Xavier Romeu i Jover neix a Barcelona el 1941 en el si d'una família de tradició catalanista i republicana, on té facilitats per accedir a certa literatura catalana, com la de Joan Oliver, Pere Quart, i a una educació en català a l’escola Virtèlia de Barcelona.

Als quinze anys comença a escriure, ja en català, però per influència familiar cursa el batxillerat de ciències i comença la carrera a l'Escola d'Enginyers. La vocació que encara sent per l'escriptura fa que deixi els estudis només un any més tard i comenci a escriure seriosament mentre treballa en feines molt diverses (venent llibres i corregint proves editorials o mirant d'ajudar a tirar endavant una nova editorial que finalment no surt a la llum, per exemple).

Potser impulsat per l'embranzida que li dona guanyar el seu primer premi literari el 1964 (premi Vida Nova pel conte L'espirall), es matricula aquest mateix any a Lletres, tot i que, a causa del servei militar que ha de complir a Cartagena i a Madrid, tampoc ara no realitza els estudis de manera metòdica.

Durant aquell temps segueix conreant el conte (en són testimonis el Premi Condal que rep pel relat L'intrús el 1965 i el Víctor Català dels Jocs Florals de Caracas que guanya amb Allò que és intocable el 1966) i, quan és a Madrid, l’ambient teatral que s’hi viu el fa pensar per primer cop a escriure obres dramàtiques. D'aquesta manera, a la capital espanyola, mentre es guanya la vida traduint algunes novel·les de la sèrie James Bond, el 1966 escriu la peça de caràcter autobiogràfic Ànima endins, que, malgrat que ell mateix no la té en gaire bona consideració, s'arriba a estrenar l’any 1969 a la programació alternativa del teatre Romea sota el títol d'Ànimes de càntir.

Després de llicenciar-se, ja a Catalunya, col·labora en el Diccionari biogràfic Albertí i segueix escrivint teatre, camp on destaca amb obres com Els mites de Bagot (premi Ignasi Iglesias dels Jocs Florals de Marsella el 1967) o Ni de septentrió, ni de migdia, ni de llevant, ni de ponent, gent, o A tot arreu se'n fan, de bolets, quan plou (1968), una versió d'El cercle de guix caucasià del seu admirat Bertold Brecht, que s'estrena tant en una versió amb titelles com amb actors reals i té una bona resposta de públic.

Cap al 1968, s'integra en el Grup de Teatre Independent on revisa la dicció de Les noces de Fígaro. És per aquesta època que coneix Josep Anton Codina, de qui Xavier Romeu manifesta haver après tot el teatre que sap i qui li dirigeix Els mites de Bagot quan s'estrena a Granollers, amb Albert Boadella com a actor protagonista. També l'influeixen Francesc Nel·lo, Maria Aurèlia Capmany, amb qui escriu l'obra Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya, i Jaume Vidal Alcover, que l'ajuda en la seva obsessió per la llengua.

Precisament, aquest interès per la lingüística no només es tradueix en les diverses tasques que realitza professionalment (a banda de les vinculades al món teatral, també es dedica a la correcció, la traducció i l'elaboració de diccionaris), sinó que també es reflecteix en un viatge a finals de la dècada dels seixanta, quan assisteix a un curs de dramatització de textos a Txèquia i entra en contacte amb el cercle lingüístic de Praga.

Retornat d'aquesta estada a l'estranger, continua vinculat a la producció teatral i escriu la que ha estat considerada per la crítica la seva obra més representativa, Estat d'emergència, que s'estrena el 1972 a Terrassa sota la direcció de Feliu Formosa.

Després, es comença a apartar a poc a poc de la creació literària per dedicar-se cada vegada més exclusivament a l'estudi de la llengua. En aquest sentit, escriu una tesi de llicenciatura sobre la fonètica en les Homilies d'Organyà, alhora que segueix col·laborant, ara amb un protagonisme més important, en l'elaboració d'obres de referència. És autor, entre d'altres, del Breu diccionari ideològic (1976) i del Manual de fonologia catalana (1983). La seva tasca com a docent també està relacionada amb aquest interès per la llengua: fa de professor de gramàtica històrica i de fonologia a la Delegació de la Universitat de Barcelona a Tarragona, de fonologia catalana a l'Institut del Teatre de Barcelona o de dicció als Nous Estudis Teatrals d'Horta.

La seva producció literària de la segona meitat dels anys setanta i començaments dels vuitanta es limita a la publicació d'un recull de narracions, escrites entre 1964 i 1975, amb el títol La mort en punt (1976), la novel·la Ascendent escorpió (1979) i la participació en el conjunt de relats eròtics escrits amb el col·lectiu Ofèlia Dracs (del qual era la "R" de l'acrònim "DRACS") Deu pometes té el pomer (1980).

També és en aquells anys que té una participació cultural i política més activa. És un dels primers socis de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana l'any 1977 i, un any més tard, ingressa al Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN), del qual és membre del Comitè Executiu ja a partir del 1979, i comença a col·laborar més intensament com a articulista polític en diverses publicacions com Lluita, el diari Avui o, amb articles escrits sota la firma Trencavel, col·lectiu preocupat per la qüestió nacional i pel paper de l'escriptor dins la societat, a la revista Canigó. En aquests articles (molts d'ells recollits pòstumament al volum Ascendent Catalunya, 1987), es manifesta convençut que l'alliberació de la classe treballadora passa sempre per la llibertat dels Països Catalans.

Xavier Romeu i Jover mor en accident de trànsit el 12 de juliol de 1983, prop de Vilafranca del Penedès.