Autors i Autores

Miquel Obiols

Love & Hate, de No hi cabem dues vegades, en aquest món, il·lustració de La japonesa.
Pina Bausch, de No hi cabem dues vegades, en aquest món, il·lustració de La japonesa.

Antologia

L'Ernest va posar-se davant d'un teló de ve­llut vermell, que tapava un angle de la biblioteca, i les tres nétes van amagar-s'hi al darrere. L'àvia s'ho mirava amb indiferència, en canvi les mares i els pares amb molta expectació; la Katia, a l'úl­tima fila, es mossegava els llavis i s'aguantava el riure. A l'acte, començà a ressonar una suau mú­sica de fons, les GnossiennesLes 3 nétes republicanes!, i va amagar-se darrera el teló, d'on van sortir les tres nétes. L'àvia va començar a aplaudir, són les me­ves bufandes! són les meves bufandes! repetia contenta.

Cada néta amb la seva bufanda i a les mans un barret de plàstic del mateix color, ple de confeti. Llavors feien veure que menjaven confeti del barret, que s'anava escampant pel terra, fins que van posar-se els barrets i els caigué una pluja de confeti al damunt. Van apagar-se les bombetes i a l'obrir-se el teló va aparèixer Charlot. A la pan­talla de la tele es veia el sopar de La quimera de l'or.

Charlot escaldava una bota de cuir en una olla miserable d'una cabana de fusta sota la mirada fa­molenca d’en Jim, un altre pobre buscador d'or. Punxava la bota amb una forquilla per si estava al punt, la posava en un plat i la partia en tres tros­sos: el cuir de la bota, la sola amb els claus i els cordons. A ell li tocaria la sola amb els claus i els cordons, perquè en Jim volia la part grossa. Van co­mençar l'àpat. Charlot mossegava la sola, menjava els cordons com espaguetis i escurava els claus com els ossos d'un pollastre. En Jim rosegava el cuir amb cara de fàstic. FI. Es tancava el teló amb forts aplaudiments i s'obrien les bombetes. A l'àvia se la veia feliç. Van tornar a sortir Les 3 né­tes republicanes amb perruca i faldilla de serpenti­nes fent veure que ballaven claqué. Va apagar-se la llum i aparegué de nou Charlot. A les mans, tenia dues forquilles clavades en dos panets que eren com les sabates d'un ballarí de claqué. Se­guint la música d'una pianola es movien al com­pàs dels ulls i les celles de Charlot, fins que s'as­seien a la taula rendits de tant ballar. FI. Més aplaudiments. Els 4 "artistes" van sortir a saludar portant un número a les mans (0, 2, 2, 4) i van jugar a formar l’any 2024. La dansa dels panets va haver de repetir-se cinc vegades seguides a pe­tició de l'àvia Nora, que no parava de moure les mans imitant els moviments.

(Del llibre No hi cabem dues vegades, en aquest món)
 

* * *
 

Et toco, sí. T'he grapejat moltes vegades. És cert. Quan era petitona, i, ara, de gran. I et prometo que continuaré fent-ho mentre visqui. Però això no t'atorga cap dret sobre la meva persona. T'ho adverteixo, no penso ficar-me més al llit amb tu, com solia. No cal que hi insisteixis. Fins avui, les teves ordres han estat un deure imperatiu per a mi. Et trobava tan expeditiu, endreçat i normalitzador, que m'imposaves. I no puc negar-te que m'has ajudat bastant. Però més d'una vegada m'has fet nosa. I sovint, m'he sentit reprimida davant teu sense ni gosar de contradir-te.

No m'entens, oi? Au, va, deixa'm estar! No vull palpar-te el llom ni acaronar-te el folre. He descobert que puc ser lliure sense tu. Que hi ha un munt de coses que mai no podràs ensenyar-me. I, sobretot, m'has decebut profundament.

El teu cervell no deu rutllar prou bé. Mira que oblidar-te de catalogar la paraula més bella de tots les que es fan i es desfan! No cal que despistis. A l'apartat de la jota, entre 'joliu' i 'jonc', hi falta JONÀS. JO-NÀS. Estic convençuda que no hi figura només per fer-me la guitza. O potser és la gelosia que et corseca? JONÀS hauria d'anar destacada en lletres de fil d'or, perquè saps perfectament que val molt més que totes les paraules juntes que conserves en les planes del teu frigorífic. Sí, això ets tu, diccionari, un congelador de mots. Ni ho somiïs, no em tornaré a ficar mai més al llit amb tu. Encara agafaria una pulmonia mental. De totes maneres, et grapejaré sempre que em vingui de gust. Però al meu aire. I ara estigues quiet. Ja no tornaràs a dominar-me. Pobret, no desesperis!

Teva, quan jo ho desitgi, Mary Plexiglàs, amb accent obert a la a, com Jonàs.

("Carta a Pompeu Fabra", del llibre El tigre de Mary Plexiglàs)
 

* * *
 

Mentre el polipstia apunta amb el bolígraf i la pistola, el conductor bigotut xiuxiueja amb la dona rossa que seu al seu costat.

