LITERATURA

No sóc ningú i tanmateix et meno
lluny de la casa on vas servir. No has
de fer-te cap imatge, cap semblança,
d'allò que es ten damunt la terra o es mou
per entre l'aigua. No els demanis cosa 
ni els serveixis, perquè jo sóc gelosa,
jo que no sóc ningú, i si puneixo
és per aquests malfets.

No abusis de mi si no vols càstig.

Recorda que hi ha llibres per guardar.
Sis llibres cremaràs, però el setè llegeix-lo.
El setè fins que comprendràs m'ha de pertànyer.

Respecta els pares si desitges viure
un temps llarg en la terra que us deveu.

No meditis la mort si no encomanes vida.

No confonguis la muller amb Sefarat —
prendries als companys del que us deveu de feina.

No allevis cosa en fals.

No et deixis seduir per la rapeja d'altri
ni pels bous establats a prop de casa teva.

Guardeu aquesta llei! Bastiu les sobrerestes! 
Parlo jo amb el meu poble, jo que no sóc ningú.

RIMS DELS VERBS IRREGULARS

Si rectament vols conjugar
qualsevol verb irregular,
en compte ten algun dels tics
que a l'arrel nien i a l'afix.
El tema duu una flor al barret,
com, sovint, mant catalanet,
o mant, si es vol, catalanàs,
que duu en forma de cabàs.
Xaruc, triput, per tot consol
pren els afixs de cara al sol;
però en plovent un poc, no pot:
l'ase s'ofega en un viot.
On és el cap, on són els peus
d'aquest forat de marrameus?
Res tanmateix no ha d'estranyar.
Tractem del verb irregular.

(El Nou bon sempre seguit del Desconhort a Jaume d'Urgell. Terrassa: Impremta Rimeba, 1974)

* * *

ZÜRICHSEE

Córrec de silenci mut, dens de calitja humida.
A mig pendís de la nostra edat, fondal avall
cap al llac, un home atura un batre
afogat de gavines. Llac espillat d'ungles!
Ull clivellat de la terra! Per l'entrecuix del cel
com regala sang el puig antic dels homes!
Nin o ja noy, rusc, com t'eixamenes de crims
per l'ayre que us lliga! Ara, d'aquesta vora, arriba
l'enllapissada de la nafra solar.

Llac! Espill viat de sang! Fondal obert! Tancat! Ulls!
El cor del temps cedeix a aquesta voliaina roja.
Es reticula, vibra, entre filats d'espai bessons,
ara que l'ayre es refreda. Temps encebat de gluen!
Punt angulat d'arestes! A l'enxarxat de l'ull
com es sangtraeix la malva còrnia del vespre!
Iris o bé deu, canal, quina closa lenticular
glaça el bri que us grifolla? Ara, cristal·lí enfora, brunz
l'enllardissada de l'ungleig lunar.

Viaró de llums madur, dur de ferritja rodona.
Del cor glaçat dels anys, calladís amunt,
llisca, amunt, la brillantor sonora
el món absent dels pares. Clivell ensementat d'espurnes!
Tija vibrant de paraules! Per l'angulat de llums
quins rierons de veu distintament germinen?
Crims o ja mots, gruix rodonenc de l'ull,
quin buf de records us congela! Ací, d'aquesta vora, lluu
el cristall de la sangassa solar.

(Dins de Reduccions, núm. 1, gener del 1977, p. 7-9)

* * *

Dol de l'amor

A l'Amor li dol tanta solitud
i aquesta greu presó que em té la vida;
tanta gent i estic sol, ai! solitud,
solitud trista de la meva vida.
Em dol la vida; també em dol morir;
voldria ser etern, prò sense vida;
i voldria lliurar-me eternament
a la mort lenta de la meva vida.
Oh! quina llàstima ésser home. Sóc
un home
solament per lliurar a l'inconegut
l'ofrena somnial d'aquesta vida.

I

Tres fugues

Ara els arbres esbotzen ja les branques
i recorden.
Obliden caminals secrets les bromes
i es fan allà on l'esguard acaba.
Els ulls sobre la flor de la perera
ballen i cullen violetes. Ara
tinc la sang verda; faig cel com els cims.

Viuen els segles resignats i dolços
en el futur dels astres inestables.
Deu-me'n un got del seu excés de fites,
solament seré avui. Ja partiré
de l'hostal amb el rosegó i el sac
al muscle i seguiré els meus camins d'home,
i ensenyaré les mans buides a tothom
perquè vegin que sóc el no ésser.

Els meus dies són el teu plor i ho sento.
Vine!, anirem plegats; som el mateix,
no som... Avui, però, és primavera.

(Antoni Pous. L'obra essencial. Vic: Eumo, 2005)