Autors i Autores

Miquel Ponsetí i Vives
1920-2009

Entrevistes

Què us ha impulsat a escriure una novel·la?
—Aquesta és la tercera o la quarta que he fet. Quan estava malalt de cor, de fumar massa —vaig fer una angina de pit greu—, no em podia moure i vaig començar a escriure una novel·la. Es diu Dues generacions i no s'ha publicat. És la història de la meva vida. Sempre la primera és una mica autobiogràfica. Després en vaig fer una altra i una tercera. Aquesta, que el Llamp ha de publicar va ser conseqüència del desencís d'un home, lliurepensador, que amb l'arribada de la democràcia veu el fracàs de la llibertat per als catalans. Va ser producte també de la lectura d'un Roman philosophique, de Voltaire. De rellegir-lo. I de les ganes de voler dir el que passava en aquest país. Pensant també en Topace, de Marcel Pagnol. El tema no és nou. Fernández Flórez té un llibre, Las siete columnas, humorístic, que també el tracta.

I quin és?
—La història, vista amb ironia, d'un enginyer que s'adona que té uns defectes, que són els set pecats capitals, i que se'ls treu per ser perfecte. Quan l'home gairebé és perfecte, es troba que no té amics, ni dona, ni diners. Un home fracassa del tot, resultat d'aquesta difícil perfecció que intenta assolir. Un seu amic, arquitecte, li aconsella que en aquest món no s'ha de ser perfecte. Que miri la gent que ha triomfat i ho veurà. I canvia de vida. Arriba a l'Ajuntament de la seva ciutat, una Vilafolga imaginària, comença a triomfar en els negocis i acaba alcalde. En el llibre s'expliquen corrupcions i anècdotes que vaig saber com a certes. Es torna a casa fins que finalment recapacita i decideix de governar per a les persones dignes, pensant en els grans homes. Ha trobat en el despatx de l'alcalde uns documents que comprometen una colla de gent i decideix de fer-los públics en un acte que es fa en un palau d'esports. Abans que baixi del cotxe ja l'han assassinat.

Vàreu veure molta corrupció, a l'Ajuntament de Barcelona?
—Home, els funcionaris veuen poca corrupció. L'urbanisme no és que sigui corrupció. És un negoci i el negoci com a tal implica un oblit de proïsme, d'uns valors morals.

En què fonamenteu el vostre desencís de la democràcia?
—Us respondré amb una pregunta. Vós creieu que jo puc escriure el que penso als diaris? M'han censurat cartes al director i no m'han publicat articles. Sóc independentista. L'única manera que el món vagi bé és que les comunitats siguin lliures. Tenim una democràcia passada per aigua. Els catalans sofrim la democràcia. Catalunya paga el 30 per cert dels ingressos estatals i en rep un 10 per cent. Això vol dir que és un poble sotmès, espremut.

Recordeu la primera fase de la vostra novel·la?
—No. Em penso que la dona li diu que ja n'està tip, d'ell. Però no ho diu a la primera línia.

Heu tingut ànim d'anar escrivint novel·les sense veure'n publicada cap?
—Jo no les escrivia per publicar. No les havia portat a llegir a ningú. Vaig conèixer en Borràs, li'n vaig donar dues o tres i va escollir aquesta.

A part de l'editor, qui més ha llegit les vostres novel·les?
—Les dues meves filles i amics seus. Cap amic meu. I els membres del jurat del Sant Jordi, però sense saber qui n'era l'autor, perquè m'hi vaig presentar amb pseudònim.

[...]

(Lluís Bonada: El Temps, 28 de setembre de 1992, p. 94)