalana contemporània, 1972.

* * *

Voluntàriament, al marge dels debats -uns debats que gairebé mai no podien dir-li res, perquè pertany a aquella mena d'escriptors que, un cop trobat el seu accent personal, només demanen d'aprofundir-hi solitàriament-, Marià Manent no ha fet ni el paper de tocatardà ni el de profeta. La seva producció, unitària com poques, però externament dispersa en una varietat sorprenent de formes, moltes de les quals tenen en comú la tendència a servir de pantalla al clos d'una subjectivitat retinguda i com esborrada darrere la transparència lluminosa de l'obra -mirall, reflexos, irisacions-, ha trobat des del principi un públic selecte i addicte, però mai no ha estat enarborada com a fetitxe per cap bàndol.

Pere Gimferrer: "Pròleg", Antologia poètica, 1978.

* * *

A La collita en la boira encara hi traspua un món elegíac, on s'hi respira com a rerefons l'experiència amorosa fallida. A L'ombra i altres poemes, la melangia és substituïda per una nota de maduresa. I a La Ciutat del Temps, molt més clarament, la seva poesia és feta d'anotacions, per sublimació, d'experiències. Ara s'interessa per unes experiències més àmplies i no apunta tan sols paisatges interiors o exteriors.

[...] Si llegim tan sols l'obra poètica de Manent podem pensar que ens trobem davant d'un esteta refinat i pedant. Els dietaris demostren bastament que Manent no és tan sols un esteta, fornit d'una sensibilitat delicada, sinó que la seva mirada al món és força més complexa.

Enric Bou: "La poesia postsimbolista (1915-1936)", Història de la literatura catalana, 1987.

* * *

Els lectors degueren trobar en els articles de Manent tres coses essencials: novetats culturals, síntesis molt meditades sobre el que era realment important en aquells textos, i estil. Així ho degué entendre la societat literària: la continuïtat en la publicació de les seves crítiques indica no només la seva actitud professional sinó també la manera com els editors i crítics l'acceptaren. I, en darrer terme, que els seus articles crítics eren considerats -pels professionals de les lletres si més no- útils. Interessants i útils.

(...) Marià Manent no fa la crítica per poder opinar. Simplement vol informar del text. D'una manera gairebé transparent. Gairebé. Només gairebé perquè la crítica de Manent revela, sense cap ambigüitat, el seu criteri, la seva opinió i la seva sensibilitat literària. Inequívocament. Començant per la tria.

Ramon Pla i Arxé: "Marià Manent, crític", Marià Manent, 1988-1998, 1998.

* * *

Al marge de ser una prolongació de la seva pròpia obra poètica, les traduccions de la poesia de Manent complien una altra funció en el seu univers literari: la d'anar neutralitzant la presència del poeta. Manent estava totalment d'acord amb Eliot quan el poeta nord-americà exposava la seva teoria de la impersonalitat artística i deia que "l'evolució d'un artista és d'autosacrifici constant, d'extinció constant de la seva personalitat". Manent va utilitzar les seves traduccions poètiques com un mitjà per "extingir" la seva personalitat, per allunyar l'home que hi havia darrere dels poemes. Les xifres parlen per elles soles: el cànon de l'obra poètica de Manent consta de poc més de vuitanta composicions, mentre les seves versions poètiques ultrapassen les quatre-centes.

D. Sam Abrams: "Marià Manent, traductor de poesia i memorialista", Marià Manent, 1988-1998, 1998.