—En quin moment et trobes amb el valencià?
—Canviar de llengua no va ser tan fàcil. Els meus coneguts a València parlaven castellà i a l’escola pública es cantava el Cara al Sol i Con flores a Maria. La Universitat va ser el primer contacte: un sector del Sindicat Democràtic d’Estudiants parlava i defensava el valencià i la seua cultura. Em comence a relacionar amb persones d’aquest grup i m’acabe casant amb un d’ells. Malgrat això, no va ser fins després de viure als Estats Units, en 1977, quan comence a estudiar de veritat el valencià. [...]

—Desenvolupes un llarg treball sobre autores com ara Virginia Woolf, Kate Chopin o Isabel-Clara Simó, entre altres. Com s’inicia?
—Em considere una dona del segon feminisme, el dels 70. Tot i llegir El segon sexe de Simone de Beauvoir en un seminari a la universitat, va ser durant l’estada als Estats Units quan accedisc al treball de figures com ara Virginia Woolf, Betty Friedan, Kate Millet, Joanna Russ, Mary Ellmann, Shulamith Firestone o Elaine Showalter, i, una vegada vaig tornar a València, em vaig sumar a les primeres Jornades Feministes del País Valencià, en 1977, on vaig presentar el meu primer treball: la ponència La opresión de las mujeres en la publicidad. Des d’una perspectiva de gènere, em vaig fer amb una formació crítica amb la qual analitzar les “imatges de dones”, creacions masculines suposadament universals i vàlides per a les dones. O bé, des d’una crítica més desenvolupada, estudiar i analitzar les obres escrites per dones, centrada en les seues creacions i veus. Tot i amb això, voldria dir que, naturalment, també m’interessa l’obra feta per escriptors i que he publicat treballs sobre Josep Palàcios, Jaume Pérez Montaner, Joan Fuster o Pere Bessó, per exemple.

—La petjada d’un feminisme en constant evolució, així com la mirada a diferents aspectes de la vida en els quals participar, ha estat present en la teua poesia des de L’Espiral (1994), fins a l’actualitat. Enguany presentes a la Plaça del Llibre de València un nou títol: Han tornat les roselles. Què hi trobarem?
—El leitmotiv són les cites del seu inici: “Aquesta és la llum de la tardor; s’encén per a nosaltres/ És sens dubte un privilegi acostar-se al final/ creient encara en alguna cosa”, de la Premi Nobel Louise Glück, i el clam de llibertat de la cantant afroamericana Odetta en la Freedom Trilogy. Jo em situe ací. A la meua edat encara crec en alguna cosa: la llibertat, els drets, la dignitat, la poesia i els somnis... i vull actuar en eixa direcció. I, pel que fa a les dones, la presència del seu desig i la seua coherència, la condemna de la violència masclista, i reflexions sobre el concepte de “l’àngel de la casa”, de Virginia Woolf.

(David Silvestre. “Isabel Robles: ‘La situació de les dones en la poesia ha canviat, ja no estan en minoria’”, Levante-EMV, 23 de setembre de 2023. En línia)