"Amb un suport mític clar, Mistana esdevé un món simbòlic, esperpèntic i antropofàgic, que analitza la complexa realitat que vivim. Núria Perpinyà hi ofereix una visió del món agudament cínica, volgudament àcida, on l'individu té poques -o nul·les- possibilitats d'assumir una relativa felicitat. Més ben dit: sembla abocar-se a la mort i la destrucció.

L'arrencada de l'obra es fa per mitjà d'en Simbert, un meteoròleg que va equivocar el pronòstic i va provocar un desastre natural comparable al diluvi; per això busca la remissió de la culpa, però la novel·la s'estén i creix en la descripció de la societat que "l'acull" i l'engoleix, ell mateix convertit en un nou Èdip que torna a la casa paterna, ignorant el tràgic destí personal i col·lectiu que l'hi espera.

La novel·la s'estructura en nou capítols -o cercles- seguint el purgatori dantesc. El referent és oportú perquè explica per si mateix la forma pluridimensional d'avançar de l'obra. Cada capítol rep el nom d'un qualificatiu atribuït a la boira: perduda, cega, maligna, etèria, humida, quieta, dement, menor i, finalment, tràgica. [···]

En els tres darrers capítols s'arriba a la disbauxa i la demència -"A més del vent, ara se sabrà que la boira és, tant o més, el medi dement per excel·lència" (pàg. 148)- i es trenca definitivament la comunitat, en gran part per l'actitud de l'alcalde anarquista incapaç de governar i la relació patològica entre la seva dona, l'alcaldessa i oracle de Mistana, i el seu fill retrobat.

Diversos elements dels personatges serveixen per a reblar el món de la follia en què es troba instal·lada Mistana. La malaltia de la mestra, que pateix de dismosi i substitueix un mot pel seu contrari, potser sigui dels més rellevants i fa entendre que ensenyi a llegir seguint el sistema braille; també que els mistanesos siguin una mena de ratpenats que dormen en taüts en comptes de llits o la sàtira sobre l'art i les aspiracions que inclou la decisió de construir una escultura a la Mare de Déu de la Boira. També hi són constants els jocs fònics i lingüístics, propers a la voluntat histriònica, teatral, de l'univers creat. Per una banda fa somriure, per l'altra esborrona; és el to propi d'una autora i d'una obra ambicioses."

(Lluïsa Julià. "Tria personal. Núria Perpinyà, Mistana", Serra d'Or (Barcelona), núm. 533, gener de 2006, p. 70)

* * *

"Al poeta francès Paul Valéry no li agradaven gaire els museus. No li semblava que les idees de conservació, de classificació o d'utilitat pública es corresponguessin amb les delícies de l'art. Només d'arribar, un rètol li prohibia fumar. A la primera sala, un vigilant li feia deixar el bastó. El silenci, la penombra, l'aire viciat li recordaven els espais d'una església. La barreja d'estils, d'èpoques i de llenguatges li feien horror, i només pensava com reaccionaria l'orella si hagués de sentir deu orquestres alhora. Temple, escola o cementiri, què significa passejar-se per un museu? Sempre ens trobem una mica perduts i aclaparats per les sales d'un museu tradicional, però els centres d'art atrauen cada vegada més gent i s'adapten als nous temps... Només queden dues opcions, continuava Valéry, en un famós text del 1954: o sucumbim a la seva realitat i acceptem que per veure la Gioconda cal travessar una compacta filera de turistes i esdevenim, doncs, superficials, o ens convertim en uns erudits, uns vulgars documentalistes, disposats a refredar tota emoció artística, a substituir la interpretació per la sensació. Entre el vigilant del museu, formal i responsable, i l'especialista de l'art, arrogant i elitista, qui deu tenir raó? Després de tres novel·les ambicioses i potser fins i tot obsessives, Un bon error (1998), Una casa per compondre (2001) i Mistana (2005), la novel·lista Núria Perpinyà (Lleida, 1961) repeteix ara amb Els privilegiats, una mena de novel·la teatral, tragicòmica, que reflexiona sobre el món de l'art a través del punt de vista, crític i divertit, d'un grup de vigilants d'un petit museu polsegós. Pocs escriptors catalans d'avui deuen saber crear mons tan potents i seductors com els de Perpinyà. És admirable la capacitat de l'autora per fixar-se un camp d'estudi, apamar-lo, teoritzar-lo, contradir-lo i, després, recrear-lo fins a exhaurir-lo. Aquesta fórmula literària, basada en l'exhaustivitat temàtica i la repetició narrativa, es desenvolupa, en aquest llibre, a través de la idea de museu, elegia irònica d'uns espais cada dia més discutits.

Efectivament, tot passa, en aquesta novel·la, en un museu. És el Museu Filantròpic, a Telamós, una petita ciutat no identificada de ressonàncies gregues. És una institució ingènua, bastida en un palau d'imitació medieval, amb una col·lecció de còpies d'obres mestres, convertida en un refugi per a vells i solitaris. Un museu antic, ideal per fugir del món. Però aviat el lector s'adona que el museu és, de fet, tot un món. Entre aquelles parets desgastades hi treballa un memorable equip de vigilants i zeladors, caracteritzats amb gran eficàcia teatral pel seu propi llenguatge, admirablement versemblant, fresc i divertit. Són un cor de veus descordades, potser metàfora dels diversos públics, que es contraposen a la del narrador, un especialista d'art, observador formal, perplex o crític, però sempre desconcertat davant la cridòria (lúcida o folla?) del personal subaltern del museu.

