Carles Riba fue poeta mucho antes y mucho más fervorosamente que cualquier otra cosa. Esto es obvio, pero no está de más recalcarlo, porqué no hay razón para esperar que ahora, con su muerte, se adormezca por fin el instinto que ha llevado a muchos a desdibujar la figura de poeta de Riba, dando desmedido relieve a sus rasgos secundarios: a sus tareas como traductor, humanista, profesor, organizador y embajador cultural. Instinto cuyas punzadas hicieron siempre sufrir a Riba: un amigo de su juventud me refirió cuánto le irritaba que alguien le dijera entonces que su traducción de la Odisea era una obra más importante que sus poesías.

Su generosidad intelectual, su abnegada disponibilidad para la colaboración y, no en último lugar, su admirable capacidad de concentrada eficacia en el trabajo, le abocaron siempre a tareas en las que, por decir así, fue demasiado visto por demasiadas gentes, no precisamente cándidas, que se instalaron con alacridad en el olvido de su esencial condición de poeta.

(Gabriel Ferrater: La poesia de Carles Riba. Cinc conferències. Barcelona: Edicions 62, 1983, 2a edició)

* * *

Vet aquí, doncs, com Carles Riba, sempre obsessionat pel progressiu i indefugible assoliment d'una noble llengua comuna escrita, va contribuir, com a escriptor i com a filòleg, a perfeccionar la tasca dels seus predecessors i ens deixà ben traçat, a despit de les seves esporàdiques limitacions humanes, un programa, sempre en curs de redacció, d'estudis, de treballs, d'exigències. Somnià sempre, com Fabra, la "futura forma ideal de la llengua"; i, com Fabra, es va fer estimar "pel mateix amor d'ella, pel que obscurament es volia de perfecció, d'ordre, de goig i en certa manera de luxe en ella." Aquest somni i aquest amor són, avui i per sempre, la nostra herència més sagrada, inviolable.

(Miquel Dolç: Actes del simposi de Carles Riba. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans i Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1986)

* * *

Jo sóc dels qui creuen que la manera de ser de Riba és absolutament indestriable de la seva obra. El que ha influït més en la seva obra és el seu temperament. És un cas de fusió absolutament remarcable d'una cosa i de l'altra. La frase de Buffon —l'estil és l'home—, tòpic universal, seria indiscutible si no es produïen els casos de desdoblament, que en literatura, com en tot, són innombrables. [...] La definició de Buffon li va com un guant. Riba és el seu estil. No hi ha comèdia. No hi ha desdoblament. La fusió és total. L'estil i l'home formen una unitat, una cosa absolutament, aclaparadorament seriosa. I com que Riba fou un home contingut, d'un pudor total, horroritzable davant d'un qualsevol excés (un home d'estructura clàssica), la seva obra presenta característiques iguals.

Jo crec que Riba fou abans que tot un home apassionat —i de la passió més noble i autèntica, vull dir normal. No fou un polemista capriciós, frívol o de panache, sinó un dialèctic de la raó i de la veritat. Res ni ningú no li hauria fet agafar la ploma per defensar una cosa equivocada o una qualsevol anècdota per més amor propi que hagués comportat.

Sempre cregué, d'una altra banda, que la formació i l'enriquiment d'una llengua no és pas obra solament dels escrits diríem originals i directes, sinó, a més, de les traduccions que la llengua pugui contenir. Per a ell, doncs, una traducció podia ésser tan important com un document indígena —i així la cura que posà en les seves traduccions fou exactament la mateixa dels seus escrits més personals i directes.

(Josep Pla: Obra completa, Homenots, primera sèrie. Barcelona: Destino, vol. 18, 1992)

* * *

En proposar-me de tractar especialment de la crítica de Carles Riba, en aquest homenatge a un escriptor al qual la cultura catalana deu fortitud i exemple en tot allò que de vivent ens pot oferir, no he deixat de considerar que, crític, ho és tot escriptor, simplement.

D'un crític diem que és un home que jutja, que dictamina, que decideix, amb idees i sobre idees primàriament; [...] un crític és un home de punt fix, de referències segures, de fe incommovible: un home que creu, i l'objecte de la fe del qual, diguem-ho ja, són les idees. Són, doncs, en rigor, les idees i el seu sistema, l'única realitat del crític. Ell és un idealista, un platònic, un home que [...] té el món a l'inrevés, ferm i segur en allò més impalpable i transparent, menys massís, i vacil·lant en allò més opac, resistent i, en darrer terme, obvi.

Ara, si mai ningú que hagi estat al mateix temps home de pensament, ha tingut poca fe en les idees, aquest és sens dubte Carles Riba. [...] el seu escepticisme enfront de les idees és tot ell una lluita amb l'idealisme, perquè n'és més que un simple refús. [...] La distinció, no ens enganyem, és radical: és la que hi ha entre qui creu en les idees perquè hi veu raons, i qui n'usa perquè li fan el servei d'instruments, o, dit brutalment, d'unes eines. [...] i és, al meu entendre, la millor manera de descriure l'ús que fa Carles Riba de les idees, les eines del crític."

(Joan Ferraté: Papers sobre Carles Riba. Barcelona: Quaderns Crema, 1993)