El 6 d'agost d'enguany moria Antoni Pous, estassat a la plenitud dels 44 anys per una malaltia implacable i pressuda. Sé que no podria explicar, ara, i hi renuncio per endavant, per què Antoni Pous era un dels homes extraordinaris que han passat per la vida del país d'aquest darrers anys i un dels escriptors que hi deixa una literatura i una llengua més irreductibles i alhora més coherents amb la nostra història. Em limito a afirmar-ho. Per als no gaires que el coneixíem (i érem molts, a Vic, a Igualada, a Barcelona, a Alemanya, a Suïssa) això no serà sinó una obvietat; per als qui no el coneixien serà un emplaçament. Tant se val. Per als uns i per als altres serà bo de pensar que en aquests quaranta anys de repressió exterior i de compressions interiors hem estat acompanyats per un com ell que va encarnar la passió per la llibertat de tots, i que n'ha sucumbit. Ens resta la seva obra, l'escrita i la no escrita, la publicada i la inèdita, i restem nosaltres requerits per ella. Caldrà, doncs, tard o d'hora, fer l'esforç de llegir la poesia i de sospesar la prosa de pensament de Pous, ja que l'una i l'altra han tingut un accés difícil tant per raons de divulgació com per efectes de novetat i densitat.

(Ricard Torrents: "Antoni Pous i Argila. Un comiat", Serra d'Or, núm 205, octubre del 1976, p. 21)

* * *

Si em proposava d'escriure la biografia d'en Toni (ni que fos només dels deu anys darrers), cauria tot seguit sota la impressió de proposar-me de reconstruir un trencaclosques del qual em manquen algunes peces. En Toni, d'una banda, era amistós i posava en contacte els seus amics; de l'altra, era gelós com pocs de la seva autonomia. Fins als darrers anys, a Zuric, no va disposar d'una casa on acollir visites. A Tubinga, amb el seu cotxe, anava a casa dels amics, s'hi asseia un moment, s'arborava en una discussió o no deia gairebé ni un mot, i se'n tornava.

Com que jo i la meva família passàvem regularment les vacances d'estiu a la Ligúria, solíem tenir oli d'oliva a casa. Quan venia en Toni, el tastava sucat amb un mos de pa i ens explicava que el pa amb oli era a Catalunya una manera de menjar alguna cosa entre àpats. Per a nosaltres era la forma més transparent que prenia el seu enyorament, si prescindim dels viatges que amb regularitat sovintejada feia a Barcelona i a la Plana de Vic. Però el seu zel didàctic estava també al servei d'aquest enyorament. En un país en què no podia parlar amb catalans sinó rarament, buscava si més no interlocutors entre estudiants catalanistes. Però com que tampoc no n'hi havia gairebé cap, se'ls va crear del no-res. [...]

En Toni va tenir la sort de fer-se càrrec del Lectorat en un moment de la història de la universitat alemanya especialment mogut. A Tubinga el moviment universitari de l'època també havia arribat a un estadi d'agudesa que per a un Lector estranger no podia tenir sinó efectes positius. Hi regnava una alegria experimentadora que per força s'havia d'avenir amb una matèria tan poc institucionalitzada com el català.

(Johannes Hösle: "Evocació d'Antoni Pous", Reduccions, núm. 4, abril del 1978, p. 60-62)

* * *

Antoni Pous (Manlleu, 1932-1976), uno de los intelectuales más sólidos de este país, ha sido un personaje de culto, bastante desconocido pero considerado y celebrado, casi en secreto, por unos pocos happy fews. Las tempranas traducciones de Celan, publicadas en 1976; la traducción de una ejemplar selección de textos de Benjamin (1984); la aureola de poeta de obra escasa y exigente y de su inteligencia y capacidad de seducción altísimas; la pertenencia al llamado Grup de Vic con el maestraje de Riba, quien lo tomó como hijo intelectual; su labor en Igualada con el grupo Lacetània; su actividad tenaz e incansable para con la cultura catalana en Catalunya o Alemania, donde vivió desde 1964, o algunos artículos de referencia obligada para una minoría de conocedores (como Sobre la traducció de poesia), fueron creando ese mito de la cultura contemporánea.

(Víctor Sunyol: "Antoni Pous, un paso por delante", La Vanguardia. Culturas, 29 de novembre del 2006, p. 9)