Segurament, li hauria agradat molt a Mercè Rodoreda poder veure als aparadors de les més importants llibreries del barri llatí —el barri on va viure els anys del seu difícil exili— i en un lloc destacat, la traducció al francès de la seva novel·la més premiada, El carrer de les Camèlies, en la qual es va reparar la flagrant injustícia comesa inicialment, amb La plaça del Diamant. La traducció d'El carrer de les Camèlies té una portada molt suggeridora: el retrat d'una dona mig esborrada per la pluja. I, de fet, Mercè Rodoreda ha estat per diverses i variades circumstàncies i com la portada de la novel·la, una figura lleugerament desenfocada que, però, amb tenacitat i esforç, s'ha anat imposant com la novel·lista catalana contemporània més important; indiscutiblement, la que ha assolit més difusió internacional. Al cap de tres anys de la seva mort, aquesta recent traducció francesa, en una ciutat tan rica d'ofertes culturals de les més variades tendències, no fa més que confirmar-ho. I de fet, París fou per a Mercè Rodoreda, i malgrat els problemes econòmics i morals que hi patí, una ciutat estimulant i plena d'alicients, on mai no se sentí exiliada del tot, diferentment de Ginebra. I un dels seus darrers projectes que, però, no va poder realitzar ja, era escriure un llibre dels seus records de París en la línia de París era una festa de Hemingway, un autor que admirava profundament i que la influí. Al llibre, hi volia reflectir les seves impressions sobre la ciutat, sobretot fer-hi aparèixer els seus llocs més característics i evocar-ne el perfum. La brasseria Lip o el cafè de Flore, per exemple, on, a distància, lleument esborrada, li agradava observar els grans intel·lectuals francesos de l'època, ben instal·lats en una sòlida tradició cultural; per aquells anys destacaven figures ara ja gairebé mítiques de Simone de Beauvoir i de Jean-Paul Sartre, que Mercè Rodoreda admirava. Tanmateix, sota una aparença fràgil i tímida, Mercè Rodoreda amagava una voluntat de ferro, i malgrat que la seva vida no fou mai gaire fàcil, sabé vèncer totes les dificultats i esdevenir el que es proposava ser: una novel·lista important. Els anys "inútils i desmoralitzadors", segons escriu en una carta a Anna Murià (Cartes a l'Anna Murià: 1939-1956), en què hagué de deixar de banda la seva vocació literària, els sabé convertir posteriorment i gràcies al seu esforç en "útils i estimulants".

(Carme Arnau. "Mercè Rodoreda i París", La Vanguardia, 24 d'abril del 1986)

* * *

Mi impresión personal es que en La mort i la primavera Rodoreda se comprometió consigo misma a llevar a cabo una de los más denodados esfuerzos de introspección personal que conozco. Algo comparable a lo que hizo Céline con Voyage au bout de la nuit, por poner un ejemplo cercano en el tiempo e incluso en los resultados. Eso explica que Rodoreda luchara con ella "com si m'hi anés la vida" y no vacilara en presentarla como una obra maestra: su obra maestra. ¿Lo es desde el punto de vista del lector? Sinceramente, no lo sé [...]. Pero el desafío es demasiado poderoso para renunciar a él. Se trata de una novela insólita, escalofriante, bellísima, probablemente irrepetible en nuestro espacio literario [...]. Me impresiona pensar en el caudal de sufrimiento que acumuló Mercè Rodoreda a lo largo de su aventura existencial, para al cabo legar esa oscura poética del dolor. El efecto que me ha producido es sencillamente inenarrable.

(Robert Saladrigas. "La última primavera en negro de Mercè Rodoreda", La Vanguardia, 29 de maig del 1986)

* * *

La inconsciència, l'ambició, les passions o l'alienació són només excuses, camins per a aconseguir una closca on reboti tota possibilitat de vida cordial. Són personatges cruels, sinistres i terriblement reals, des de sempre. Per això m'agrada destacar, de la seva obra, sobretot la crueltat, i en un altre nivell de coses, també molt important, la reflexió sobre l'aspecte més entranyable dels homes: els sentiments. Sentiments que acaben sempre convertint-se en una veritable font de sofriment. Aquesta crueltat, aquesta agressivitat per a revelar la part sinistra de la vida, Rodoreda ens la serveix, en compensació, en un estil mític i poètic, però no per ser poètic deixa de ser sinistre.

(Dolors Oller. "La crueltat com a virtut", Avui, 14 d'abril del 1983)

* * *

La pluralitat de registres i d'interessos que Rodoreda és capaç de concentrar en les seves novel·les constitueix una de les claus de la seva popularitat. Aquest és el cas, per exemple, de La plaça del Diamant, la seva novel·la més celebrada. En una primera línia, es tracta de la narració de les aventures —i, sobretot, les desventures— d'una noia d'un barri menestral de Barcelona que queda atrapada per la guerra civil i les seves conseqüències. Una història senzilla i sensible, amb escenaris reconeixibles, en la qual s'han pogut sentir identificats milers de lectors catalans. La història, però, no és una simple anècdota, perquè les angúnies de la Colometa, els seus sentiments, les seves passions i les seves pors tenen validesa universal. D'aquí l'interès que pot despertar en un lector estranger. I, encara, des del punt de vista històric, La plaça del Diamant resulta un text molt més aclaridor que molts dels manuals d'història que parlen de la guerra civil espanyola. Com és possible que en Quimet, el marit de la Colometa, home casat i responsable, ho deixi tot per anar voluntari al front a defensar una idea, una Revolució? Els que pietosament han negat el caràcter català de la Guerra Civil del 36 queden desmentits per aquesta novel·la, perquè, en Quimet, com molts altres catalans, somiava en una Revolució que capgiraria, de la nit al dia, un ordre social considerat injust. I per aquesta Revolució deixa els coloms, i la Colometa, i va a primera línia, i mor [...]. 

(Agustí Pons. Avui, 13 d'abril del 1993)