Josep
Piera
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Antologia

Poesia

EPÍSTOLA O CANÇÓ A L'ESPERA DE MÚSICA

Truca'm, amor, la porta;
com el vidre tremola un instant
quan el vent acarona l'arbreda,
així t'espere, jo, paraula oferta, goig.
Truca'm la porta, amor,
no t'espanten els lladrucs de la por;
jo t'espere
com només ho saps tu, em pense.

Mai no és llarga l'espera, ni és silenci,
si tu has de venir, amor meu, a cercar-me.

Vindràs, amor, a veure'm?
Una altra volta almenys, una només
si vols, una carícia,
una paraula, veure't,
sentir-te respirar al meu costat, com un foc;
somriure amb tu, escoltar
el desig arrugant els llençols del silenci,
dintre la música del temps,
l'harmonia dels núvols al fons d'una finestra,
els teus llavis, amor, els teus llavis,
una font, una sínia, una fira de goig;
i les mans
i cançons i deler i un contacte de roba,
perfum lleuger que desperta,
un ventíjol d'estiu, només, a penes
si un preludi d'inici al tacte de les pells.

Bé saps tu com t'estime, amor amic amat,
criatura del somni, dolcíssima ficció.

La meua ment, atenta, tota
per sentir-te a la vora, escoltar
els teus mots, espill preciós d'estima.

Truca'm, amor, la porta. Truca'm.
Tot el gaudi del món t'espera entre els meus braços.
Vine.
A l'hora, dia, instant o vida que em demanes.
Potser no saps, amor,
amb quina urgència et faig aquesta crida.
T'espere.
Truca'm.
Vine.
Abraça'm.

(Del llibre El somriure de l'herba, 1980)

* * *

BRUTÍCIA

Silenci densíssim. Comença la funció:
somni-porta que s'obri llums cecs:
enderrocs plens de vides, de brutícia.

S'acompleix el passat a l'instant del deler
talment fantasmàtica rondalla
de sorolls de pallorfes folrades i cossos untats de suor.
Perfils s’escapolen pel fosc avenc del full.
Cada mot el fang modelat
pel tacte immens d'una història petita
que ens ha parit a un cau de serpents
on tanmateix lluitem com nàufrags contra el mar.
Brutícia.

Els gossos, rebolcant-se plaents per la sutzesa,
amaguen llur olor, antic instint salvatge,
per no espantar cacera; inútil gest
car mengen en plat les sobres del senyor.
T'agrada el lleu amb gust del fel, cruent.
I et saps manoll de fils trencats,
resum i conclusió de batalles perdudes,
de passats presents i amagatalls a l'ombra,
adolescent que escriu el seu primer poema.

Amic silenci
vas deixant l'escriptura blanca del teu pas
jo l'eina buida, entre la brossa estèril.
Llord del plaer
engrunes del desig
com els senglars
estimes la brutícia.

(Del llibre Brutícia, 1981)

* * *

ODA A SANTORINI

El fosc delit ardent que vaig buscant
per aquest mar de llum i d'esperances,
delit de ser aquell infant d'estels
que un dia va sentir-se somni d'àngel,
m'ha dut ací, com nau a la deriva,
fins al teu port de cendres esmolades,
lluna del blau Egeu, foc adormit
com l'ocell que renaix en immolar-se.

Illa del cel, nascuda de la flama,
erma de verd, fèrtil en hecatombes,
et desitjava tant, tant t'estimava,
que abans de posseir els teus abismes
ja et volia com ets, filla de l'alba
amb vinyes arrapades a la vida,
cingles d'estral, platges de freda lava,
on l'home, com les roques, canta i plora.

(Del llibre Maremar, 1985)

* * *

LA MAR

La mar, la mar, la mar.
La mar són emes infinites
com mamelletes de ritmes sensuals,
una a redona i planetària
que ens acull en la seva placenta maternal,
una brisa remorosa d'erres
que ara pot acabar terrible com un tro
seguit d'esclats, de crits silenciosos,
de llàgrimes de dol,
com ara esdevenir la suau carícia,
salada meravella de l'àngel somiat.
La mar, la mar, la mar!
La mar és una música en blau,
un mirall d'argent per al sol,
el llit on la lluna s'adorm,
el somni amb estels d'un infant.
La mar és l'etern moviment
d'aquest univers en un mot
que igual diu la vida joiosa
com negre silenci, com mort.
La mar, la mar, la mar.

(Del llibre En el nom de la mar, 1999)

* * *

LA DROVA

Aquesta vella vall que ara veig verda,
daurada lluna de meló d'estiu,
és més que un llogaret entre muntanyes,
molt més que la infantesa al finestral,
i més que un paradís ple de paraules.
Aquesta vella vall és teua i meua.

Aquesta vella vall feta de somnis,
amagatall d'amors i de records,
la dels mil-i-un perfums i les fonts fresques,
la dels hiverns de llàgrimes de gel,
la de les veus que juguen i el silenci;
aquesta vall que vull per sempre verda.

Aquesta que rebrota riallera
després de les tempestes i la pluja;
aquesta que sent créixer cada dia,
aquesta que duc viva a la memòria,
no la toqueu, si us plau, no la toqueu.
No la toqueu, si no és per a estimar-la.

(Del llibre El temps trobat, 2013)




--------------------