Els vigilants no saben gaire què vigilen. Són una mena de mainaderes a qui no els agraden els nens. Passen hores en silenci, fumen, recolzen les escombres als quadres, critiquen els visitants o pensen en el partit de futbol davant d’una còpia d’un Canaletto. Vigilants del vigilable, zeladors sense zel, policies desarmats, funcionaris de poques funcions, són uns veritables privilegiats. Què podrien témer? Els canvis, és clar. Un sobtat relleu polític portarà la reforma total del museu: és un canvi de paradigma... Contractació d'una directora italiana i d'un gerent, instal·lació de càmeres de vigilància, botiga de souvenirs i bar convertiran el vell i autèntic Filantròpic en un museu provincià (aquest sí) que substitueix les còpies de Rubens i Renoir pels vídeos de Les Levines, les exposicions conceptualistes i les instal·lacions de Perejaume i Jaume Plensa. El kitsch sentimental queda substituït pel negoci d'un museu d'art contemporani amb aspecte de franquícia. La catedral aristocràtica de l'art substituïda per un hangar democràtic, d'estètica industrial.

L'humor intel·ligent i el desenvolupament d'unes idees ben assimilades (l'autora ha refrenat les seves reflexions crítiques i ha dotat el llibre d'una gran equanimitat) desemboquen en un final crític, grotesc i hilarant en què Perpinyà demostra que el seu enorme talent narratiu crea tot un nou territori imaginari i acaba destruint-lo."

(Xavier Pla. "Els criats avantguardistes", Avui. Cultura (Barcelona), 13 de setembre de 2007, p. 12)

* * *

""Una novel·la hipnòtica, radical, sorgida de la boira". Justament amb aquestes paraules a finals de juliol Ada Castells donava notícia en aquest diari sobre Mistana, la darrera producció de Núria Perpinyà (Lleida, 1961). Hipnòtica i radical, vet aquí dos qualificatius que, al meu parer, defineixen amb la màxima precisió les virtuts que acompanyen aquest singular llibre escrit per una autora –professora de retòrica i literatura comparada a la Universitat de Lleida– que reparteix la seva bibliografia entre uns quants estudis literaris sobre Gabriel Ferrater, del qual és una reconeguda especialista, i un parell de novel·les –Un bon error (Empúries, 1998) i Una casa per compondre (Empúries, 2001)– dignes de remarcar per l’ambició dels seus plantejaments de sortida. Una ambició que, comparada amb els resultats obtinguts, genera un vector d’elevada cota inicial i, el més important, amb un sentit clarament ascendent. I aquesta Mistana que des de fa poques setmanes podem trobar a les nostres llibreries és, al meu parer, el punt més alt –no pas el definitiu, espero– de la magnífica, singular i personalíssima trajectòria de Núria Perpinyà.

Simbert, un meteoròleg que ha tingut problemes a causa d’una predicció equivocada per televisió, arriba a un estrany poble situat en una fondalada protegida per un cercle de menhirs. Mistana, el nom de la vila, té quaranta habitants –situats tots en aquell indefinit espai que queda delimitat entre l'extravagància i la bogeria– i un clima molt especial que fa que durant tot l'any visquin immersos en una boira permanent. La primera frase del llibre ja ens posa sobre avís del que ve a fer Simbert: "Ressegueix els cercles del seu purgatori". I una mica més endavant se'ns assabenta de dues coses més: que el seu cor és com un bumerang que va i ve entre el dubte i l'angoixa i que, si hi ha cap solució per al seu problema, espera trobar-la en aquell poble.

Al llarg de nou capítols titulats amb els noms dels diversos atributs que pot tenir la boira –perduda, cega, maligna, etèria...– l'autora ens va endinsant en un complex microcosmos en què les relacions entre els individus defugen les lleis ordinàries del comportament habitual. No es pot dir que hi hagi una història o un argument concrets a Mistana més enllà de les peripècies que va fent el llenguatge amb què està escrita, una mica a l'estil de les giragonses que sol fer la boira quan és més espessa. Els personatges d'aquesta novel·la es mouen per impulsos i un dels grans encerts de l’autora és la manera en què a través del llenguatge i de la seva transgressió –jocs de paraules, cacofonies i repeticions– ens descriu un paisatge físic i moral permanentment entelat pels vels de la boira, per la banda física, i de l'enveja, la cobdícia, la desesperança, el sexe i la bogeria, per la banda moral.

