“És un llibre de lectura profitosa, ben recomanable, entre d’altres raons per no oblidar un passat recent que, tanmateix, comença a semblar remot, o pitjor encara, que és desconegut. A L’exili manllevat, de fet, l’autora ens explica la seva vida, una vida marcada, en bona part, per un exili manllevat, en el seu cas, perquè ella, una adolescent en acabar la guerra, no el va triar sinó que va seguir el seu pare, Carles Pi i Sunyer, figura destacada del projecte republicà. Testimoni directe d’un temps històric particularment sagnant amb dues guerres, de la narració de Pi-Sunyer se’n desprèn veritat i, també, vida, amb la inclusió de cartes i diaris personals, un encert, perquè dóna vivesa a la narració, a més d’incorporar-hi d’altres punts de vista. De fet, en la vida dels exiliats, les cartes, diàleg amb els absents, hi tenen un paper destacat, així com els diaris personals, recordatoris dels fets, de vegades excepcionals, que es viuen o manera de fugir de la soledat, que l’acostuma a marcar: cartes del pare, que lluny dels seus, els procura animar, diari de Núria, per exemple, quan passa un temps amb la família Tarradellas, que l’acull amb afecte...

[...] Però és l’exili el que abraça el gruix més important del llibre, perquè durant trenta-sis anys, Pi-Sunyer va viure lluny del seu país. D’aquesta manera esdevenen evidents les pèrdues que l’exili comporta: de tradició, de família i de geografia. Es tracta d’unes pèrdues especialment doloroses, després d’un període breu i esperançat, en què a Catalunya s’havia treballat en projectes diversos amb la voluntat de tenir en compte l’afirmació de la pròpia personalitat i alhora la modernitat, amb un èmfasi especial en la cultura, fins i tot en plena guerra, cosa ben notable, que van quedar tallats de soca-rel. En efecte, en llegir les memòries de Núria Pi-Sunyer, ens adonem de la importància cabdal que ha tingut per a ella la família, en general, i el pare, molt en particular. 

[...] L’exili manllevat es pot llegir, també, com un homenatge de l’autora a la generació molt valuosa que la precedí i, sobretot, al seu pare i, per assenyalar-ho, el llibre es clou amb l’arribada de les despulles de Carles Pi i Sunyer a Barcelona, l’any 1980, un retorn possible, només, amb la democràcia. D’aquesta manera va poder recuperar una geografia sempre enyorada, sempre recordada: Roses –que vol dir, també, el mar Mediterrani–, d’on era originària la família; en més d’un sonet, Pi i Sunyer, també poeta, assenyala que per a ell aquest indret, lligat a la seva infantesa, representa una mena de paradís perdut, idíl·lic i primitiu, actualment engolit pel ciment; de fet, un parell de mapes del cap de Creus van seguir-lo en el seu exili, i, per tot plegat, va manifestar el desig de ser-hi enterrat, perquè: “Ser-hi enterrat és ser encara a Roses”. 

[...] L’exili manllevat evoca la trajectòria, sovint atzarosa, de la filla d’una família catalana que es va enfrontar a l’exili, mantenint la fe en uns ideals i la fidelitat a un país, un exemple de dignitat i de fermesa que cal tenir present, un exercici de memòria, aquesta memòria sempre tan necessària."

(Carme Arnau: Pòsit de malenconia. Diari Avui, 21 de setembre del 2006)

***

Si és veritat el que va dir el pensador i poeta nord-americà Ralph Waldo Emerson (1803-1882), que no hi ha història ans biografia, no dubto a qualificar el llibre de recent aparició de Núria Pi-Sunyer, Un exili manllevat (Proa) com una gran aportació històrica, a través d’un fragment d’interior, per parafrasejar Carmen Martín Gaite, molt valuós. Una aportació que ens arriba quan sembla que tenim autorització per recordar, per a bé i per a mal. 

