—Explica'ns un poc com recordes, en general, l'ambient literari i ideològic que vivien els cercles culturals de la Mallorca de la segona meitat dels seixanta.
—Hi havia una certa herència dels cinquanta, concentrada, sobretot, en tres obres d'altres tants poetes mallorquins: El dolor de cada dia, de Jaume Vidal Alcover, Comèdia, de Blai Bonet, i els Poemes de Mondragó, de Josep M. Llompart. Aquesta herència literària autòctona crec que és la que ens va inclinar, a alguns de nosaltres, a escriure en català, en una època en què tot era molt confús: un temps amb pocs llibres, poques llibreries, escàs diàleg i una premsa totalment mediatitzada. I pens que per aquest camí, molts de nosaltres, que llegíem la revista Triunfo, i també Cuadernos para el Diálogo —i, a un altre nivell, Destino—, ampliàrem aquest esquema inicial de la cultura mallorquina mitjançant l'assimilació d'unes noves idees que venien de fora. 

—Quina era la vostra actitud i la vostra relació —vull dir, la dels joves d'aquell moment, que començàveu a intervenir en la vida cultural mallorquina— respecte de personatges de més edat, com Villalonga o Borja Moll, per exemple, o també dels autors de la generació dels 50, que ja has anomenat?
—Bé, pel que fa al dels 50, crec que ja queda respost amb el que t'he dit abans. Pel que fa a gent com en Villalonga, o en Moll, eren persones que nosaltres contemplàvem amb certa prevenció, per motius diferents. En Villalonga tenia un poc el segell de reaccionari, d'ex-falangista, i en Moll el de la ceba, el d'aquesta petita burgesia conservadora que conformava un món de persones molt amants de la nostra llengua, però poqueta cosa més.

—De totes maneres, amb els homes del cinquanta vàreu mantenir, inicialment, una certa confrontació estètica. Com sorgeix aquesta confrontació i com s'arriba a una situació de sintonia?
—Jo pens que es va tractar d'una certa confrontació estètica i també ideològica. I crec que en certa manera, tant en Jaume Vidal Alcover com en Josep M. Llompart —en certa manera, no totalment, ho recalc— van actuar un poc a remolc dels més joves. El cas de Blai Bonet és distint, perquè es movia a Barcelona i ja tenia contacte amb gent del PSUC i gent d'esquerres, diguem-ne, ja instal·lada: Carles Barral, Jaime Gil de Biedma... Però pel que fa a Vidal Alcover i a Llompart, opín que hi va haver una influència dels més joves sobre ells.

—Comences escrivint en castellà, com molts altres en aquell moment. Com apreneu el català i en descobriu les possibilitats com a llengua literària? D'altre costat, hi havia algun tipus de postura ideològica, en el conreu del castellà (allò de «el català és la llengua de la burgesia», etc)?
—Jo record que a en Guillem Frontera i a mi, en Jaume Vidal Alcover ens en va donar algunes classes, de català. Però l'apreníem sobretot llegint, llegint molt cada dia en català, i escrivint, molts poemes sobretot, que després en Vidal Alcover ens corregia. També en Llompart va jugar un paper similar, i fins i tot en Llorenç Moyà record que em va donar algunes petites lliçons. També en Blai Bonet, tot i que ell era més eclèctic, i no li pareixia bé ni malament, que s'escrivís en català o en castellà. Però si que va ser un dels mestres que tinguérem. I no, en absolut, hi havia cap tipus de rerefons ideològic, en escriure en castellà. Simplement, havíem rebut un ensenyament molt complet de la llengua castellana, però no se'ns havia dit res sobre el català. Aleshores, coneixíem molt bé una llengua i desconeixíem completament l'altra. [...]

—Paral·lelament, més o menys, vos anau aproximant al corrent literari conegut com a realisme històric. Aquesta aproximació, es produeix més per motius ideològics que no estètics, o potser a l'inrevés?
—Anava mesclat tot, perquè les lectures literàries que fèiem (Pavese, Sartre, Camus, Beauvoir, etc), eren tot gent que s'havien plantejat ambdues coses: una aventura estètica i una d'idelògica. De tot això, en sorgia una obra reconeixible justament perquè els camps estaven molt poc delimitats. S'ha dit, i s'ha repetit, que la cultura va actuar com a substitut de la política, en un moment en què no hi havia democràcia, ni parlament ni participació possible del poble... Això tal vegada fos així més a Madrid, o a Barcelona, però aquí jo diria que era com un voluntarisme d'activitat antifranquista, un voluntarisme que arribava també a aquesta literatura, la qual tenia un peu dins la literatura mateixa, dins el llenguatge, i un altre en la necessitat de denúncia, de testimoniatge.

(Sebastià Alzamora: "Jaume Pomar: la mirada viscuda", Lluc (Palma), núm. 783, novembre - desembre del 1994, p. 15-19)