Autors i Autores

Carme Serrallonga
1909-1997

El difunt Mattia Pascal, de Luigi Pirandello

"Una delle poche cose, anzi forse la sola ch'io sapessi di certo era questa: che mi chiamavo Mattia Pascal. E me ne approfittavo. Ogni qual volta qualcuno de' miei amici o conoscenti dimostrava d'aver perduto il senno fino al punto di venire da me per qualche consiglio o suggerimento, mi stringevo nelle spalle, socchiudevo gli occhi e gli rispondevo:
—Io mi chiamo Mattia Pascal.
—Grazie, caro. Questo lo so.
—E ti par poco?
Non pareva molto, per dir la verità, neanche a me. Ma ignoravo allora che cosa volesse dire il non sapere neppur questo, il non poter più rispondere, cioè, come prima, all'occorrenza:
—Io mi chiamo Mattia Pascal.
Qualcuno vorrà bene compiangermi (costa così poco), immaginando l'atroce cordoglio d'un disgraziato, al quale avvenga di scoprire tutt'a un tratto che... sì, niente, insomma: né padre, né madre, né come fu o come non fu; e vorrà pur bene indignarsi (costa anche meno) della corruzione dei costumi, e de' vizii, e della tristezza dei tempi, che tanto male possono esser cagione a un povero innocente.
Ebbene, si accomodi. Ma è mio dovere avvertirlo che non si tratta propriamente di questo. Potrei qui esporre, di fatti, in un albero genealogico, l'origine e la discendenza della mia famiglia e dimostrare come qualmente non solo ho conosciuto mio padre e mia madre, ma e gli antenati miei e le loro azioni, in un lungo decorso di tempo, non tutte veramente lodevoli.
E allora?
Ecco: il mio caso è assai più strano e diverso; tanto diverso e strano che mi faccio a narrarlo."


(Fragment del llibre de Luigi Pirandello Il fu Mattia Pascal. Roma: Grupo Editoriale L'Espresso, 2002, p. 5)

* * *

"Una de les poques coses, més ben dit, potser l'única que jo sabia del cert era aquesta: que em deia Mattia Pascal. I me n'aprofitava. Si mai algun dels meus amics o coneguts demostrava d'haver perdut el senderi fins al punt de venir-me a demanar consell o algun suggeriment, jo m'arronsava d'espatlles i li contestava:
—Em dic Mattia Pascal.
—Gràcies, home. Això ja ho sé.
—I et sembla poc?
No em semblava gaire, val a dir-ho, ni tan sols a mi. Però aquella època jo ignorava què vol dir no saber ni això, no poder contestar —és a dir, com abans— en cas necessari:
—Em dic Mattia Pascal.
Potser algú em voldrà plànyer (costa tan poc) imaginant-se la tremenda angoixa d'un desgraciat que, tot d'una, es troba que descobreix que... sí, res, al capdavall: ni pare, ni mare, ni com va ser ni com no va ser; i es voldrà indignar de veres (encara costa més poc) de la corrupció dels costums, i dels vicis, i de la tristesa dels temps, que tant de mal poden ocasionar a un pobre innocent.
Doncs bé, ja s'ho farà. Però jo tinc el deure d'avisar-lo que no es tracta pròpiament d'això. Ara jo, de fet, podria exposar en un arbre genealògic l'origen i la descendència de la meva família, i demostrar que no solament he conegut el meu pare i la meva mare sinó també els meus avantpassats i les seves accions —no totes veritablement— en un llarg decurs de temps.
I aleshores, què?
Veureu: el meu cas és força més estrany i diferent; tan diferent i estrany que m'importa de narrar-lo."


(Fragment del llibre de Luigi Pirandello El difunt Mattia Pascal. Barcelona: Proa, 2002, p. 55-56)