D'entrada, hem de constatar que tenim ben datada la nostra fotografia; exactament, fou feta el 22 de gener (festa de sant Vicent màrtir, el patró de la ciutat de València) de 1945. Així mateix el lloc el reconeixem a primera vista: l'apartament en què buscava refugi Bernat Artola, al carrer de Catalunya, núm. 17, de Castelló, i que ell acabava de convertir en la pròpia “turris eburnea” on rebia les visites, tal com anota el seu estudiós el professor Lluís Meseguer. Ben mirat, era “ma cova solitària”, en expressió del mateix poeta, en la qual consumia el propi exili interior.

Com és sabut, Bernat Artola i Tomàs (Castelló de la Plana, 1904 – Madrid, 1958), personatge polifacètic, pintor i crític d'art, fou un dels poetes rellevants de la generació de 1930, autor d'una extensa obra en català, que ha publicat completa el profesor Lluís Meseguer. Participant actiu en bona part de les iniciatives culturals que va dur a terme la seua ciutat, ha esdevingut un dels castellonencs emblemàtics del segle XX. Sens dubte, Artola i el seu gran amic Carles Salvador són els dos grans poetes valencians del seu temps.

Tots dos, sobretot Artola, ocupen la centralitat de la fotografia, que escenifica l'acte emotiu, d'admiració i suport, que li ret una colla d'amics. Hauria d’esperar un parell d'anys a ser objecte d'homenatges diversos, precisament arran d'haver obtingut la flor natural, l'any 1947, a les festes majors de la Magdalena, en les quals, per cert, hi deixà una empremta com més va més viva, en el seu «pregó» i en el disseny dels actes simbòlics de la festa. D'altres homenatges públics, més o menys oficials, li va retre la seua ciutat els anys 1949 i 1950.

Ara, la imatge, corresponent, tal com avançava més amunt, al gener de l'any 1945, constitueix el testimoni impagable d'una visita que feien a Artola uns amics, castellonencs els uns i procedents de València els altres. I bé, els tenim identificats els quinze, tret en tot cas del dubte que mantinc respecte de Monfort Tena. Així doncs, integren la fila superior de la imatge, tots drets, d'esquerra a dreta, els dotze personatges següents, per aquest ordre: Francesc Almela i Vives, Josep Simón Hernández, Ricard Sanmartí Bargues, Manuel Segarra Ribés, Francesc Soriano Bueso, Francesc Esteve i Genovés, Carles Salvador, Antoni Monfort Tena (?), Antoni Senent Micó, Miquel Aparicio Bernat, Eduard Codina Armengot i Agustí Alaman i Rodrigo. Els tres asseguts, d'esquerra a dreta, són Josep Ma. Mira i Orduña Bas, Bernat Artola i Àngel Sánchez Gozalbo.

("1945: Una visita emotiva a Bernat Artola", a Serra d'Or, núm. 667-668, juliol-agost de 2015, p. 33-35)

* * *

La història de l'abadia benedictina de Samos s'enfonsa en l'Alta Edat Mitjana, potser sota el regnat sueu de Galícia; és, doncs, la més antiga del país i segurament la més famosa, un mèrit que pretén de discutir-li el monestir d'Oseira. Dreçada en la vall del riu Ouribio, exercí jurisdicció damunt unes dues-centes possessions, entre viles i monestirs. Naturalment, l'abadia fou un pol d'atracció dels pelegrinatges vers Sant Jaume i hagué de disposar d'alberg; aquest, però, era reservat en exclusiva als pelegrins de la noblesa; la resta havia d'allotjar-se fora del clos monàstic.

A un centenar de metres del monestir hi ha la venerable capella del xiprer, coetània de l'església d'O Cebreiro, humil, commovedora, custodiada pel xiprer, inseparable seu potser al llarg de la seua història profunda.

Tornem a travesssar l'Ouribio, per entrar a Sarria, una altra vila medieval bastida damunt un antic castrum, que també creix a la vora del Camí. I és al seu recer que s'hi dreçaren les esglésies de Santa María i del Salvador, el convent de la Magdalena i l'hospital de San António. Finalment, baixant de Sarria, creuem el riu Celeiro per la Ponte Áspera, un encant de pontet medieval d'un sol ull.

(De camí a Fisterra. València: Tàndem Edicions, 2003, p. 117)