Frontissa vol endevinar les eternes raons d'un patronímic

Entre la barba i el sol ixent, entre l'orgull i la inseguretat. Dic el meu nom. Entre els meus lleures de baldufa i el llit d'amor o de plaer. Dic el meu nom. Entre la pluja sobre el meu cor i un cor més fort que la gran Pluja. Dic el meu nom. Entre els vells dubtes i el crit del vent, entre la llum i la tenebra. Dic el meu nom. Entre la forga de les arrels i el cant falsari de les sirenes. Dic el meu nom. Entre les veus de llibertat i l'esclavatge indefugible. Dic el meu nom.

Una russa a l'exili esdevé Gala Dalí mentre cavalquen totes les walkíries. Algú sap que un sol mot dalla les ombres de les creus gammades. Entre les dones soles, Pavese s'alimenta d'excrements o barbitúrics. Ja tot s'ha consumat i això val tres cinquanta.

Frontissa esbrina que els morts existeixen i desconcerten

Ells i elles se'n van dels meus carrers, dels meus diaris, de les meves agendes. Esborren el record i la nostalgia. Se'n van i tornen per l'oblit i pel somni, per les dreceres de l'absurd més negre. Fugen per l'espiral del terbolí del temps, per la pell feta pols, per l'ossada de roses descamades i pels ressols de memòria i metzina. Els escolto, de vegades, amb uns esgarrifalls que em lesionen quan diuen: "no ets" o "seràs com nosaltres". Els escolto. I ploro. Em dol no haver après el seu dialecte, l'exiquisidesa de les seves formes, la delicada correcció que tenen. Elles i ells. Refinats i amatents ambaixadors del meu reialme em parlen d'horitzons amb veles i de futurs pintats.

Mira la mar i entén que els seus dominis no tenen amo. L'ombra d'un núvol blau toca l'escuma blanca i una barca es perd fugaç cap a la llunyania. Tot això no el delita.

(Frontissa. Palma: Moll, 1993, p. 31-33)

* * *

I la paraula et neix, extasiada.

Enllà de l'aigua, creix damunt la terra
un horitzó de foc camí de l'aire.

Aire de mar i de foc, aire de terra,
de lent camí als meus ulls, si esdevé flama.

Terra del caminar cansat, donaves
aguait als ulls, repòs a la mirada
que et despullava fosca al llit de l'aigua.

Terra del caminar cansat, miraves
un horitzó de foc a la muntanya
lluny de la mar en calma, violada.

(Carisma del desert. Palma: Moll, 1987, p. 15)

* * *

POEMA D'AMOR

D'aquella religió teva i meva
només record el tremolor
del teu cos i aquell panteix calent
damunt la meva espatlla que tant estimaves.

El miracle s'obrava en el teu rostre
(flor amarga, flor amarga
sense sol) i en el teu mirar
espaventat i encès, d'al·lucinada.

Fremien els teus pits i les paraules
no hi eren (ametlla amarga) a les golfes
humides de l'apartament (o lloc d'amor
on tu i jo ens trobàvem
endevinant-nos a les palpentes).

I adesiara, aquella religió
tan nostra (teva i meva) em reclama
a la vida, a la llum, a la finestra
on ja fa molt de temps que no he guaitat.

I dins la meva fosca només resta
un raig boirós de l'ahir
en un ritme trencat de vida nova
(inútils esperances que defugen,
incert amor, el fatalisme
o el fracàs de la teva veritat darrera).

(Història personal. Palma: Moll, 1979, p. 24)

* * *

POÈTICA

Comparesc empegueït davant vosaltres
amb les mans plenes d'aire
i al cervell tots els castells del món.
És la trobada
del ferro amb la pedra;
i la guspira que brosta,
que es passeja per la ciutat
i entra als millors salons,
l'esgrimiren, temps enrera,
els salvatges de la nova civilització,
com a clau de portes tancades
o com espasa de foc redemptor.
Així, un crit recorria la ciutat
i el coll em dolia.
Volia rompre tots
els castells dels altres
perquè cresquessin els meus castells
i un lentíssim riu d'odi m'envaïa 
davant tots.
Durava el crit, enlairat per la idea, 
i després eren les oblidades llàgrimes
que hom no trobava
quan calien solament rius de llàgrimes
i silenci
eixit de l'entranya de la intel·ligència.

(Tota la ira dels justos. Palma: Daedalus, 1967, p. 9)