POEMA D'AMOR

D'aquella religió teva i meva
només record el tremolor
del teu cos i aquell panteix calent
damunt la meva espatlla que tant estimaves.

El miracle s'obrava en el teu rostre
(flor amarga, flor amarga
sense sol) i en el teu mirar
espaventat i encès, d'al·lucinada.

Fremien els teus pits i les paraules
no hi eren (ametlla amarga) a les golfes
humides de l'apartament (o lloc d'amor
on tu i jo ens trobàvem
endevinant-nos a les palpentes).

I adesiara, aquella religió
tan nostra (teva i meva) em reclama
a la vida, a la llum, a la finestra
on ja fa molt de temps que no he guaitat.

I dins la meva fosca només resta
un raig boirós de l'ahir
en un ritme trencat de vida nova
(inútils esperances que defugen,
incert amor, el fatalisme
o el fracàs de la teva veritat darrera).

(Dins de Història personal. Palma: Moll, 1979, p. 24)

* * *

NIN DE POSTGUERRA 1951

Record, de quan creixia,
era amarg i agressiu com una moixa
embarassada, que triava el mal
i plorava després, llargament, a la cambra.
Creixien prop de mi
altres al·lots amics, potser enemics també,
que em miraven
com a un ésser estrany digne d'estudi.

Plegats lluitàvem —amb espases de fusta,
amb pedres i escopetes de ganxets—,
contra els al·lots de barriades pobres
que dormien amb flassades de cotó, que pegaven amb ràbia
i eren més forts que jo; quan estimaven
el seu amor movia les muntayes; quan odiaven
tota la terra no bastava per a amagar la por de l'enemic.

Record —oh sí!—, les lluites eren nobles
i obertes, cos a cos, el rostre franc
i la paraula encesa encara vibra
pels carrers de ciutat que l'escoltaren:
«Si tornes per aquí, ja saps el que t'espera!»...

Tot allò s'ha ensorrat.
Ara caminen pels carrers que estim, els vells amics.
Els rics són homes públics que surten pels diaris
i de vegades em saluden, si vaig ben afaitat.
Els pobres s'han casat, i amb un eixam de fills
em diuen quan em troben
que aquell temps era bo, que no l'obliden
i recorden el sol ponent-se sota els pins
quan, tombats a la molsa, ens arribaven
els darrers raigs de llum en el pinar
i aquella olor de mata.

(Dins de Història personal. Palma: Moll, 1979, p. 26-27)