NARRADOR — Hola, amics, us vinc a explicar, més ben dit, a introduir, en una història que va passar fa molts, molts anys, en un país llunyà, molt llunyà, on tot era Felicitat... Sí, sí... Felicitat, escrit amb lletra majúscula... (Mostra una pissarra on hi ha escrit el mot esmentat.) I Alegria, també Alegria escrit així. (Mostra una altra pissarra o esborra el nom de la mateixa i escriu «Alegria») Arreu del país es podien contemplar rètols amb aquests noms i es palpava la benaurança dels seus habitants... Veritablement, tot eren flors i violes... El rei que governava aquest país tenia un estrany poder, un do molt singular que mai no endevinaríeu en què consistia. Voleu que ho provem? A veure, què penseu que era?

Això pot donar lloc que els espectadors opinin, o bé que el NARRADOR hi convidi: «Fer-se invisible? ¿Transformar les pedres en or?»

Doncs, sí i no. No és exactament res d'això que acabeu de dir. Voleu que us ho digui jo? Doncs tenia la virtut de poder aconseguir tot i tot el que volia, per difícil que fos... Però aquest rei tenia una qualitat encara millor: era molt bondadós i tenia molt de seny; estimava molt el seu poble, i era molt respectuós. Mai no havia negat la seva ajuda a tots els seus súbdits, perquè tenia la idea molt clara que el seu meravellós poder havia d'estar al servei de tots els qui el voltaven. Ja us podeu imaginar la cua que hi havia sempre davant del seu palau per demanar-li les coses més extravagants. Mireu què li vingueren a demanar els seus súbdits un matí d'hivern que feia un fred que gelava la cua dels gats...

(Any de neu, any de Déu. Barcelona: La Galera, 1977, p. 5-7)

* * *

(Quan s'alça el teló, l'escena està completament a les fosques, tan sols una rotllana de llum blanca il·lumina a primer terme, unes cadires, una taula de línia moderna, amb gots i llibres a sobre. Dues noies i un noi prenen apunts, vestits amb pantalons "texans" i jerseis o camises esportives. El decorat del primer acte ja està en escena, però queda en la penombra; música de fons, a criteri del director. Època actual.)

Noi.—No, no... cal mirar-ho... no ho podem fer a la babalà!
Noia 1. (Taral·lejant) —Do-si-do-la-si-re... No ve pas de mil anys llum més o menys, home! (Segueix cantant lliçons de solfeig.) La-la-si-si-do-re...
Noi. —Nena, no pares, eh? (Estrafent-la.) La-la-si-si-do-re...
Noia 2. (Sospirant.) —Ai, voleu dir que ens en sortirem?
Noia 1. (Molt brusca) —Sí, fugiu! Hem hagut de pencar com a negres! Sabeu què us dic? Que això ja m'avorreix... És tard i jo plego! Do-si-re-re-si-do-la...
Noi. —No entenc com parles així! L'astronomia és apassionant! I tu (Dirigint-se a Noia 1.), pots anar fent escarafalls, però si no arriba a ser per la documentació que has trobat, no ens hauria quedat un treball com el que ens queda. Ja veureu com ens el valoraran molt bé!
Noia 2. —Que ens podria salvar el curs?
Noia 1. (Amb ironia.) —Sí, maca, sí i a la vida i tot! Els astres ens guien...
Noia 2. —Potser en fas un gra massa, no?
Noi. —No en facis cas. Jo ho passaré a màquina.
Noia 2. —D'acord.
Noi. —Buscaré aquestes distàncies que ens falten i et telefonaré.
Noia 1. —Iuuuupiii!! (Plegant papers molt de pressa.) El setciències cap d'equip dóna per acabada la tasca... (Fent un gest molt exagerat i una reverència.) Excel·lència... Us quedem pregonament agraïdes. (Amb afectada serietat.) Però t'asseguro que de contes a la vora del foc, amb estrelles i planetes, i el sol i la lluna, i de la mitologia grega on no hi havia un pam de net n'he quedat ben tipa.

(Princeses, deesses... foteses! Barcelona: Don Bosco, 1980, p. 15-16)