–Noms dels ocupants i edats…
–Sí… Miquel O, 34 anys… Mariona A, 29 anys…, i les nostres filles… –el conductor assenyala el seient de darrera on jeuen dues nenes endormiscades–… Berta, de 7, i Aina, de 2… El polipstia fa una ganyota amb la cara i li cau el somriure a terra, s'enfada, el trepitja amb la bota de cuir i torna a posar cara de cavall de carreres.

L'home del bigoti i la dona rossa estan nerviosos i acalorats. És la primera vegada que es troben amb un polipstia tan preguntaire i amenaçador. El dit-pistola els apunta per la finestra oberta del costat; l'altre dit no deixa d'apuntar damunt el bloc. Sort que les dues nenes dormen profundament.

–Lloc on es dirigeixen, per què, com, quan, fins que…, després de, abans que…?
–Veurà, senyor polipstia…, anem a Llançà, si no és cap molèstia, a passar les nostres vaca… vaca…
–Ni vaca ni res. Ara són les cinc de la tarda en punt. A quina hora pensaven arribar a Llançà?
–… A quina hora?… A l'hora que vostè mani…
–A tres quarts de tres de la matinada, en punt.… –El dit del polipstia està encanonant l'orella d'en Miquel–.
–Sí, sí…, ens sembla una bona hora… Res més, senyor polipssstiiia?
–No sap ni pronunciar Polipstia. Digui P o l i p s t i a…! Digui P O L I P S T I A tres vegades seguides sense entrebancar-se. Respiri bé, vaca!
–Polipstia… Po… lipstia, Polip… stia… stia, Poliiii… ps… pssss… tia… tia… stia… Perdó. Ho sento. M'he posat molt nerviós.

("Autopista-17", del llibre Tatrebill en contes uns)
 

* * *
 

3
És l'hora d'anar al pati.
Els alumnes tenen un aspecte bastant estrany.
Tots han penjat el seu cervell al terrat amb agulles d'estendre roba.
–Seieu tots i escolteu-me! –crida la mestra–. No trigaran pas gaire a eixugar-se!
Els cervells dels alumnes prenen el sol.
Però el cervell d'Alícia, avui, pren massa el sol i es resseca en excés.
Sembla la cua d'un ratolí feta un nus.
Després, a classe, Alícia fa molta bondat i està com mig encantada.
Repeteix les lliçons com un lloro de les Bermudes i la mestra li posa excel·lent de tot.

(Del Llibre de les M'Alícies)
 

* * *
 

… oh no! només faltava això! les comes i els punts s'acaben d'adherir a la vaga això comença a ser cada vegada més complicat i més incomprensible i pot empitjorar si shi solidaritzen tots els signes de puntuacio llavors sera el caos total pero que estic dient ja hem arribat a la situacio limit a o   r  c     n s    j     l     a      p     m      c     x    -      
  p       t       w        s         “        x      u       `            e           !



("La revolta de l'abecedari", del llibre He tornat a jugar amb la mare i se m'ha espatllat)
 

* * *

Tractat d'Obiologia

Magradaria ser e-s-c-r-i-p-t-o-r. He intentat aprendre l'ofici llegint tres mil llibres i creant històries per a ratolins rosegalletres. Però quan et diuen que ets un escriptor rar, juvenil, a l'inrevés o experimental, potser no n'ets.
Invento el que puc. Clandestinament, en silenci, per passar desapercebut. El meu ofici és quasi no escriure, com Bartleby, l’escrivent de Melville. Imagino llibres inexistents, que no escric. Per mandra, per por, per solidaritat? Els tinc al meu cap, que s’obre i es tanca quan ningú no em veu. Un espant, si em trobo davant d’un mirall!
Què és una habitació escrita? A les golfes de casa, quan era petit, vaig omplir les parets i el sostre de lletres, abecedaris, cançons, paraules, noms d’artistes de cine i de poetes.
Uf, és el títol del darrer llibre que escriuré.
El que caminava sota la boira era jo, l’Home Invisible. Als anys 50, els hiverns a Roda de Ter eren misteriosos, com les pel·lícules. Va educar-me més el cine que el batxillerat.
Les coses de nenes i de nens són les mateixes que les dels adults: "una taula és una taula" o "una vaca és una vaca", però enfilades damunt d'un patinet semblen diferents.

O jugar o escriure o dibuixar o cal·ligramar. El ser o no ser de la meva existència.
Biblio-videografia contradictòria d'un pobre gallifant com jo, meitat gallina, meitat elefant.
I ara imaginem una gran desfilada d'abecedaris femenins.
O imaginem l'Aleph de Borges. El lloc on hi ha, sense confondre’s, tots els Daixonses del Dallonses vistos des de tots els angles.
L'escriptura o la vida? Carson McCullers, sovint, tenia por de no poder escriure mai més. Mercè Rodoreda, després d’escriure, passava dies enllitada i malalta amb crisis cardíaques.
Són rucades. Tot plegat, són burrades, baboiades, asenades, ximpleries, bestieses.