Ras i curt: amb permís de l'autora, gosaria dir que és una autobiografia sui generis, que s’inclou dins del gènere memorialista, en el qual –i amb permís de Sam Abrams– crec que la literatura catalana va molt i molt fluixa. Com també hi va fluixa la literatura castellana. En tots dos casos, i deixant de banda el deler de fer novel·les en comptes de memòries dins de la literatura francesa, m’ho explico perquè som un país catòlic, altrament no tindríem agnòstics, i ments preclares actuals no demanarien d’apostatar. Ja se sap, el catolicisme inclou la confessió i, en conseqüència, en comptes de confessar-nos en lletra impresa, com fan els anglosaxons, per exemple, sempre tenim la confessió de genolls en el nostre subconscient, encara que sigui laic. 

Tornant, però, a L’exili manllevat, és un volum que he llegit amb tant d’interès com he llegit diversos volums d’obra d’una figura tant de primer rengle en la història de Catalunya com és Carles Pi i Sunyer (1887-1971), el seu pare. ¿És agosarat pensar que el llibre actual és una carta al pare? Carneriana, això sí, plena d’enyor i de recança. Una carta de la qual no em convenç el títol per més que l’autora l’explica molt convincentment, a partir d’un poema de Núria Parés, Canto llano, referit als exiliats: “Vivimos de prestado: no vivimos”, diu un vers. 

Si pensem que l'autora tenia setze anys el 1939 i no torna definitivament a Catalunya gairebé fins als anys setanta del segle passat, el seu exili més que manllevat és “a seques”, des del meu punt de vista. Un exili que la va fer apàtrida durant molt de temps, no tan sols a França, sinó també a la Gran Bretanya en guerra i dura postguerra. Un fet que explica un cert desequilibri de pàgines entre les distintes parts del llibre: Catalunya en té seixanta i França en té una quarantena, mentre que Anglaterra n’ocupa més de cent cinquanta. I Veneçuela, on mor el seu pare, torna a les quaranta pàgines i escaig. Un desequilibri comprensible i, per part meva, molt apreciat. En definitiva, els anys de formació de l’autora són en Aquell verd anglès (1977), com escriuria el seu pare, en una de les seves obres no estrictament polítiques ni històriques. 

Per tot plegat, imagino que no soc l'única persona que tant llegint el pare com la filla acaba pensant que, mal que mal, més valia passar un exili en un Londres bombardejat a balquena que no pas en una França sota la bota nazi. Cosa la qual no deixa de fer-me pensar en dos versos de la gran Akhmàtova: “Encara sento certa pietat per un exiliat / com per algú malalt o presoner...”. Dues línies que em van impressionar tant quan les vaig llegir (en llengua anglesa) que no puc ni recordar en quin poema de la Gorenko (el seu llinatge autèntic) pertanyen. 

I és que hi ha en aquest volum memorialista de Núria Pi-Sunyer tanta pietat, tant equilibri entre la factualitat i el passar de puntetes sobre moments escabrosos que no van ser patrimoni exclusiu de l’exili interior, ben al contrari, que acaba sent un llibre pacifista d’una pau nostrada de la qual rarament gaudim. 

Ara mateix no recordo si en tot el que he llegit de Carles Pi i Sunyer, el pare de l’autora, hi he trobat aquella pregunta gens retòrica que es va fer un altre gran exiliat, Lluís Nicolau d’Olwer (1888-1961): “Què vam fer malament?”. Una pregunta insòlita en el camp republicà, per cert, de qui va ser padrí de noces (per part del nuvi) en el casament de l’autora amb Rossend Carrasco i Formiguera (1892-1990), emblemàticament a Mèxic. El tarannà, que sens dubte ha heretat la filla, és aquest. Com el de Prec en la guerra d’una altra exiliada, Clementina Arderiu: “Perdó / de les victòries, / de les batalles / perdó, / Senyor”. I és que, segurament, sols així acabarem una guerra que tant exili (per tant, malalts i presoners, per dir-ho en literatura russa) va suposar i de la qual és un testimoni immillorable aquesta peça memorialista de Núria Pi-Sunyer.

(Marta Pessarrodona: Manlleus d’exili. Diari Avui, 5 de juliol del 2006)