"La darrera sorpresa que ens ofereix la cultura catalana ens arriba en forma d'un Diccionari del Teatre a les Illes Balears. Es tracta d'un volum de més de cinc-centes pàgines (el primer de dues entregues), de lletra menuda i format considerable, que ha estat dirigit pel doctor Joan Mas i Vives del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de les Illes Balears. En el projecte hi han col·laborat el Govern de les Illes, l'Institut d'Estudis Baleàrics i Sa Nostra, i l'edició ha estat feta per Lleonard Muntaner Editor i les Publicacions de l'Abadia de Montserrat. I dic que aquest Diccionari del Teatre és una sorpresa perquè, cosa insòlita, i tal com assenyala Joan Mas, el projecte no es limita a la literatura dramàtica, tot i que lògicament els autors ocupen un espai considerable en el conjunt. Aquí, doncs, teatre s'ha d'entendre en un sentit ampli i per això mateix, al costat de les entrades que es dediquen als dramaturgs, en trobem d'altres per actors i actrius, per noms de companyies, per teatres i espais escènics, per cantants lírics i, també, per directors, traductors, empresaris, escenògrafs, músics, festes populars amb elements parateatrals i qualsevol concepte relacionat amb el món del teatre a les Illes.

[...]

El doctor Mas, amb excessiva modèstia, s'excusa per la informació secundària que hi ha al Diccionari i per l'escassa jerarquització del material; en realitat, això és un dels grans mèrits d'aquest primer volum, ja que, altrament, molta de la informació que conté s'hauria perdut per sempre més. En canvi, ara ens podrem referir amb rigor al teatre que van fer els presoners a l'illa de Cabrera entre 1809 i 1810, a la programació del Centro de Variedades de Manacor entre 1906 i el 1970, a les múltiples associacions catòliques que van ser actives a Mallorca, al teatre falangista que amb el nom Azul va funcionar a Ciutat entre 1936 i 1938, als espais escènics de Montuïri, als múltiples teatres que han passat a ser cinemes, a les especificitats que tenia a Andratx la mascarada carnavalesca coneguda com sa mula blanca, o a les curioses activitats teatrals que a Deià ocupaven Robert Graves (l'autor de la famosa novel·la Jo, Claudi (1934) que va donar peu a la sèrie de televisió). I són únicament uns exemples trobats a l'atzar.

[...]

En aquest primer volum hi han col·laborat més de vuitanta estudiosos del teatre a les Illes i un nombrós grups de becaris. La coordinació l'ha feta Francesc Perelló, i Ramon Díaz, Josefina Salord i Marià Torres han constituït el consell assessor del director, Joan Mas. Aquests noms, més els que es desprenen de la bibliografia –força de la qual és recent– suposen una nota d'optimisme en el trist panorama de les investigacions teatrals en català."

(Jordi Coca: "Diccionari teatral a les Balears", Avui, 21 d'abril del 2003, p. 38)

* * *

"En els darrers anys, gràcies a una tasca tenaç, ininterrompuda i responsable, l'activitat escènica en l'àmbit illenc ha tingut un desenvolupament extraordinari i ha donat saborosos fruits que han culminat, en el camp de l'ensenyament, amb la creació de l'Escola Superior d'Art Dramàtic de les Illes Balears (ESADIB), que, amb l'objectiu de satisfer la demanda de dramàtics de la IB3, dirigeixen Carles Molinet i Jaume Marcé, i en l'àmbit de la investigació, amb la fundació de la Càtedra Joan Ramis i Ramis de Recerca, Formació i Documentació Teatral, dirigida per Joan Mas i Vives. Una càtedra que pren el nom del dramaturg illenc més important de la nostra història del teatre, el menorquí Joan Ramis [...].
La Càtedra va néixer amb la finalitat de donar continuïtat al projecte del Diccionari de teatre a les Illes Balears, que, engegat el 2001, va editar el volum primer el 2003 i acaba de publicar el segon i últim, volums que ja han merescut el premi Miquel de Sants Oliver de l'Obra Cultural Balear (2006).

[...]

