En la difícil realitat estrictament lingüística que hi ha hagut sempre al País Valencià, Sanchis va intentar i va aconseguir els quatre objectius següents, precisament en l'ordre en què els donaré, l'únic possible. Primer, aplicar als parlars valencians un mètode de descripció científic; segon, clarificar el grau d'acceptabilitat social, i per tant de validesa operativa, de les diferents variants existents; tercer, adaptar per als esmentats parlars, que coneixia pam a pam i estimava entranyablement, l'obra de Pompeu Fabra; quart, contribuir a l'ideal d'una llengua comuna, sòlida i forta, per a tota la comunitat lingüística.

El quart ideal el van acabar de perfilar, partint de les seves orientacions, les obres de Carles Salvador (1966) i Enric Valor (1977 i 1983). Personalment, Sanchis va adoptar com a llengua de redacció de la Gramàtica una varietat 'estàndard' menys forta, menys ideal però que ell creia més realista, més apta per 'concitar el màxim nombre d'adhesions possible' (Ferrando): usava vore, est, eix, atre i nosatres, vosatres i les formes verbals del tipus partixc i parlara; actitud que va crear una certa confusió entre els especialistes, que defensaven veure, aquest, aqueix, altre, nosaltres, partesc / partisc i parlàs / parlés. Avui, a distància i amb la valoració adequada, l'obra senyoreja sòlidament des de l'altura."

(Joan Solà: "Sanchis Guarner, 20 anys", Avui Cultura (Barcelona), 13 de desembre del 2001, p. 7)

* * *

La labor intel·lectual de Manuel Sanchis Guarner, si més no en la seua materialització escrita, s'obre i es tanca amb la publicació de les dues obres cabdals de la seua bibliografia. Em referesc, naturalment, a la primera edició de La llengua dels valencians (València, 1933) i a l'Aproximació a la història de la llengua catalana (Barcelona, 1980), dues obres que no sols representen el punt de partida i d'arribada de tota una vida consagrada al quefer filològic sinó que sintetitzen alhora el tarannà científic, cívic i ètic d'un dels més eminents lingüistes que ha produït el País Valencià. […] Dos llibres que són, respectivament, com l'anunci de tot un projecte de vida professional, pensat sobretot de cara a un poble valencià manipulat i desinformat pel que fa a la seua identitat idiomàtica, i com la síntesi de les realitzacions d'aqueix projecte, inserides ja plenament en el marc nacional de la llengua catalana i presidides per una visió de conjunt, coherent i madura, de la nostra història lingüístico-cultural.

És en gran part gràcies al seu rigor professional, al seu incansable treball i a la seua exemplaritat cívica i ètica que avui els valencians hem recuperat la nostra història lingüística, alliberada definitivament dels prejudicis multiseculars que ens havien impedit de reconéixer la nostra identitat idiomàtica i nacional. Les formulacions teòriques, fins i tot algunes de les seues interpretacions dels fets lingüístics interns o externs valencians, poden quedar relativament invalidades en el futur, però les seues aportacions, sempre sòlides i assenyades, marcaran també definitivament l'inici d'una nova etapa de solvència científica per a la filologia catalana del País Valencià.

(Antoni Ferrando: "Manuel Sanchis Guarner, historiador de la llengua", Miscel·lània Sanchis Guarner. València: Universitat de València / Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, vol. 1, p. 71, 1992)

* * *

València i el País Valencià són el denominador comú de l'obra de Sanchis Guarner. A ells ha dedicat gairebé tots els seus esforços, materialitzats en la seua constant defensa de tot el que és autènticament patrimoni nostre: la llengua catalana, les tradicions valencianes, la història, la cultura… Tot un munt admirable de coneixement plasmat en desenes i desenes d'estudis històrics, lingüístics, lexicogràfics, toponímics, literaris o de cultura popular.

(Jaume Pérez Montaner: Miscel·lània Sanchis Guarner. València: Universitat de València / Barcelona: Abadia de Montserrat, vol. 3, p. 24)

* * *

Al costat de l'exigència més rigorosa, don Manuel era generós davant el treball ben fet: 'És evident que tota obra és i serà perfectible; ara, en la present, que conste, hi ha molt poques coses perfectibles'. Aquests mots del professor Sanchis Guarner, de reconeixement a la investigació d'un jove filòleg la concepció metodològica i l'anàlisi estructural del qual s'allunyaven bastant del quefer historicista de don Manuel, evidencien la gran honestedat i la generositat amb què el mestre reconegué en tot moment l'esforç intel·lectual i la tasca ben feta.

(Lluís Alpera: "La seva darrera lliçó acadèmica", dins "Record de Sanchis Guarner", Serra d'Or (Barcelona), núm. 270, març del 1982, p. 17-18)