–Frare Anselm, vós feu gran pecat, menyspreant els animals de què haveu parlat, i no sou tan innocent que no sapigueu que qui menysprea alguna obra, o en diu mal, el menyspreu retorna sobre el mestre i autor de l'obra. Vós dieu, doncs, mal del creador qui els ha creats. I això prové del feble enteniment qui hi ha en vós; i no enteneu pas la qüestió. Sapigueu que nostre senyor ha creat tots els animals que haveu anomenat, molt bé i sàviament. I d'això testimonia Moisès en el Gènesi (cap. I), on diu que Déu veié tot el que havia fet, i estava molt bé. És a dir, que en allò no hi calia dir més. Jo vull, encara, que vós sapigueu que Déu ha fet a l'elefant grans i llargues orelles perquè amb elles espanti les mosques dels seus ulls i la seva boca, la qual sempre té oberta a causa de les grans dents que li surten defora, les quals Déu li ha donat per a la defensa del seu cos. I al que vós dieu, que segons la proporció de son cos ell deuria tenir grans ulls, jo vull que sapigueu que si els seus ulls us semblen petits, la virtut visiva qui hi ha en ells és tan perfecta i subtil, que podria veure de cent llegües lluny, si estava en qualque alta muntanya. ¿Us sembla, doncs, que una tan gran vista sigui proporcionada al seu gran cos? Certament que sí, i no hi cal parlar més. Encara, vull que sapigueu que tots els animals del món que tenen grans ulls i grossos, eixint fora de la testa, tenen feble i mala vista, i aquells que els tenen petits tenen bona i subtil vista.

Al camell, per ço com té llargues cames i cal que visqui de les herbes de la terra, Déu tot poderós li ha creat el coll llarg, per tal que ell pugui abaixar fins a terra i que pugui gratar amb les dents les parts extremes de son cos. Així, i per semblant manera, Déu tot poderós ha creat tots els membres dels animals dels quals vós haveu parlat, per a llurs necessitats en tots llurs afers. Mes, per tal de fer-ho curt, jo no vull allargar l'explicació, car vós tampoc no ho entendríeu. Per consegüent, la vostra falsa raó no és suficient per provar que la vostra errònia opinió sigui vera. Per això us dic que si teniu altra raó, que la pronuncieu, i us faré resposta suficient."

(Disputa de l'ase. Palma: Moll, 2004)

* * *

–Frare Anselm, pensar podets
que io en res no volria
vostre dan; e bé sabets
qui va per missatgeria
és-li feta corteria
per cell a qui és tramès.
Jo no em pens mos fills per res
a vós fessen vilania;

que és usança general
en lo món acostumada,
que missatger no pren mal
dins alguna encontrada.
Molt estic meravellada
con vós, qui sóts tan valent,
vos metats espordiment
en lo cor, esta vegada.

–Senyora, antigament
lo falcó féu companyia
en lo gall estretament;
e, anant per la llur via,
lo falcó fort reprenia
lo gall de deslleialtat;
clarament li ha parlat
que ell poca fe havia.

'Certes, io no en só nodrit
ab l'hom, ans era salvatge.
Fui pres per un hom ardit,
caçador, en lo boscatge;
e mon senyor qui és de paratge,
pus que son pa he menjat,
tenc-li bona lleialtat
senes fer son homenatge.

Açò és clar a la gent,
que com io són clar en l'aire
pusc fugir molt francament
e tornar en mon repaire;
e, can oig cridar e braire
mon senyor, de mantinent
en son puny torn lleialment:
traició no li vull faire.

E vós, qui en l'hom ensems
vos sóts nodrit tota via,
menjant a bevent tostemps
havets fins en aquest dia,
si ara pendre-us volia
fugiríets, de present.
Fort me par gran traïment,
de bé retre vilania.'

'Falcó, vós me fets contrast
de la deslleialtat mia.
Si vós vèiets viu en l'ast
dos falcons, en aquest dia,
io crei per Santa Maria
que can iríets caçar
lleixaríets l'hom cridar
e faríets vostra via.

Donques, bé deig io fugir,
qui set companyons havia,
denant los me viu rostir;
s'on haguí malencolia
dins mo cor, e vui en dia
desplaser e gran dolor:
més am morir confessor
que màrtir. A vós cert sia.'

Senyora, lo dit falcó
de l'hom pot haver fiança;
mes lo gall ha gran raó
que d'ell haja gran dubtança,
perquè a redona dansa
veu ballar sos companyons,
tot esquiu, a regirons.
Per cert mai no s'amansa.

Així me'n pren con lo gall,
qui, per por, de l'hom s'estriga,
despuis que aprés lo vall,
a la porta plegadissa,
al costat d'una bardissa
viu mon companyó cremar;
un altre en viu socarrar
dins aquell any en Evissa.

Si io he por del morir
no m'ho tingats en follia.
Jesús se'n volc escondir;
segons hon féu pregaria:
'Que encara tostemps sia
l'esperit aparellat
per a fer ta voluntat,
la carn ha gran malaltia'."

(Cobles de la divisió del Regne de Mallorques, en l'edició de Obres Menors. Barcelona: Barcino, 1987)