–Acaba de publicar dos llibres, Poesia i veritat (Edicions de 1984) i La rehumanización del arte. Ética y estética en la literatura y las artes (ediciones Zarcillo).
–Poesia i veritat és una compilació de la didàctica de la poesia que feia a la universitat. És bàsicament la compilació d'una assignatura, la meva preferida, la que jo creia important. Comença amb una exposició sobre la fal·làcia de separar forma de contingut, però la part central del llibre està formada per l'anàlisi de poemes de Shakespeare, Verlaine, Carner, Riba, Foix, Ferrater…

–La rehumanización del arte és una resposta a la Deshumanización del arte d'Ortega y Gasset?
–El llibre comença sent una resposta a Ortega, però va més enllà. Ortega fa una defensa de l'art abstracte i està en contra de la representació. És una beneiteria, perquè la representació ha tornat. Ortega diu que en l'art figuratiu ens interessem més per allò que representem que no pas per la forma, i que si eliminem la representació ens queda forma pura. Deslliga, per tant, forma de representació. En tot cas, la deshumanització de l'art va ser un experiment interessant perquè els abstractes dolents són els que repeteixen el que ja han fet els primers. Ara, podent tenir dues coses, hem de conformar-nos amb una?

–Però el llibre va més enllà…
–Sí. Com he dit, estic totalment en contra de la separació de forma i contingut, i aquí desenvolupo més aquesta tesi. No hi ha continguts en art. Només hi ha forma i interpretació, i parlar de forma i contingut és reduir l'art al llenguatge ordinari. Pensar que has de comunicar alguna cosa és un mal plantejament per fer art. Tu comuniques formes i el lector, si l'obra està ben feta, interpreta aquestes formes en relació amb la seva experiència personal i en treu un profit. L'essència de l'art és la capacitat de transmetre veritat, que és un concepte que va més enllà de la versemblança o la sinceritat de l'autor. La veritat és indissociable de la bellesa. Si l'obra no és reeixida, no transmet veritat per més continguts que ens vulgui comunicar. No és un concepte fàcil.

–L'any 1975 va publicar Marees del desig. Des d'aleshores ha conreat la sàtira durant anys als diaris, ha recollir aquesta poesia en llibres, ha fet la novel·la en vers Fugitius, ha escrit textos acadèmics, ha traduït, però sembla haver abandonat la lírica. No ha tingut mai interès a tornar-hi?
–La lírica ja està molt gastada i has de ser un geni per renovar-la, un geni realment gran. Per tant, és millor seguir altres camins que donin més de si. I jo crec molt en la poesia narrativa. Quan hagi acabat la revisió de la traducció de l'obra completa de Shakespeare, tinc ganes de seprendre la poesia, però no serà lírica: no sóc prou bo. Serà narrativa, n'estic segur.

–Els seus estudis sobre mètrica són una referència, i els ha anat revisant i ampliant. És una feina tancada?
–No, és la meva passió. I em sembla que encara he descobert una cosa nova en la mètrica complexa, que és la que jo utilitzo per traduir Shakespeare, i faré un llibret petit per explicar-ho.

(Lluís Freixas: Fragment de "Salvador Oliva. Passió per la llengua", Revista de Girona, núm. 291, juliol-agost de 2015, p. 14-19)