La dona que duia l'hàbit de beguina passejava els signes del cansament i de la tristesa pels carrers entollats per la pluja de la ciutat de Barcelona. La mort de Mariona Munnar no hauria pogut emparar ningú, encara que ho hagués volgut. I sorprenentment, perquè la beguina no era una persona que fos fàcil veure plorar.

Aquell matí, després d'haver conegut la mort de la Munnar, la beguina havia anat a reposar el seu ànim a l'església del Pi, on solia.

—Us veig molt abatuda. Què puc fer per vós? —el prevere Tàpies no havia deixat de notar el trasbals de la dona.

Na Trialls va estar a punt de rendir-se i abandonar-se al consell acollidor del capellà que tan sincerament se li oferia. Va reprimir-se, però, al darrer moment. Acostumada a la prudència, no va ser capaç de vèncer la seva desconfiança.

—No és res, pare. Gràcies, tanmateix. Reseu per l'ànima de Mariona Munnar i per la de tots nosaltres.

Mossèn Tàpies va capcinejar, va prémer lleument l'espatlla de la dona en un gest de coratge i va deixar-la en la solitud freda de la nau, en aquella hora gairebé buida del tot. No va marxar, però, sinó que va romandre quiet, darrera d'una columna a prop de l'altar. Des d'aquella posició podia veure la dona sense destorbs. Na Trialls tenia el posat absent, amb els ulls fixos a terra. Al cap d'uns instants d'immobilitat, va senyar-se i va moure els llavis, com si pregués i immediatament va amagar el rostre entre les mans i va començar a fer-ho; però sobtadament va interrompre el seu moviment i, en lloc d'aproximar-se a la dona que plorava, va deixar-se veure i va seure al primer banc. Era una manera de dir-li que era allí, si el volia. Quant de temps feia que coneixia aquella dona? Dos anys? Potser tres, a tot estirar. Deien que era menorquina i que estava al servei d'un cavaller de Mallorca. I també deien que li prestava serveis no prou dignes. Mossèn Tàpies, però, l'únic que podia dir d'ella era que semblava prou devota i de bons costums: visitava malalts i presos, socorria necessitats, feia encàrrecs pietosos, assistia als oficis i sostenia la vella Munnar que vivia en una casa prop del mercat. Res que pogués ser reprovat, doncs. Si algun secret hi havia en el seu passat, era ben seu i de Nostre Senyor Déu que havia de jutjar-la.

(Fragment inicial del llibre La dona del grill. Barcelona: La Magrana, 1996, p. 7-8)