Autors i Autores

Magí Sunyer

Coberta del llibre L'error bellíssim.
Coberta del llibre Conté un secret.
Coberta del llibre La ciutat pels carrers. 27 mirades sobre Tarragona.
Coberta del llibre El mort. 15 monòlegs.
Coberta del llibre En sintonia. La ràdio en vuit relats.
Coberta del llibre Llavis i estigmes.

Antologia

I un dia ve
que t'enamores,
de pèl a pèl,
sense defensa,
i tots el mals
que se't dissipen
i que t'augmenten
graten el viu
de la carn fresca
sense defensa;
mots com endreç,
calma i raó
es descomponen;
paraules netes
—petó, abraçada,
dent enfebrida—
se t'entretenen
quan estàs sol
i se t'encenen
vora la dona,
sense defensa.

Un dia ve
que t'enamores
i no d'uns pits
ni d'unes cames,
no saps de què
ni hi pots fer res.
Només, afanya't,
que tu no manes
i, si tens sort,
t'obrirà els llavis
sense defensa
i, si no en tens,
sense defensa
tremolaràs,
enamorat,
vora el petó,
lluny de l'abast
del teu amor.
I ets, tot sencer,
cella partida
o vida a mort
sense defensa,
el cor menjat,
quan te n'adones,
si un dia ve
que t'enamores.

(De L'error bellíssim)
 

* * *
 

És temps de joc: mandarina a la boca
que reparteix la neta i fresca menta
d'un pensament, saliva de gust cònic
metal·litzat. O a l'inrevés: la cara
sota d'un drap, perplex caire d'un vidre
que talla, fred, els ulls oberts en sèrie.

Petits miralls alineats en sèrie
trien el plor repetit per la boca,
la mà, el genoll, la punxa i l'ull de vidre
sobre el desert. Quatre mòmies de menta
i un general amb vernís a la cara
i aspecte fosc, cobert de nius i cònic.

Els monuments daurats, paisatge cònic
arrodonit, les medalles en sèrie
pengen de fils, amb el lleó a la cara,
la creu d'esfinx, sempre oberta la boca,
protecció d'una xifra de menta
que assuaveix l'evidència del vidre.

Filferro, tul, alumini, pèl, vidre,
cautxú, quitrà, un rusc d'abelles cònic,
lament de ment, dement la ment de menta.
El tercer vers que precedeix la sèrie
conté un secret que arrossega la boca
com un esmalt encerat a la cara.

Encenalls, glop que maquilla la cara
més innocent amb rateres de vidre,
boca que cus cadenes a la boca,
decorat verd per a un idil·li cònic,
set veritats explicades en sèrie
set camins més per conjurar la menta.

Ja no tens por de perdre't en la menta,
saps que no saps quina és la bona cara
de les que fan unitat en la sèrie
però mantens la mirada en el vidre
que t'ha fugit amb el retrat més cònic,
com un llaunot regirat per la boca.

Retall de cos, pinzell cònic, la sèrie
d'homes iguals de cara, sense boca,
mig amagats entre el vidre i la menta.

(De Conté un secret)
 

* * *
 

Aquest cos que es doblega entre les mans!
Una dona que xiscla a sobre meu
i que els xiscles són brasa, espurna foc;
com els xiscles els pics folls dels mugrons.
Una dona que xiscla a sobre meu
i demana per què, com jo mateix,
d'on li ve aquest desig incontrolat
de matar i de morir, de perllongar
aquests xiscles de brasa, espurna, foc,
sobre el cos erigit dintre del seu
fins al mai, fins al temps que només viu
en els xiscles dels pics folls dels mugrons
d'una dona que xiscla a sobre meu,
d'aquest cos que es doblega entre les mans.

