El que hauria d'haver fet és clavar-me dos comprimits de veronal… Hauria dormit com una marmota fina a les deu del matí. Però, no m'agraden els somnífers. Després em llevo amb un cap espès i amb una fatiga… No vol dir que no em fatigui això de passar-me la nit en clar, pensant coses lletges. No m'ho puc treure del pensament, per més esforços que faci… No ho vull veure i ho veig… La mamà, també, té uns acudits… Pensant fer les coses bé, les fa de la pitjor manera possible. En lloc de quedar-se aquí, en la mateixa cambra, ves si no valdria més que se n'haguessin anat lluny a qualsevol hotel… N'hi ha a milers de cambres d'hotel que esperen uns nuvis… joves o vells. Dissimula, es conté i creu que jo no m'adono que està enamorada com una ximple… Li ho diré… M'he tornat molt valenta… Valentina, valenta… 'Mamà, no dissimulis; beseu-vos, abraceu-vos, acaricieu-vos… Al capdavall, encara que em regiri les entranyes, això és l'única justificació veritable que tenen als meus ulls… La teva filla es permet el luxe de fer-te feliç…' Té, Jeroni ha encès el llum… El cor se me'n va a cridar-lo… Però, no vull… D'ençà que ho sé tot, no puc parlar-li amb confiança… I no vull parlar amb ningú d'aquestes coses. Fins em molesta que la mamà hi faci al·lusions… Per sort, Eusebi ha agafat el seu paper amb molta parsimònia. Hauria estat horrible que s'hagués entossudit a fer-me de papà amb tots els ets i uts… Però, crec que no hi ha perill. Em fa l'efecte d'un home superficial, sense cap passió veritable… Ni per la mamà. Ni per la mamà. I d'una intel·ligència ben mediocre. Què diantre va veure, la mamà en aquest home? Tots aquests embolics de l'amor, i dels sentits, i de l'atracció dels sexes em fan un fàstic… Tu no hi has de caure mai, ho sents, Valentina? Mai!… Però… I ara!… Qui salta per la finestra del menjador?… Maria… Maria Teresa?… Sí: és el seu caminar, no es pot confondre… Una mica garrell… Ella no vol que sigui dit, però ho és… On va? Jo la crido… No, no… Vull veure què fa… Alguna en porta de cap… La gata moixa!… No em cal veure-ho: una entrevista amb aquell ximplet d'Eudald. Però, és absurd… Han estat plegats al matí, s'han telefonat durant mitja hora aquesta tarda… Mira-la! No es posa per poc… Ah, però això és massa! ¿Que no veu que és un disbarat obrir el reixat a aquestes hores?… Qualsevol que passi pel carrer i se n'adoni, què pensarà? I el vigilant!… Deu haver untat bé les frontisses del reixat; ni un grinyol… La grandíssima! Ja està. La primera abraçada… que no s'acaba mai… El que admira és aquesta impressió tant enorme. Ni s'ha girat tan sols a inspeccionar les finestres per veure si algú els espiava… Si s'hagués girat potser m'hauria descobert… Per més que aquest quimono és fosc i potser no destaca prou… Però, en fi, es necessita tenir una tranquil·litat… O haver-se tornat boja… Apa! Apa!… Besades, abraçades, i tornem a començar… Almenys, podrien caminar unes passes més i amagar-se darrera els boixos. On són, els poden veure dels del carrer i des de la casa… Tant els deu fer! Potser ni hi pensen. Déu meu, quina nit! Els uns, al jardí, a l'aire lliure… Els altres, aquí sota, tancats amb pany i clau… Però, és que no hi ha res més al món? Ara, ara els acut d'arraconar-se una mica… Ja era hora! Mentre no resulti pitjor… Però no poden esperar ni els tres mesos que falten per al casament? Tot plegat, fa un fàstic! Pitjor que les bèsties… No; jo no hi he de caure mai… Les petites febleses que he tingut fins ara em revolten d'una manera, que estic segura que no les consentiré mai més. No ballaré mai més amb aquell… amb Lluís Trabal… ni amb ningú… No vull tenir sentits, ni cor, ni nervis… Res. Una estàtua que pensa… I que enyora… Pobre papà! Si reaparegués entre nosaltres… A fora trobaria més del que hi va deixar, perquè és evident que el consideren més encara que quan era viu. Però, a casa, res. Ni muller, ni filla, ni amor, ni respecte… Però li diria que per a mi no ha canviat res, que em sento tan filla seva com abans. I estic segura que ell no em rebutjaria… I la boja de la Maria Teresa, ella té la sort immensa de ser de la seva sang, ¿es recorda tan sols del seu pare? No pensa en res, sinó en això… 

(Fragment de la novel·la Valentina, en l'edició Barcelona: Edicions 62, 1982)