—Amb les dues obres sobre el 70è aniversari de les Normes de Castelló, pretenia aportar alguna cosa? Potser recuperar l'esperit de concòrdia i d'acord que va inspirar la creació d'aquelles Normes?
—Ignore si alguna raó biològica em suscita una atracció especial envers les Normes de Castelló. En tot cas, és evident que el meu compromís civil em fa veure en les Normes el símbol de la vella aspiració d'aquesta societat per normalitzar-se i, en contrapartida, el blanc de maniobres pertorbadores. El cas és que les meues primeres recerques a l'entorn de les Normes daten de força abans del 1982. I el 70è aniversari ens arribava amb motivacions afegides: el funcionament de l'Acadèmia i les càrregues en profunditat, originàries de la més alta instància de la Conselleria del ram, llançades contra el nivell de flotació de les Normes.

—No creu que l'esperit conciliador s'ha trencat a l'AVL?
—Aquesta ruptura no és pas d'ara; ve de l'any 78, afavorida per la tríada Attard - Abril Martorell - Broseta, els quals sens dubte haurien beneït avui l'AVL. Per recuperar la racionalitat i la concòrdia, vaig considerar que el 70è aniversari hi podia constituir una oportunitat favorable. És en aquesta direcció que vam promoure el debat civil al voltant de l'actualitat de les Normes, un debat que vam estendre des d'Elx fins a Benicarló, amb participació d'universitats i d'ajuntaments, d'Escola Valenciana i del STE-PV, per exemple, i en el qual va exercir un protagonisme nítid la seu castellonenca de l'Institut d'Estudis Catalans.

(Juli Capilla: "El capteniment de l'AVL m'ha semblat fins i tot patètic", Caràcters, núm. 23, abril de 2003, p. 5-6)

* * *

—I Joan Fuster, quin paper juga en la situació lingüística actual?
—Joan Fuster, un dels pensadors més sòlids de l'Europa del seu temps, va fer de la situació social de la llengua catalana un dels eixos del seu pensament. Ben aviat la reflexió fusteriana va esdevenir el revulsiu més intens de les consciències que ha conegut aquest país durant la història moderna i contemporània. La funció de l’anàlisi i les propostes fusterianes no és sols l’estímul, l’ajuda, la desmitificació..., és la transgressió radical de la ideologia establerta. Som munió els que considerem que hi ha una història de la percepció de la llengua (com a element vertebrador social i de reconscienciació d’un país) anterior a Fuster i una altra de posterior a Fuster. En aquest sentit el seu paper és clau, irrepetible. Vicent Ventura descrivia el fenomen mitjançant l’expressió que Joan Fuster havia estat una xamba genètica. 

—Què hi dieu en relació amb aquells que el posen en dubte?
—Per damunt de tot, Fuster també era humà i dins la seua condició humana hi havia limitacions tals com la de no ser economista, ni historiador acadèmic. En les seues anàlisis de la realitat valenciana, per exemple, havia de partir d'unes bases documentals molt primitives. Tanmateix damunt aquella mena de desert intel·lectual va ser capaç de fer una lectura lúcida, genial, del País Valencià. És lògic que en la tal lectura s’escolaren imprecisions i errades que reclamen de ser revisades, sempre. Precisament, cal que l’obra fusteriana (Fuster és l’antidogma) siga rellegida i revisada, constantment, com a clàssic que és. Ara, hi ha el revisionisme fusterià que, des d’un posicionament espanyol, més o menys implícit, combat frontalment el projecte de la nació catalana, el cos doctrinal que va elaborar el geni de Sueca i que constitueix un dels seus llegats impagables, incomparables. En qualsevol cas, considere una iniquitat que els antifusterians responsabilitzen Fuster de les excrescències d'extrema dreta, bel·ligerants tenebroses contra la llengua nacional dels valencians, que identifiquem com a blaverisme. [...]

—I l'Acadèmia Valenciana de la Llengua?
—L’Acadèmia Valenciana de la Llengua va nàixer com a una operació política, susceptible, doncs, de ser vista amb reticències, si més no. Disposa d’un marge d’actuació –la promoció de la recerca adreçada fonamentalment a l’àmbit filològic i literari valencià– en el qual pot assolir rèdits formidables, i de fet compta amb publicacions valuoses. En la mesura, però, que no renuncie a generar normativa lingüística divergent de la que dicta l’Institut d’Estudis Catalans no podrà estalviar-se d’alimentar les suspicàcies més preocupants. De fet, neguiteja que no acabe de deslliurar-se dels vincles que la lliguen als poders polítics, precisament els que ara mateix despleguen una política de persecució oberta de la llengua del país, tant a l’ensenyament com als mitjans de comunicació (el tancament de Canal 9, el segrest de TV3 i Catalunya Ràdio són violacions dels drets humans, pròximes al genocidi cultural) alhora que aquests poders promouen el secessionisme lingüístic, davant els nassos de la “seua” Acadèmia, que viu sota l’amenaça de veure’s retallada en una part dels seus membres.

(Agnès Toda i Bonet: "Vicent Pitarch: quan l'esperança és l'últim que crema", Llengua Nacional, núm. 87, II trimestre de 2014, p. 37-40)