(De l'antologia De l'Atles a Formentor)
 

* * *
 

—Si me'n pogués desempallegar!
No pot. Per destrossar la Caleta va comptar amb l'ajuda de la set de diner fàcil i amb la rancúnia contra el fantasma de l'Íngrid. Ara és Vilaret contra Vilaret, i no el nét contra l'avi, sinó Joan Vilaret, empresari de Salou, propietari de la Caleta, multimilionari i jaio revellit ?aviat tant com el vell Tristany quan va venir a enfotre-se'n? contra ell mateix. No pot guanyar aquest combat. Aquells dos quadres es quedaran allí mentre ell visqui. Després es vendran a l'encant, com se subhastarà la Caleta, l'única nosa en el domini del formigó armat, i el comprador, amb l'enderroc, colgarà l'última resquícia imaginària de l'olor d'Íngrid. La puta que li ha penjat el telèfon mitja hora abans li recorda una mica l'Íngrid. Ha estat a punt de tornar-se a enamorar. Disset anys! Il·legal, descarada, embotida al cul del bordell, però disset anys que li esclaten per tot el cos, que desafien des dels ulls, que busquen àmbit vital. Saumell la va dur a la Caleta. Ell ja no surt a caçar, té massa a sobre l'evidència que només si li aguanten la peça a tret l'encertarà, i amb aquests al·licients ja val més que la duguin a casa, la despullin i la fiquin al llit. Però d'aquesta, si no fos pel mal caràcter, d'aquesta potser se n'hauria enamorat. Té un no sé què d'Íngrid. Per això li deu haver penjat el telèfon després d'insultar-lo, a ell, Joan Vilaret, que la pot vestir tantes vegades com vulgui amb or i diamants, ella que menja justet i l'apallissen després d'una jornada en què una renglera d'homes li han passat pel cos. A Vilaret li falta aire, a dintre del despatx, davant dels quadres de què no es pot deslliurar. Se li barregen l'avi i el jaio Tristany: "L'única sortida que et veig és que guanyis bitllets a cabassos", "Ton avi era un malparit, Vilaret, però les seduïa. Tu només les saps comprar". Ha complert, dintre de les seves possibilitats, està podrit de diners, però, ¿de què li serveixen davant d'aquelles dues pintures o davant de la romanesa de disset anys? Descarrega dintre d'un cos jove, és cert, però i després, Vilaret nét contra Vilaret nét, ¿pot evitar reconèixer els dimonis del seu avi que se li regiren per dintre emmirallant-lo des del quadre de l'esquerra? ¿No li hauria valgut més acabar com l'home jove ofegat, sense malmetre la costa que havia rebut en herència involuntària? Vilaret nét no suporta més Vilaret nét i surt a respirar al jardí minúscul que ha quedat dels camps ubèrrims de davant de la platja.
—Si ve Saumell, que no m'esperi. Que torni a la tarda.
S'encamina cap a la platja, a poc a poquet. Durant la tardor no hi ha ningú. Amb grans esforços, s'enfila per les roques que va pujar el dia de l'arribada a la Caleta. Des d'allí contempla la seva obra. Seva i més gent, és clar, l'Aubareda no havia tingut altre remei que no embutxacar-se tots els diners de la gran especulació, n'havia hagut de deixar per a molts altres, mal li pesés. Dalt del promontori, Joan Vilaret busca l'home que duia a dintre el dia que va viatjar de Barcelona a Salou. Llavors ell no era res, ara, pitjor; llavors hauria pogut alimentar la petita il·lusió que en el centaure esquifit havia despertat aquella costa lluminosa, la que veia des del tren i la de la Caleta; llavors hauria pogut fer reviure les al·lucinacions de Joan Antoni, purgar el crim del seu avi. Potser. Ara no pot. S'ha de conformar a recórrer el camí que li falta fins a la mort rebatent contra el matalàs putetes que quan ell acaba es netegen la mirada del fàstic de Vilaret; s'ha de conformar a seure al despatx per amuntegar més diner inútil, amb l'acusació permanent d'aquells dos quadres: la mirada enfonsada i el suïcida per excés d'ideal. Baixa a poc a poc, molt a poc a poc, i torna cap a la Caleta. El centaure que havia sentit una mica de l'energia que li podia esbatanar els ulls després de sortir de la clotada de la seva pròpia misèria ha construït un altre clot més profund. Només cal que s'hi ajegui, clogui els ulls i li col·loquin la llosa. Ningú no el trobarà a faltar.

(Del conte Els ulls del centaure)