—Què hi cercava, en escriure La cara oculta de la lluna?
—Sempre m'ha preocupat com la guerra incivil espanyola s'havia convertit en una mena de tabú del qual mai no es parlava a casa. Ho he preguntat a amics i coneguts de la meua generació i els ha passat el mateix, ningú no els havia contat la veritat que tothom sospita que ha d'eixir per un lloc o d'altre. Només ens contaven anècdotes: que si menjaven pa i moniato, que si llonganisses de vés a saber què, que si patates bullides, etc. Però del patiment amagat, res de res. El que cercava és treure a la llum tot aquest pou de sentiments contradictoris.

—I quin punt de vista ha adoptat per reflectir tot açò?
—La generació que va viure la guerra no l'ha poguda oblidar, però no ha contat res de res. Només tenim un cafís de dades històriques, però del patiment, res de res. La següent generació ha passat per damunt sense voler-se’n adonar enlluernats pels sis-cents i l'Espanya del turisme. Aquests vivien en un núvol fictici en el qual, mentre no faltara treball i viandes tot anava com oli en un cresol. Però la generació criada en la llibertat ha de saber el que ha passat i d'ací que el narrador de la novel·la siga l'encarregat d'escriure sobre aquells fets, a partir de les vivències i dels patiments, de les festes i de les tradicions i de tot allò que emmascarava i silenciava una veritat ofegada. Una veritat que està present com la lluna, però ubicada en la cara del satèl·lit que no podem veure.

Vicent Usó: "Guerra Incivil", Cuadernos de Mediterráneo, febrer de 2001.

* * *

—En tot cas, a la novel·la es respira una atmosfera de crisi de valors, creu que no tenim clares quines són de veritat les coses importants?
—Sí, jo crec que aquest és el nucli de la novel·la, fer veure que aquesta societat demana una nova manera de ser i que hi ha una sèrie de conductes que estan passades de moda. No es pot tirar endavant una família com fa deu anys. Avui cal una altra manera de veure créixer els fills, una altra manera de comportar-se en parella i de repartir el treball fora i dins de casa i, en part, el que els passa als personatges és que, tot i tenir un nivell cultural elevat, fracassen en aquest aspecte.

—Creu que hem fet de l'èxit una meta falsa, a la que mai no s'arriba del tot i que, a vegades, exigeix el sacrifici de les coses realment essencials?
—Sí, sí... Aquest és un tema que està present en totes les meues novel·les, també en aquesta. El personatge masculí, el que continua amb la seua carrera professional a la universitat, on tampoc no està massa ben vist perquè té un cert èxit i també perquè treballa massa, és el que corre el perill de subordinar massa coses a l'èxit. Però, arribats a un punt de la novel·la, haurà de reflexionar sobre allò que ha passat. Aquesta filosofia, però, és la que ens ven la televisió, la publicitat, i hi ha gent que es deixa dur sense pensar que, com deia Fuster basant-se en un autor del segle XVII, la bufa del bou és tot aire. A la novel·la, però, dins d'aquesta bufa sí que hi ha alguna cosa, perquè el personatge ha après moltes coses, sap molt i té molt a dir, però tot i així, arriba de sobte una criatura i li ho desballesta tot. Per això em va interessar aquest personatge.

—I vinculat a l'èxit hi ha també la sacralització del treball com una finalitat en si mateix...
—Aquest és el problema que afecta al personatge masculí, tot i que no queda molt clar si busca l'èxit i la recerca esdevé malaltia i aquesta genera l'addicció al treball que fa possible que romanga sempre a primera plana, o la cadena és la inversa. En tot cas, cerca fugir de la realitat i acudeix al treball com a un refugi on no hi ha els problemes que és incapaç d'enfrontar i que, en el seu cas, són a casa. I cada vegada es distancia més de l'altre fins que tots dos van formant nuclis diferents, en lloc del nucli familiar comú i, és clar, així l'engranatge no rutlla.

—Trobe que la novel·la està plena de miratges: l'èxit, el treball i també la recerca que fa el personatge masculí de la bellesa...
—En el cas del personatge masculí, volia que vampiritzara, com a la novel·la de Faust, que anara buscant en certa manera allò que no té en un altre lloc, en aquest cas a casa. I el que fa és utilitzar aquelles persones que cauen en el seu cercle de poder. És clar que busca la bellesa, i no sols en les dones, també en la música o en la literatura, però no tant per la bellesa en si, no per a deixar-se seduir per ella, sinó per a dominar-la, per a aprofitar-se’n. No està disposat a cedir res... De manera que, com diu la seua esposa ja al primer full, no busca que les seues amants senten el seu amor, sinó únicament el seu pes.

Vicent Usó: "La vida com una dansa", Cuadernos de Mediterráneo, juliol de 2000.