Tot un projecte, doncs, d'autèntic institut universitari que, a banda de la direcció científica de Joan Mas, catedràtic de la Universitat de les Illes Balears, compta amb una altra professora de l'àrea teatral de la UIB, Patrícia Trapero, com a secretària, i amb Francesc Perelló com a coordinador tècnic. Tot un model que les universitats catalanes farien bé de seguir, particularment aquelles càtedres que, després de vantar-se d'haver introduït els estudis escènics en l'àmbit universitari, s'han extingit en la seva pròpia pirotècnia meliquista i estèril, reduïdes a simples floreres de racó.

[...]

Joan Mas n'ha agafat el testimoni de la manera més digna i profitosa, d'acord amb les possibilitats del seu àmbit. I és que Joan Mas és l'únic catedràtic d'Història del Teatre Català que ha estat capaç de crear un equip de recerca amb un nucli principal adscrit a la Universitat de les Illes Balears, i altres elements vinculats a centres i institucions diverses. Només el fet d'haver aconseguit teixir aquesta xarxa d'investigadors insulars demostra una sòlida capacitat d'engrescament com a catalitzador d'estímuls i una destra coordinació de recursos. Tot un exemple de bona gestió dels mecanismes que facilita la universitat, les antípodes d'aquells que han utilitzat l'acadèmia per construir-se un vanitós monument en vida [...]."

(Francesc Massip: "La recerca teatral a les Balears", Serra d'Or (Barcelona), núm. 567, març 2007, p. 50-54)

* * *

"L'altre, dels signes a què em referia, és la introducció del joveníssim Marià Aguiló en la societat literària catalana. Resulta captivador veure'n el procés des del seu mateix inici («Ya que hemos hablado de los talentos de Palma voy a hacerte un encargo. Tengo un amigo muy joven y algo deudo mío», etc.), amb la sol·licitud de Rubió a atendre Marià i les expectatives que genera el personatge. I continua resultant commovedor assistir a les primeres conviccions d'èxit —sobretot aquella coneguda irrupció d'orgull de paternitat literària de Tomàs Aguiló: «Marianito es [...] nuestra obra».
Joan Mas i Vives, que fa (ja!) vint-i-cinc anys que va donar al primer número de Randa el que continua essent l'estudi de referència sobre la relació entre Tomàs Aguiló i Rubió i Ors, ha tingut cura, amb la col·laboració inicial d'Antoni-Lluc Ferrer (p. 19), del primer volum d'aquest epistolari: setanta-una cartes d'un total (segons informa Mas en la introducció, p. 9) de tres-centes disset. Gràcies a Mas i a l'Estudi General Lul·lià, a l'empara del qual s'ha començat a fer realitat l'edició, som, doncs, en la perspectiva d'un nou gran epistolari del nostre XIX literari, en la línia dels monumentals de Verdaguer, Milà, Balmes o Llorente. Si més no és un material la importància del qual Rubió i Ors mateix destacava, a les seves velleses: «La amistad de Aguiló, durante muchos años el primero de los poetas de Mallorca, como fue por mucho tiempo también el más erudito y fecundo de sus literatos, [...] me proporcionó [...] la satisfacción de mantener con él una larga e interesantísima correspondencia literaria». (Altrament: som, doncs, en la perspectiva que aquesta prou comentada abundor d'epistolaris que regala la literatura catalana acabi beneficiant rotundament la literatura del XIX.) Mas, editor de l'Obra poètica de Tomàs Aguiló (Barcino, 1993) i estudiós de la de Rubió i Ors, i un dels escassos erudits que han tingut accés a l'espectacular arxiu familiar dels Rubió, ha anotat les cartes de manera plenament eficaç. N'ha fet una transcripció diplomàtica, és a dir, en mots seus, «procurant de no introduir-hi cap tipus de modificació, ni tan sols les que podrien afectar abreviatures, puntuació o accentuació», convençut de «l'interès documental» de tals accidents (p. 19)."

(Josep M. Domingo: "Aguiló i Forteza, Tomàs i Joaquim Rubió i Ors: 'Correspondència, I (1841-1844)'", Llengua & Literatura (Barcelona), núm. 12, 2001, p. 436-441)