La guerra

«Quedan licenciadas todas las tropas cuyos cuadros de mando...» Ho escric de memòria, en un espai de temps de més de seixanta anys, sense haver pogut comprovar el text d'aquesta proclama, tot i no voler improvisar-la. Durant el dia 19 de juliol de 1936, les ràdios no paraven de repetir aquest text, probablement molt important per al desenvolupament de la batalla que es lliurava entre les forces lleials a la República i les sublevades; fou el contrapunt de tot aquell dia.

A casa, el matí del dia 19, recordo períodes de gran silenci als carrers, que semblaven buits, amb només algunes persones que caminaven arran de les cases, i altres moments en què se sentien trets més o menys llunyans, segons on es combatia; més tard s'estengueren barricades arreu de la ciutat. Ho vam passar molt malament. El meu pare, que era l'alcalde de Barcelona, va decidir anar a peu a l'Ajuntament, acompanyat de dos policies i en Pep; trencaren carrers i, suposo que, de tant en tant, es resguardaren en algunes portalades. No feia pas gaire que havien marxat quan va sonar el telèfon i la nostra mare, amb la Lina i jo al costat, s'hi va posar. En un dia així estàvem tots pendents de les trucades. Una veu femenina que parlava en català va dir-li que hi havia hagut un atemptat contra el nostre pare. Tanmateix, no li digué si estava il·lès, ferit o mort. Amiga? Probablement, enemiga. La dona penjà tot seguit. Sempre he admirat que la meva mare tingués tanta serenitat i que no se la cregués del tot. En canvi, a mi, em va començar a sortir sang del nas, tanta, que van haver d'anar a buscar un metge que vivia a l'escala, el doctor Sales. Recordo que estava estesa al llit, el cap molt baix, els narius taponats, en una escena una mica surrealista, mentre la Lina tractava de telefonar sense èxit a l'Ajuntament, ja que les línies estaven col·lapsades. Tot aquest episodi va ajudar una mica a distreure els nostres pensaments, però l'angoixa durà relativament poc perquè, en arribar a l'alcaldia, van comunicar al nostre pare que corria el rumor que li havia passat alguna cosa per la ciutat. Immediatament ens va escriure una nota, que portà un dels seus escortes, en la qual ens deia que tot era fals, que es trobava perfectament bé, que sobretot no creguéssim els rumors i que la situació era molt delicada; que no perdéssim la moral i que ell ens aniria informant.

Fragment de L'exili manllevat.

***

Londres. L'arribada

«Will the Spanish children go to the Purser's Office», es va sentir per l'altaveu del vaixell que ens portava a Anglaterra des de Boulogne a Folkestone. Érem nosaltres, «els nens espanyols», la Lina, la Palmira, l'Oriol i jo, que havíem d'anar a a l'oficina del superintendent de passatge. I immediatament ho vam fer. Un senyor amablement ens va dir que quan ens acostéssim a Anglaterra tornéssim a aquella oficina, que no ens moguéssim i que ja ens esperaria algú que ens ajudaria a passar la duana i el control de passaports. Seríem els últims a desembarcar. Tot això ens ho digueren en anglès i ens ho repetiren en un francès mig après. Vam a anar a coberta, a popa, a veure el mar i, molt a prop de la costa, una mica nerviosos, i dirigits per la Lina, vam tornar a l'oficina del Purser a esperar el que ens havien de dir. Poc després d'atracar, va aparèixer un senyor que es presentava com a Mr. Cowan, i que no era altre que el vell amic del nostre pare dels Serveis Secrets, que arranjà i facilità la nostra anada a Anglaterra. Fora les pors de no tenir passaport propi, fora les pors del desconegut quan et sents protegit! Tot va anar com per art de màgia i, de fet, ni ens van revisar passaports ni vam passar per la duana. En el tren que ens duia cap a Londres a l'hora del te anglès (les cinc de la tarda), Mr. Cowan ens convidà a prendre'l. Fou la descoberta de tot un ritual, una cerimònia en veu baixa, la qual, transformada, acabaria sent acceptada per nosaltres. 

En arribar a Victoria Station, després de passar quilòmetres i quilòmetres de la gran ciutat de Londres (cases adossades i uniformes, cadascuna amb un petit jardí), més que els nostres pares —que ens estaven esperant—, vam veure, molt sorpresos, banderes espanyoles del règim franquista. En el nostre mateix tren arribava l'exreina d'Espanya, Victòria Eugènia, que tornava a la seva terra de naixença. Rams de flors, homes molt mudats, reverències, cops de cap. Finalment, ens vam poder abraçar amb els de casa: intercanvi de missatges, impressions i moltes expressions d'agraïment a Mr. Cowan. 

Fragment de L'exili manllevat.

***