Autors i Autores

Teresa Pous

XIII Encontre d'Escriptors Gallecs, Bascos i Catalans. Andorra, 1996.
Acte literari a Gandia. Any 2005.
L'autora a Llinars del Vallès amb els seus gossos Follet i Kiria. Any 2006.
Teresa Pous amb Olga Xirinacs, Susanna Rafart, Ada Castells i Ma. Assumpció Ribas. Andorra, any 2006.

Entrevistes

Com i quan t'introdueixes al món de la literatura?
—Les classes d'estètica literària amb José María Valverde i l'aprenentatge al costat de Felip Cid van ser determinants i em van fer créixer la passió per la literatura. I em va influir l'estudi de l'obra de Sor Juana Inés de la Cruz que vaig començar amb motiu de la tesina de llicenciatura que tracta de l'anàlisi poètic i filosòfic del seu poema "Primero Sueño". Feia anys que volia ser novel·lista però per escriure una novel·la cal molt de temps, cal documentar-se a fons, reflexionar i, sobretot, deixar-se posseir pels personatges, per les seves personalitats, pels seus destins individuals, per les circumstàncies i pel moment històric en el qual viuen. Això és essencial per aconseguir que visquin amb plenitud, que siguin versemblants. I si vols que tingui un determinat nivell literari, cal polir i retocar fins que no hi hagi res de superflu ni res de mancat, fins que la música de les paraules sigui la que ha de ser.

Destaquen de la teva novel·la el seu realisme i la capacitat colpidora que té. Era aquest el teu objectiu abans d'escriure-la o les històries que has anat descobrint l'han fet així?
—Els fets reals que passaven a l'exèrcit nazi i als camps russos són narrats literalment, sense magnificar cap aspecte brutal ni retallar cap monstruositat. La resta és ficció. Durant tota l'elaboració de la novel·la vaig haver de buscar el difícil equilibri entre passió i contenció. Tot i que els sentiments hi juguen un paper molt rellevant, era primordial no deixar-me arrossegar pel sentimentalisme en cap moment. Una cosa és la sensibilitat i l'altra és la carrincloneria. La sensibilitat i la bellesa il·luminen i el sentimentalisme pot apagar i estancar l'esperit. Voldria pensar que l'actitud i la personalitat d'Alfred Gerhardt, el protagonista i personatge de ficció, i les de les dones que van sortint al llarg de la novel·la colpeixen tant com els fets reals narrats.

Una recerca d'aquest tipus porta el seu temps. Quan vas començar a escriure la novel·la?
—Vaig començar a escriure la novel·la fa sis anys. Les primeres quatre versions no m'agradaven. Quan vaig acabar la cinquena, vaig saber que aquella era la novel·la que volia. Han estat sis anys de treball i de cercar la veu narrativa.

Quant a la documentació, com la vas aconseguir? Ha estat aquesta la part més complicada d'elaborar de la novel·la?
—La documentació més important em va venir d'una font oral: les converses amb Rodolf Berthold, un gravador català de pare alemany que va haver d'anar a lluitar a l'exèrcit nazi i va ser fet presoner pels russos. Em confià les seves experiències als camps russos i m'ensenyà els dissenys que feia dels edificis, de les filferrades i de les torres de vigilància. També vaig recollir moltíssima informació a les hemeroteques i arxius consultant diaris i publicacions periòdiques de l'època, documents diversos i, és clar, llegint assaigs històrics, biografies i obres literàries. La part més difícil de la realització de la novel·la és la que té a veure amb el misteri de la creació literària i amb la filosofia i la vida. Amb el fet màgic d'anar creant uns personatges que arribaran a tenir vida pròpia i que, finalment, et diran i t'ensenyaran coses que tu no sabies.

Per què creus que els camps de concentració de Rússia han passat més desapercebuts que no pas els alemanys?
—Per diversos motius. En primer lloc, als camps de concentració alemanys es va voler practicar una aberració tan gran com és l'extermini d'un poble, es va matar sistemàticament milions de jueus i això es va fer amb la col·laboració directa o indirecta de la societat civil. I sobre els camps de concentració russos se sabia que servien per castigar l'exèrcit alemany, cosa que, d'entrada, no creava reaccions adverses. Amb el pas dels anys s'han anat coneixent aspectes terribles dels camps soviètics.

Penses que el teu llibre servirà per descobrir aquesta realitat?
—El llibre explica les brutalitats que es practicaven als camps de càstig russos. I també ha volgut referir una odissea personal, la història del personatge principal, el personatge de ficció. Es tracta d'un cirurgià que de sobte ha d'abandonar la seva carrera brillant a Barcelona i s'ha de submergir en una tragèdia personal i col·lectiva. Viurà la incorporació a l'exèrcit nazi, l'ocupació de París i l'amor en temps de guerra, el captiveri en un camp de Rússia i la deportació a Sibèria, la força de l'amor i de l'amistat, el poder de la paraula i de la música. Immers en la misèria, a través de la memòria, de l'observació de la realitat, de la capacitat reveladora dels mots i de la força de l'esperit, anirà sorgint de dins seu l'home que sabrà aprofitar i desenvolupar les seves facultats o virtuts, que aprendrà a viure amb "els ulls oberts", que començarà a identificar i reconèixer el mal, a saber què dóna alè vital, a veure la bellesa i la tendresa.

I personalment, què has après durant el període d'elaboració de La cançó dels deportats?
— He entès la importància de l'esforç, de perseverar en el treball literari per aconseguir escriure una obra amb el màxim nivell literari, he comprès el valor de donar el millor d'un mateix. He après alguna cosa important sobre allò de sequere deum, seguir el déu, sobre la dignitat, sobre l'amor i l'amistat, sobre que cal viure amb plena consciència i que cada elecció ens va modelant...

(Marta Olivé. "Entrevista a Teresa Pous", La Portada, novembre 2006)