Núria Perpinyà ha construït un artefacte literari d'una estranya bellesa amb imatges tan suggerents com l'estàtua de boira que alguns personatges s'entesten a erigir enmig d'aquest "lloc inhabitable que els mistanesos s'entesten a habitar". La simbologia de Mistana apel·la a la part més oculta del subconscient del lector; aquella part que la literatura que es genera per al consum omet habitualment. Val la pena llegir aquest llibre a poc a poc, creguin-me. Deixant-se hipnotitzar per l'encís dels seus ritmes interns. Per la volguda morositat dels primers capítols en els quals l'atenció se centra a descriure el món físic dels mistanesos, per la rica complexitat de la part central en què se'ns presenta el trenat d'interessos i relacions entre els habitants i el nouvingut i, sobretot, deixar-se emportar per l'esplèndid capítol final. Un capítol que accentua, per si no quedava prou clar abans, el caràcter de tragèdia grega de Mistana. Un capítol de desenvolupament coral que es clou amb la imatge estremidora de dues dones soles. Un bellíssim final per a una novel·la que dignifica l'acte de llegir."

(Joan Josep Isern. "Una novel·la hipnòtica i radical", Avui, 12 d'octubre de 2005, p. 10)

* * *

"Desde las primeras páginas de Mistana de Núria Perpinyà Lleida, 1961) el lector tiene la sensación de que los referentes reales o literarios poco importan y que toda la novela se va a desarrollar siguiendo las leyes de la imaginación poética. Estamos en un espacio de aguas compuestas en el que la niebla representa un elemento esencialmente ambiguo. Perpinyà se complace en presentarla como una mezcla de agua y aire enrarecido ("una estranya fumera que s'enganxa a les branques i emmascara la neu"), de agua y tierra ("del que jo en dic pantà tu en diràs núvols"), de agua y fuego ("el sofre grogós flueix per l'atmosfera del poble"). Estas imágenes singulares aparecen montadas sobre una trama elemental, la historia de un meteorólogo que, tras un grave error de predicción, se refugia en un pueblo perdido, con la esperanza que un descubrimiento científico le permitirá eliminar la niebla y enjugar la culpa. En los primeros compases, Perpinyà se recrea describiendo el efecto de condensación, la fumarasa que invita a la somnolencia, las gotas que se forman en el techo de las casas y las máquinas monstruosas que aspiran los humores del aire. Sabe recrear a la perfección la atmósfera pesada por el moho y la humedad, obteniendo a través del lenguaje un efecto similar a los procesos que describe. Procesos de desmaterialización y saturación, de pérdida de referentes táctiles y visuales, que provocan sensación de vértigo y desequilibrio.

El punto de partida es impactante. El personaje extraviado, el sentimiento de culpa que le lleva a buscar la redención en el viaje, el pasado de los habitantes de Mistana oculto entre las brumas. La novela se despliega con una técnica que deja libre espacio a la improvisación, cruzando juegos de palabras, diálogos delirantes, obsesiones de infancia, referencias a la sexualidad, la medicina y la psicología, que aparecen sin la gratuidad y la profusión de otras veces. El relato se articula como un encadenamiento de episodios sin un sentido argumental cerrado que se disponen en jirones en torno a nueve atributos arbitrarios de la niebla: perdida, ciega, maligna, etérea, húmeda, quieta, demente, menor, trágica. La estructura recuerda bastante la de Una casa per compondre en la que Perpinyà revisaba diversos tipos de casas para terminar con un largo capítulo apoteósico en el que hacía estallar todos los conflictos. También aquí se especula hasta el capítulo final en el que las distintas tramas culminan en una escena de tragedia griega. Quizás argumentalmente hubiera convenido introducir mucho antes un cambio de ritmo para amarrar la atención del lector.

Desde el punto de vista de la imaginación material la novela experimenta también un desplazamiento. Pasamos de las primeras páginas basadas en contradicciones y oposiciones de contrarios a unos últimos episodios en los que la niebla pierde opacidad y se convierte en una especie de líquido envolvente, una sustancia voluptuosa y femenina. Mistana es un libro muy especial. Por el paisaje misterioso e invisible, con los cuarenta menhires, el palacio vacío con sus mármoles veteados y sus decoraciones barrocas, la cueva esencial y el balneario- burdel oneroso. Por los cambios de personalidad, motivados por la variación de los humores, que lleva a hombres y mujeres a la locura. Por el clima de intriga permanente, sexual y de poder. Por la mezcla de elementos primitivos y arquetípicos con otros sacados de la actualidad (el caso del meteorólogo Simbert recuerda lo que le pasó hace unos años a Rodríguez Picó).

Algunos lectores verán en Mistana un experimento, pero detrás del malabarismo se adivina la misma preocupación por la inteligibilidad del mundo de Un bon error (1998) y Una casa per compondre (2001), más allá del juego metaliterario, la novela apunta a la posibilidad de reconquistar la realidad a través de la imaginación simbólica. Supongo que se trata también de una fantasía crítica sobre el propio entorno, sobre la vida provinciana de la ciudad de Lleida, sobre la necesidad de encontrar un camino al margen de la tribu.

Después de tres libros de ficción Perpinyà parece haber dado con la fórmula adecuada para expresar la variedad de sus intereses y la avasallante complejidad de su mundo interior."

(Julià Guillamón. "Vértigo en la niebla", La Vanguardia. Culturas (Barcelona), 6 de juliol de 2005, p. 8)