"En la ficció, l’autor confecciona competentment una història que transcorre amb cadència i sense tensions. El fet que la Rita citi Marlowe per comparar el Lluc amb un bon investigador sembla poc apropiat per a la seva edat; en canvi, les ocurrents juguesques lingüístiques temperen la formalitat del registre dels correus entre el Lluc i el Bernat. Amb tot, Molist activa l’engranatge narratiu amb destresa per transmutar la por del Lluc, derivada tant d’un episodi d’infantesa com de les històries que ell i el Bernat inventaven a partir de velles fotografies, en una por molt més dolorosa: la de la repressió i el silenci col·lectiu durant la dictadura. És engrescador, també, el paral·lelisme entre la recuperació del record del Lluc amb relació a les fotografies i la recuperació de la memòria històrica.”

(Gemma Mulet. "Les enigmàtiques fotos del senyor Clarissa", Faristol, 12 de febrer de 2018)

* * *

“Pep Molist és un boníssim bibliotecari i escriptor. Aquest llibre funciona com una capsa plena de poemes sobre els colors. Són poemes molt enjogassats, fàcils d’interpretar, sense la filigrana poètica carneriana. Molist dona forma a una poesia ideal per a infants que juga amb les associacions i tant es pot llegir –a partir de cinc anys– com recitar en veu alta per als més petits. Els versos de l’autor són brillants i recorden a Joana Raspall o Núria Albó. La poesia no ha de ser només un deure escolar, és important tenir llibres que no només serveixin per aprendre a llegir, també a parlar i a jugar amb les paraules. El millor joc de paraules és el joc poètic. ”

(Teresa Duran. "Rastellera de colors", Ara Llegim, 30 de desembre de 2021)

* * *

En aquesta ocasió el llibre ofereix una mirada sensible i atenta a les Peti(ti)teses que ens envolten, a tot allò que pot semblar minúscul però en realitat no ho és tant. Es divideix en cinc apartats que agrupen les petiteses en: «Properes», «Quotidianes», «Fantàstiques», «Bestials» i «Naturals». A «Fantàstiques» és interessant el joc intertextual que proposen els textos perquè el lector connecti amb personatges imaginaris o amb contes que molt probablement formen part del seu bagatge lector.
 
Hi ha poemes dolços com «Bes», que obre el llibre, o reflexius com «Fil», que descriu l’acte creatiu d’escriure un llibre de poemes «com clavar dues estaques / a banda i banda del paisatge» i «Lligar-hi un fil / que transiti / de l’una a l’altra». Més endavant el poeta ha d’escollir els mots per «Ensabonar-los, / amorosir-los, / abrillantar-los» i penjar-los en aquest fil tensat en un tram del paisatge. També trobem divertiments com «Bufada», que conté onomatopeies, o «Bombolla», que juga amb aspectes tipogràfics.
 
Al final s’afegeixen unes reflexions interessants sobre el tema de l’obra, els colors escollits —primaris, en homenatge a Miró— o possibles connexions. Hi ha una estreta relació del text amb les imatges, que són molt suggeridores, i, com ja passava en el poemari anterior, per tancar cada apartat hi ha una doble pàgina visual. Un llibre ben editat per Babulinka, amb molts detalls per exemple a les guardes, per rellegir i remirar en més d’una ocasió.
 
(Vanesa Amat Castells. "Peti(ti)teses", Faristol, 4 de març de 2024)

* * *

"[...]La Locomotora i jo pren com a referència el sobrenom amb què era conegut Zátopek, la Locomotora Humana. En un món en què la vàlua dels esportistes més famosos es mesura per factors mercantils i d’èxit ràpid, aquesta obra reivindica la vida d’un corredor humil que va arribar al cim de la fama en la seva època, conquerint rècords i medalles d’or en campionats del món i en Jocs Olímpics gràcies a una constància i dedicació extraordinàries. La referència als fets històrics que van portar Zátopek de ser un heroi nacional a ser denigrat, tot i estar ben documentada, pot resultar complexa per als joves d’ara. Amb tot, la seva història està ben travada amb la de la Míla i destaca la dimensió humana dels dos personatges, fent incidència no en l’èxit, que és passatger, sinó en la força interior que porta els personatges a córrer.[...]"

(Enric Codina. "La Locomotora i jo", Faristol, 21 de d'octubre de 2024)

* * *

"[...]L’obra s’inicia amb un índex que explicita l’estructura del llibre en dues parts i nou capítols. L’absència de paginació no hauria de suposar un greu problema, ja que els capítols es llegeixen seguits, passant per les diferents fases de l’empresa, i no semblen estar pensats per fer-ne consultes parcials, com s’acostuma a fer en un llibre de coneixements; tanmateix, no s’hauria de passar per alt la dificultat que ocasiona per assenyalar o referenciar un fragment concret. La selecció dels fets narrats també és ressenyable, ja que posa sobre la taula gèneres com el diari de viatge o la crònica periodística i ofereix un recull estimulant de les fites de Nellie Bly abans d’emprendre el viatge i a la seva tornada, o de curiositats com la particularitat de l’únic vestit que duia amb ella.

Si bé en llegir la plana destinada a la biografia es té la sensació d’estar davant una exposició d’idees soltes —una frase curta per cada fet—, Pep Molist de seguida refà la cohesió del text amb una escriptura clara, esquitxada per les paraules de la mateixa periodista, que es presenten en negreta i cursiva per generar proximitat. L’autor inventa diàlegs perquè l’experiència resulti més amena, i els aprofita per evidenciar el masclisme i el caràcter insòlit de la proesa; la repetició constant d’aquesta transgressió lligada a la condició femenina, però, pot resultar reiterativa.”

(Mònica C. Vidal. "72 dies i un vestit", Faristol, 2 de desembre de 2024)