Autors i Autores

Òscar Masó Garcia

La Castellassa de can Torras. Història, tradició i llegenda

L’ideòleg i promotor d’aquesta gosadia fou el sabadellenc Àngel Graner Codina, del CEV (1919-1940), fill d’un il·lustre industrial del tèxtil de Sabadell. Era un noi intel·ligent i culte, amb dots de líder. Tenia un laboratori fotogràfic on revelava fins i tot en color, escrivia cartes en anglès a una japonesa, coneixia l’alemany i tenia molt coneixement de la química. En aquest sentit, l’Àngel es fabricava unes pastilles que, segons ell, eren vitaminades i que amb allò ja quedava ben alimentat i no calia perdre temps menjant l’entrepà. Els seus companys també s’ho prenien i, de tant en tant, algun de nou que se’ls ajuntava acabava dient que no tornaria a anar mai més amb ells perquè acabaria morint-se de gana.

L’Àngel era, també, un visionari de l’escalada. Es forjava els pitons a l’empresa del seu pare, el qual consentia que escalés, es comprava els mosquetons a cal Lledó (de ferro, ovalats i amb tanca de molla), emprava corda de cànem i bagues fetes de cordes trossejades, i escalava amb espardenyes. Va morir en caure malalt en un camp de concentració a Galícia, on s’estava després de la Guerra Civil.

L’Àngel sempre anava acompanyat d’en Josep Calvet Pratginestós (1914), sabadellenc del CEV, de família molt humil i que escalava d’amagat dels seus pares. Un dissabte d’octubre del 1936, sortiren tots dos caminant de Sabadell i es dirigiren a la Castellassa, sota iniciativa de l’Àngel, per escalar l’esquerpa i descomposta cara nord. L’Àngel ho tenia tot molt ben planejat, i encapçalant amb molt d’esforç i valor, va aconseguir l’escalada amb èxit.

En Calvet, més pesat i robust que l’Àngel, anava de segon i sempre molt proper a ell. Contínuament l’ajudava fent passos d’espatlles, agafant-li els peus o les cames. Segons ens conta: “Ell avançava un metre i jo mig...”. No escalaven fent reunions, desconeixien la tècnica de l’artificial i l’ús dels tacs de fusta i mai deixaven material a la paret, perquè els era molt valuós. Varen arriscar molt, perquè sovint no estaven ancorats enlloc, però varen tenir molta sort.

Després de l’escalada, l’Àngel va tornar a Sabadell i en Calvet va passar la nit en una cabana de carboners a la canal de l’Abella, propera a la Cova del Drac, per trobar-se l’endemà diumenge amb n’Alexandre Camps Padrós (CEV, 1917-1939), amb qui havia quedat per fer l’escalada d’aquesta roca. Però la curiositat d’en Camps era molt gran:

—Per cert, què vàreu escalar ahir?
—Doncs la Castellassa... però pel cantó nord —va respondre en Calvet.
—Pel cantó nord? Doncs anem-hi!, anem a fer aquesta via, la vull fer!

Dit i fet. En Calvet, un home de gran esperit de sacrifici envers els altres, assentí tot i l’encongiment de cor que li produí el fet d’assumir aquella responsabilitat. Efectivament, encapçalà tota la via, repetint el que en Graner havia escalat de primer el dia abans. El corpulent Camps, de més alçada i pes, va anar de segon, com era costum en la cordada que feia amb el Calvet, ajudant-lo mitjançant passos d’espatlles, agafant-li els peus i les cames, etc., i la repetició, feta just l’endemà de la primera, va resultar de nou tot un èxit.

(Fragment de La Castellassa de can Torras. Història, tradició i llegenda. Sant Vicenç de Castellet: Farell Editors, 2010, p.82-84)